La "Alianza de Civilizaciones" y la Llengua valenciana

1

La “Alianza de Civilizaciones”, quimerétic ensómit de Zapatero, te arrails en actes de bona voluntat entre les dos cultures vehines. Aixina, en una xilografía del “Ars inventiva veritatis” (Valencia, 1515), ix un apardalat Ramón Llull per les afores de la ciutat archelina de Bugía (que doná nom a les bugíes, per durse d’allí la cera), rodejat d’un ramat d’asparamenters morots que, pedrá a pedrá, li fan chichines. El dibuix es idéntic a esenes de llapidació que ixen per televisió.

El tir de pedra al blanc agradava als islámics. En 1640, una “aflixida mujer de Origuela (sic) Reyno de Valencia” demanava ampar: “que unas moriscas que quedaron de las embarcaciones de Origuela” (per lo vist, raere del 1609 es quedaren més moriscs de lo que diuen) li havíen matat a “una hermana viuda que tenía, y la mató un morisco sobrino de ellas... me la tiró una piedra junto a la oreja... presto vino el Santissimo olio (sic) y médicos y doctores, y no lo pudo recibir porque ya era muerta... también a mi procuraron matarme con una piedra que me dieron en la sien” (ACA, leg. 882, doc. 46, 12 de juny 1640).

2

Els valencians també donaven mostres de bona voluntat cap als islámics; inclús la Generalitat de la Ciutat e Reyne de Valencia donava dinés als que’ls dugueren a Valencia. El 20 d’abril de 1590 (ACA, Sec. Reyne de Valencia, leg./ 651), es demanava autorisació pera recompensar als valencians de La Vila que havíen fet l’anatomía a uns pirates islámics: "los de la Vila Joyosa han acudido a Valencia con las siete cabezas de moros que mataron y piden se les paguen por cada una cincuenta reales". Les autoritats, satisfetes "por haberlo hecho también (sic) los de Vila Joyosa", pagaren lo estipulat.

3

Estos intercámbits culturals de l’Aliansa de Civilisacions es mantingueren dasta fa poc. Aixina, raere de la degollá y traguda d’ulls als espanyols ferits en Dar Drius, un oficial desconegut al que li díen Franco Bahamonde va fer com els de La Vila, segons “El Correo Gallego” (20 d’abril 1922); y l’erudit Paul Preston: "a Franco le indignó la suerte corrida por los soldados españoles exterminados por los moros en Dar Drius en 1921 y le ofendía que no se permitiera a la Legión entrar en el pueblo y vengarse. Sin embargo, al cabo de pocos días tuvo la oportunidad de hacerlo [...]. Los moros atacaron un blocao cercano a Dar Drius y los legionarios que lo defendían se vieron obligados a pedir ayuda. El comandante de las fuerzas españolas del pueblo ordenó que todo el destacamento de la Legión acudiera en su auxilio. Franco dijo que con doce bastaría y pidió voluntarios. Cuando toda la unidad dio un paso al frente, eligió a doce y partió. El ataque al blocao fue rechazado y a la mañana siguiente Franco y sus doce voluntarios regresaron portando como trofeos las cabezas ensangrentadas de doce harqueños".

4

La tradicional germanor entre espanyols y musulmans no sempre acabava en suc de tomata; també estava la convidá a temps illimitat en els coneguts Banys d’Archel, ahon els encarselats com Cervantes teníen tot debaes dasta que’ls rescataven els flares mercedaris valencians. Entre chilabes y chafarots els cautius parlaven idiomes de tots els puestos. Aixina, raere d’enumerar una cafisá de llengües que no li agradaven, Cervantes escrigué uns versos que convé rellegir aspayet: “Esta lengua de valor / por su antigüedad es sola / enséñale la española / que la entendemos mejor / (...) la bergamasca de Italia / la gascona de la Galia / (...) y si de aquestas le pesa, / porque son algo escabrosas, / mostraréle las melosas / valenciana y portuguesa” (Cervantes: La Gran Sultana, Madrid, a. 1615, v.1560). Astó heu doní a conéixer en un artícul y en el llibre “Historias del idioma valenciano” (any 2003, p.20), y el motiu de tráurer atra vegá este testimoni es per sa importancia. El Curro de Lepant vixqué entre moros en Archel, ahon ascoltá y conegué les llengües usuals del ample Imperi Otomá, que aplegava dasta els territoris nortafricans vasalls del Gran Turc. La llengua catalana, segons Cervantes, no era coneguda en la cort de Constantinopla (l’acció de La Gran Sultana ocurrix en el serrallo del Gran Turc), al contrari que la melosa valenciana.

5

En el Nort africá sempre n’hiagué gent que parlava valenciá, be per asunts comercials y la presencia de guarnicions militars, be per ser descendents dels moriscs expulsats en 1609 y, en el sigle XIX, per millars de valencians que vixqueren en Orán, ciutat de tradició clásica y cristiana reconquistá en 1507 pera l'Imperi d'Espanya. Convé tíndrer en conte que, de Marroc a Llibia, terres que hui son samugaes per integristes y tirans, antany eren de cultura europea; per eixemple: el chiquet bereber Agustinet de Tagast, naixcut en l’any 354, estudiá als clásics lletins y grecs; nomenat bisbe de l’archelina ciutat d’Hipona; a sa mort sería canonisat com Sent Agustí.

En terra de moros comerciaven valencians y predicaven flares com els que lliberaren a Cervantes. L’Oranesat tingué virreys valencians com Garcerá, Gran Maestre de Montesa (la seu era el castell homónim prop d’Aixátiva, que la Generalitat de Benvestit Camps deixa afonar). Les tropes del Oranesat patiren innumerables atacs y asedis. No era bon destí pera ningú. Recorde el cas de Joseph Simó, mariconet pederaste de la “península de Peníscola en el Reyno de Valencia”, al qui agarraren impartint un curset de sexualitat raere d’unes romagueres a un chiquet en l’any 1734. La seua familia demaná: “que sea obligado a ir a servir a Orán”.

A finals del sigle XIX, molts mascles fartaven pernil y eschorrullaven negre de bota, mentres les femelles anaven al teatro d’Orán o al peluquer en l'abaecho sancer, sinse que cap de mardanota les fera l'ablació. Part de la població havía reconquistat l'humanisme greclletí del pasat, cuan la llibertat de costums de Valencia y Orán era la mateixa, sinse tremolar baix la nubolá dels gavinets integristes (no mos escarotem: nubolá, en apócop y billabial es cultisme valenciá; del lletí nubes). En Orán es representaven dasta obres en idioma valenciá, com “Silvestre el de Carcaixent / choguet en un acte”; estreno (no el cat. “estrena”) fet en el Principal d’Orán la nit de Sent Chusep del any 1890.

6

En 1922 es publicá l’apropósit “De Dar Drius a l’alquería”, de Matíes Ruiz Esteve. L’argument roda entorn a la masacre patida en Dar Drius per el ‘Regimiento de Cazadores de Alcántara 14º de Caballería’, asentat en Valencia dasta el seu trasllat a Melilla en 1911. Dels 691 ginets que carregaren contra els rifenys, ben armats y protegits en els penyons, asoles 67 aplegaren vius a El Batel. U d’ells tindría que ser el valenciá Patrisi del apropósit. Del dramatisme dels fets dona idea el número de morts y les huit cárregues al galop del Regiment d’Alcántara baix el mando de Fernando Primo de Ribera, que morí encangrenat el 5 d’agost de 1921. Una graná de canó li havía desfet el bras, amputánlilo sinse anestesia un mege militar, en navaixa d’afaitar y gavineta de carniser.

Ruiz Esteve no aclarix el destí del soldat Patrisi en Dar Drius (ahon encabant actuá Franco en la picoleta), aixina que també pugué ser dels homens del capitá Fortea; o u dels tanquistes dels primers carros de combat que aplegaren al Rif. Els transportá a Melilla el vapor valenciá Guillem Sorolla el 13 de març de 1922 y, als dos díes, estaven combatint en Dar Drius. Este buc valenciá, tornant de Cardiff, desaparegué en el mar el 28 d’octubre del mateix 1922 en tots els tripulants. Histories y paraules s’anredren com les cireres (día ma mare); aixina que tornem a la llengua valenciana.

En l’apropósit de 1922 ix la mora Leyxa, que havía salvat de la degollina en Dar Drius al valencia Patrisi, amaganlo “en un rincó del aduar” (p.3). Convé dir que, encá que autor popular, Matíes Ruiz volía fer lliteratura y, com tants atres, amaitinava llocucions, metáfores y frases d’atres autors, foren castellans o catalans; aixina, al descriurer el perillós viage de Leyxa y Patrisi dasta les trincheres espanyoles, escriu: “pasant sobre les planures / tenyides totes de sanc” (p.3), inspirat en les “planures de sanch” de la Crónica que’l catalá Muntaner escrigué en Chirivella per 1330 (reeditá en Barcelona en 1886).

Mentres Patrisi es queda combatint als moros en Dar Drius y sa redolá, la narració fa elipsis de cóm aplega la rifenya Leyxa a l’alquería del so Vicent, pare del soldat. La mora, al ascoltar un idioma que no antén, diu: “Yo querer que el valenciano me enseñéis” (p.5). Hui, sinse remey, li donaríen el repugnant catalá del PP de Gil Lázaro y Chiquillo; pero en 1922 no estava impost l’autoodi y usaven en orgull el valenciá modern, fora el verp ‘anténdrer’ o el pronom ‘mosatros’(p.8).

Leyxa voría que la riquea morfolléxica mos fea tíndrer, per eixemple, dos derivats del árap ‘al-qarya’: el clásic ‘alquería’ (compartit en el cast.) y el contragut, modern y exclusiu valenciá “alcría”, usat per els anfitrions de la mora Leyxa: “vens per ton peu a l’alcría (...) esta alcría” (pp. 3, 11). Esta joyell lléxic está prohibit per l’IEC de Catalunya, sa mascota AVLL, y la nova mascoteta d’esta, la RACV del Verdejo (que no la incluix en el nou diccionari). Actúen pijor que Corominas, que sí fea menció del sust. y diminutiu: “alcría en Alacuás; en Museros, alcríeta” (DECLLC). La veu estava arrailá en valenciá modern: “fent el caldero en la alcría” (Salelles: El suspirs d’un llauraor, 1864); “desde l’alcría al poble” (Roig: El tesor, Gandia, 1884); “l'alcría esta...” (Nebot: Les companyíes, c.1890); “alcría del Pi, ya pronte t'asolarán” (Valero: Dos fotógrafos ambulants, 1921), etc.

7

Els neologismes naixen en totes les llengües per una siná de mecanismes idiomátics; per eixemple, en valenciá y castellá tenim “bus” per aféresis d’autobús. Del mateix modo, en el valenciá del 1920 havía naixcut atre vocable en valenciá: “nificat”, per aféresis de ‘(sig)nificat’: “¿No ha vist may / eixe suc... / que servix pera apegar / y se calfa en casoletes?/ Tot te el mateix nificat” (De Dar Drius, p.5)

Si els sustantius “alcría” o “nificat” els haguera trobat Pompeu Fabra en el parlar dels catalans de Lladurs o Sant Llorenç de Morunys, hui tindríen “alcria” y “nificat” en tots els llibres dels filólecs de l’AVLL del PP. Aixina ha pasat en el galicisme “vacances”, que escomensá a ascoltarse en el Seminari de Solsona per l’any 1900, y hui es sagrat pera tot el fascisme llingüístic inmersor.

La mora Leyxa també ascoltá “traita”, sust. del valenciá modern: “quína traita me doná” (De Dar Drius, p.12). El semantisme més usual en valenciá es de palisa: “Traita: Traite o la operación de cardar los paños colgados de la percha. Tunda, por castigo. Carda, por reprensión o amonestación” (Escrig: Dicc.1851). Curiosament, Corominas diu: “Traita, s’usa en valenciá... i es simplement el castellà traite” (DECLLC, 8, p.697). Y, encá més raro, el dicc. de la RAE diu lo contrari de Corominas: “Traite. Del catalán traite, y este del lat, tractus, trabajado. Acción de sacar el pelo al paño de la carda”. ¡Astó es cencia del Dotor Taranyina, y no la dels blavers!. Per tant, Corominas diu que ve del castellá “traite”; pero’ls académics de la RAE donen el catalá “traite” com a orige; y, en atre milacre etimológic, els académics del IEC no arrepleguen “traita” ni “traite” com a a catalá en el DIEC (ed. 1995). ¿Vostés antenen algo?. Yo tampoc, y n’hia més, pues el mateix Corominas també dona com a étim el fr. “traite” (DCECH, 5, p.576). En fi, la valencianía d’este vocable es evident: “aquells que li arrimen una traita” (Sansano: Una sublevació, Elig, 1896)

Per sort tenim a Benvestit Camps, dispost a deféndrermos en fierea dasta l’últim chorritó de nostra sanc en tots el foros. L’atre día, en el Kennedy Center de Washington asbramá que: “Estamos orgullosos de ser europeos, españoles y mediterráneos”, discurs dirigit a “destacadas personalidades del mundo académico y cultural americano”. ¡Hala, qué valent!¡Te hous com a carabases porqueres!. Per lo vist, dir que som valencians li dona vergonyetes a Benvestit; preferix lo de “mediterráneos” de merda. ¿Acabarem els valencians en els tratats d’Ictiología, parlant del llobarro Rita Barberá, el samaruc Chiquillo o el saputa Camps?.

8

 

  • Ricart Garcia Moya es Llicenciat en Belles Arts, historiador i Catedràtic d'Institut de Bachillerat en Alacant.