¿Cóm es finança el pancatalanisme en el Regne de Valéncia?

Les finançacions que han contribuït a l'expansió del pancatalanisme en el Regne de Valéncia venen de diferents aportacions, tant oficials com  particulars o de ONGS, l'activitat real de les quals consistix en conseguir fondos autonòmics i nacionals per a destinar-los ad estes activitats, encara que en els seus estatuts no consten eixos fins, sino lo que generalment es coneix com a “tapadora” que referixen a distintes iniciatives sense ànim de lucre.

En primer lloc és la Generalitat de Catalunya la que aporta més fondos ad este tipo de pancatalanisació en el Regne de Valéncia, a través de distintes societats catalanes i valencianes. En l'àmbit català destaca l’Omnium Cultural, ademés de multitut d'associacions destinades a la consecució de “l’unitat de la llengua” -valenciana i catalana-. La principal recaptadora de diners per a activitats pancatalanistes en Valéncia és Acció Cultural del País Valencià, dirigida pel valencià Eliseu Climent, en importants aportacions destinades a les seues activitats editorials i, a la compra en el seu temps, de l'edifici del carrer de Sant Ferrando, lo que es coneix com l'edifici El Siglo, per més de 600 millons de les antigues pessetes, per a ubicar el centre “Octubre” caverna del pancatalanisme en el mateix centre de la ciutat de Valéncia.

Paralelament estan els ajuntaments de les províncies de Valéncia, Alacant i Castelló, tant els que estan en mans socialistes, com dels populars, com de gents de Compromís, generalment a través de les regidories de cultura, fondos en destí a les publicacions locals i, sobretot, a la subvenció de les festes patronals,

En ser les institucions governamentals les que disponen dels diners públics per a aplicar-lo en la forma en que més interessa per als seus fins polítics, són estos els que contribuïxen en major mida a la finançació del pancatalanisme en el Regne de Valéncia.

La Conselleria de Cultura aporta grans cantitats de diners per a subvencionar les activitats destinades a fomentar i seleccionar als alumnes en el pancatalanisme, prostituint la llengua valenciana i tergiversant l'història de la nostra terra a favor de les tesis pancatalanistes. Pero estes activitats mereixen comentaris a part.

¿Quins varen ser les actuacions del professorat pancatalaniste en les universitats valencianes durant la preautonomia?

Ramón García Hernández en el seu llibre Aproximación al conflicto soci-cultural-lingüístico i político entre Catalunya i Valéncia – Valéncia 1990 (en lo sucesivo Aproximación...) en relació a l'actuació de l'Universitat valenciana nos diu: “Ni es tampoco casualidad que este miembro de (¿) nuestra Universidad Josep Guia (recordarán a este individuo como cabeza visible del terrorista Partit Socialiste d’Alliberament Nacional (PSAN) del que ya hemos hecho mención antes) nuestra “alma mater”, sea precisamente quien abogue para convertir a la Comunidad Valenciana en un apéndice de Catalunya.

Repetimos, no es casualidad. Siendo esta institución un centro neurálgico e importante de la cultura, donde se forman, humana y culturalmente, nuestros jóvenes universitarios, que al remate serán en el futuro los dirigentes de la sociedad, lógico pues, que el “punto de mira” del nacionalismo catalán se centrara y apuntara como objetivo primordial, la catalanización de esta institución, llevó a término en madrugadoras fechas; en la década de los años cincuenta (del siglo pasado) por profesores catalanes destinados aquí (Reglá, Tarradell, Giralt, etc., (yo añado también a Ernest Lluch), ayudados por algún nativo (Sanchis Guarner, Joan Fuster, etc.). La labor impartida arraigó pronto en aquellos jóvenes, hoy dirigentes de partidos políticos, cuyos efectos están siendo acusados por la sociedad valenciana, llenándola de confusionismo”.

Estes manifestacions, fetes en Valéncia, semblen contradir les efectuades per dit conseller en Alacant dies més tart: “Tinc prou alvançat l'estudi per a promulgar el decret de bilingüisme. Les propostes al Ministeri d'Educació seran considerades pel ple del Consell el pròxim dimarts, i tot està en funció de que apleguem a un criteri unitari per a transmetre-li-ho al Ministeri sobre la seua proposta (...). La Conselleria d'Educació ya treballa en el desenroll d'este decret.”

Està clar que el text remés per Barceló va ser modificat, i aixina ho va confessar Peris: “...en l'experiència adquirida se li ha donat una forma actual, ya que no cal oblidar que vaig tindre en conte tot lo publicat sobre bilingüisme i les intervencions dels senadors del País Valencià, en abordar-se el tema en el Senat.”

No obstant, el text presentat per Peris “va ser acollit per unanimitat i considerat com un triumfo del Consell” en la sessió celebrada per est en Alacant el 31 de juliol. “El text -seguix parlant Peris- va ser acollit en alegria i una enorme satisfacció general, ya que, encara que les idees partixen d'ells qui les proporcionen, el que les realisa també ho sent com alguna cosa seu.”

Socialistes i comunistes, puix, varen otorgar la seua conformitat al text del decret, si be aquells varen matisar que: “l'acceptació global no implicava la nostra identificació en el text ni l'identificació en la política educativa d’UCD”. Els comunistes varen votar al seu favor, “entenent que -pese a certes ambigüitats referides especialment a la definició científica de la llengua pròpia dels valencians-, constituïx una base llegislativa per a ser utilisada eficaçment en la tasca de normalisació llingüística en el nostre País. No hem modificat esta opinió en cap moment”.

En tals criteris i salvetats, el Real Decret de Bilingüisme 2003/79, de 3 d'agost, va aparéixer en el “Bolletí Oficial de l'Estat” el 23 d'este mateix més.

És significatiu que el diari “Avui”, en donar la notícia en el seu número del dia següent, informa com seguix: “Segons dispon el decret publicat ahir, el Ministeri d'Educació assumix com a obligació pròpia l'introducció de la llengua catalana en el sistema educatiu del País Valencià”.

Res de eufemisme. A major abundament, en la mateixa pàgina, en requadro, es diu: “Les notes d'urgència, a propòsit de l'incorporació de l'ensenyança de la llengua catalana en el País Valencià, nos parlen contínuament de llengua i lliteratura valencianes, fidels a la lletra -i a l'esperit- de les normes publicades en el BOE. Sembla que els responsables de la redacció d'estos decrets ignoren que l'Estat espanyol va reconéixer fa temps a l'Institut d'Estudis Catalans, organisme (...) qui sosté que existix una sola llengua catalana, formada per les variants dialectals que es parlen en el Principat d'Andorra, el Principat de Catalunya, en el País Valencià, i en les Illes fonamentalment. Per tant, parlar de llengua valenciana i de la llengua mallorquina és absurt”.

Les posicions es varen prendre en l'acte. Des de Barcelona, es va advertir de que, en esta matèria, l'autoritat màxima és el “Institut”, el criteri del qual, per dogmàtic, és incontrovertible. Res d'Universitats ni d'Acadèmies. Només el “Institut”.

Pero, contrariant tan absolut magisteri, el Real Decret cau en l'absurt, compartit, ¡valga'm Deu!, en la més antiga i ilustre tradició lliterària valenciana, en els més recents estudis al respecte i en lo aprovat per la Real Acadèmia Espanyola en 1959.

Efectivament, llegim en el Real Decret que, “en la seua elaboració, s'ha pres en consideració les circumstàncies socials i llingüístiques existents en el territori” i ve a “regular l'incorporació de la Llengua Valenciana en el sistema d'ensenyança en el País Valencià”.

Es diu llengua valenciana sense ambigüitats ni equivocitats. ¡Llàstima que els membres del Consell no hagen pres la denominació llengua valenciana en l'unicitat i responsabilitat, explícites en el document oficial! ¡L'ambigüitat només està en les persones!

Peris Soler es va afanyar a recordar que el decret “cal vore-lo com un guany de tot el Consell”, i que, en lo que concernix a l'Orde Ministerial que el ha de desenrollar, “anem a fer una cridada total a totes les entitats que tinguen jurisdicció i ciència per a donar una opinió científica i objectiva sobre este tema”, puix “la Conselleria és un ent polític i no científic (...). Els problemes llingüístics tenen que ser resolts per la Comissió Mixta que es crearà”.

Continuarà…