La carrera

¡Vaja, també era mala sort! L’havien tornat a emparellar en aquell negre traïdor que des de fea algun temps era son pijor enemic. Li agradaria saber a qui corresponia decidir l’orde de colocació dels corredors.

El cas era, que quan el llarguerut empleat de cabell roig li sivellà el dorsal, alguna cosa li dia en l’interior que aquella vesprada la carrera no resultaria gens fàcil.

En tant els colocaven els boços mirà furtivament al seu rival. Este pareixia indiferent a quant succeïa al voltant, pero ell sabia que no era cert. Una mirada dirigida a ses cuixes i coa fon prou per averiguar que l’atre estava en completa tensió. ¡Mal es presentava hui la carrera!

Ara arribava el veterinari que els examinaria com sempre u a u. ¡Per cert que l’examen no podia ser ni més rutinari ni més inútil! Un manosseig pel pit i les cuixes i un poc d’atenció a la revisió entre els dits. Per a tal examen, encara que es quedara en sa casa no anava a passar res…

Segona premonició. L’empleat roig era qui obria el desfile dels portadors cap a la pista, portant les dos correges en la mateixa ma. En tant pujaven per la rampa provinent de les gosseres llançà una mirada ràpida als atres quatre contendents. Res especial li cridà l’atenció i en un alardo de gosadia es detingué i espentà de costat al rival, mentres obrien la porteta que donava pas al recint. El negre també es detingué sense immutar-se per la provocació, lo qual no era normal en ell, ¿qué estaria tramant?

Esperà clavant les mans en la recent moguda arena, en desig de que les atres parelles els sobrepassaren en el tram de passeig front al públic, pero l’empleat, en un sec tiró de la correja li confirmà que no s’havia equivocat.

Els dos formaven la parella que correria per dins. ¡Mal assunt!

Només li quedava per saber si ell seria el més pròxim al tancat o el següent, i això no ho sabria en tant no entrara en el caixó. Mentres tant, es dedicaria a estudiar als dos que li seguien, per si en ells observava algun perill per a la seua integritat física.

No. Per aquella part no pareixia tindre res que témer. La parella la formaven un vell mascle lleonat, en qui ya havia corregut varies vegades sense que li ocasionara cap problema i un atre d’aspecte jove al que no havia vist mai. El lleonat era lo que es coneixia com un perdedor nat, un bragaces…

El sò mecànic del portallebre traslladant-se pel raïl, per a situar-se en el lloc d’eixida, li va fer mirar admirat al desconegut jove companyer,  que en vore en moviment aquell malfardat envoltori de pells, s’havia llançat cap ad ell pegant un trement tiró a la correja. La fermea en que el portador la subjectava li feu descriure una cabriola en l’aire… ¡Vaja!, aquell gos no havia corregut mai o ho havia fet poques vegades, ya que encara no sabia reconéixer el tosc engany, i això podria resultar perillós per ad ell si ho fea pegat a la seua dreta, puix per conte de córrer al recte segur se li creuaria intentant caçar la llebre. Bo, eixe problema deuria solucionar-ho sobre la marcha si arribava el cas.

Observant de reüll al portador roig, girà el coll cap arrere fins tocar-se la garreta esquerra en el morro, i en un intent de comprovar la rigidea del boç feu com si es mossegara la pota. Be, la tela metàlica no era excessivament rígida lo que significava que, encara en risc de trencar-se una dent podria si arribava el cas assestar alguna dentada. Per mes que lo millor seria no tindre necessitat de fer-ho…

La parella del final no l’inquietava en absolut en reconéixer-los com a companyers assidus, ademés de que córrer per fòra no li ocasionaria cap problema… La verdadera preocupació estava en el malaït traïdor al que es vea novament emparellat. ¿L’intentaria repetir la faena?… Encara se li arrufava el pel del llom, recordant el revolcó en la curva a gran velocitat que s’havia endut per la seua culpa… Ara que, si esta vegada ho intentava repetir procuraria fer-li-ho pagar car…

El timbre de la pista sonà estridentment, indicant que havia arribat el moment d’entrar en els caixons d’eixida.

No tardaria en saber per a on deuria córrer. En la paret, fixades darrere de la caixonera hi havia varies argolles, a on cada portador nugava un gos mentres introduïa a l’atre en el caixó corresponent. Si nugava al negre ell correria per dins, lo qual li donava la ventaja de dispondre de més espai en la pista que si ho fea entre dos companyers. Lo mal era si el nugava ad ell…

Decididament hui no era el seu dia.

L’empleat roig alçà al negre pels flancs introduint-lo de cap dins del caixó, i tancant-li la porta es dispongué a fer lo propi en ell. En el de sa dreta estaven introduint al novell que es debatia revelant-se contra el portador. Ya ho vea clar, anava a córrer entre  un  malaït bisony i un traïdor resabut, i davant d’una situació com eixa només tenia una opció per a eixir ben lliurat, córrer en totes les forces cap avant per a escapar del perillós emparedat que sens dubte farien en ell.

El juge agità la bandereta blanca davant de les reixes, lo que significava que en un moment s’alçaria la porta. Li arribà clarament fins els oïts el traslladar-se mecànic del portallebre sobre el raïl guanyant distància, clavà els peus en la banyada arena, arquejà el llom baixant el cap i preparà les mans per a la primera allargada…  ¡Amunt!  Tot el cos es disparà cap avant en un intent de sobrepassar als companyers en aquell primer tram recte, puix arribar a la primera curva oprimit pels dos flancs podria ser perillosíssim.

Lo que es temia. El malaït novell començava a creuar-se-li per davant en afany de donar caça al ninot. No podia consentir que allò succeïra ya que es voria repretat sobre el negre que es mantenia casi a la seua altura.

Aprofitant l’allargada de les mans en una camada, dirigí en força el morro a l’ull esquerre del bisony proporcionant-li un colp sec, este llançà un udol de dolor i la sorpresa li feu titubejar cap a la dreta, desplaçant al pobre lleonat el qual sense més, els deixà passar.

Ya estaven en la curva, ara la ventaja era del de dins. El novell es quedava arrere i al negre li trea un coll de ventaja; tindria que apretar en la pròxima recta. Be, en un moment seria el primer pas per meta i en arribar a la curva hauria cobert la mitat de la carrera, pero, ¿qué estava passant?

El repugnant bisony atacava ara per darrere intentant alvançar per entre ell i el negre, mes la curva en la que havien entrat no ho va permetre; tornà a titubejar i quedà colocat en el primitiu lloc a la dreta. El negre es mantenia com al principi a un coll darrere d’ell i això començava a posar-lo nerviós ya que no el conseguia sobrepassar. Deuria ser en la pròxima recta o ya no ho conseguiria.

Arribà a la recta, i de sobte el negre li llançà una dentada a la escàpula. Sentí un esgarró ardent en la pell i el sò sec d’una dent del negre al quebrar-se contra l’aram del boç… Aguantant el dolor del muscle, apretà la marcha sense respondre a l’agressió i ya en l’última curva, sí que espentà al negre en força intentant estrelar-lo contra el tancat. El negre vacilà sobre les mans, desequilibrà el cos i rodà sobre la pista, sent arrollat pels que el seguien en una confusió de lladrits i mossos en l’aire.

Ya estaven en l’última recta, pero, ¿cóm era allò possible? El bisony l’havia sobrepassat per la dreta i alvançava imparable cap al final. Li assaltaren desijos irresistibles de escarmentar-ho en un mos, pero el recort del tètric cloixit de fea uns segons li feu desistir.

A la fi, quan notà l’intensa llum sobre el cap al passar baix els focs de la meta, observà que només u havia arribat abans que ell, aquell boig novell que encara seguia al mateix ritme buscant el paquet de pell de conill.

Ell afluixà el pas fins reduir-ho a un trot cómodo, acodint a l’encontre del roig que aguardava en la correja presta a enllaçar-lo. S’arrimà junt a ses cames pantaixant en tant mirava vigilant l’arribada del negre. Este arribà dolorit i humiliat fins ad ell llançant-li una mirada prenyada d’odi. Odi que pagà sense culpa el pobre lleonat, al qual proporcionà una envestida que el revolcà per terra…

No estava mal la cosa…  A pesar de totes aquelles inquietuts havia acabat la carrera millor de lo que pensava que acabaria un moment abans, i el negre s’havia endut un bon escarment en una dent trencada i un revolcó en la pista. ¡Voríem si li’n quedaven ganes de tornar a jugar brut!…

En quant ad aquell imbècil de novell… ¡Qué se li anava a fer!… Ell també havia segut jove, inexpert i impulsiu.

Ya de regrés a les gosseres, baixant la rampa, el roig el lliberà del martiri del boç, moment que aprofità per a llepar-se el muscle en el qual tenia un esgarró no molt important, pero sí prou dolorós. En fi, no era més que un atre recort d’una carrera.

¡Gossa vida la del llebrer!…