I
En la revista “L'Espill” de la primavera/estiu de l’any 1979, es troba una “Memoria” de Robert I. Burns titulada “La muralla de la llengua”. Burns, despres d’expondre les teories tradicionals que han mantes la pervivencia del romanç, durant la dominacio musulmana, pontifica diguent que “El conjunt dels fets, però, demostra que els dos pobles no s'entenien, i que el mur que els separava era la llengua àrab”. Anem a demostrar un conjunt de fets que tomben per terra estrepitosament, eixa pretesa muralla.
Cocentaina, es conquistada l’any 1244, per Jaume I. La revolta d’Al Azraq començada l’any 1245 i no controlada fins a 1258, deu ser la rao per la qual la carta pobla, data, segons Sanchis Sivera, de l’any 1260. Joan Ponsoda, transcriu part dels llibres de la Cort de del Justicia de Cocentaina, en el seu llibre "El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”
De 1275 es el document (p. 40), segons el qual “Lorenç e Bernat e Pericón [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d’en *(...) Ramonet, <fil d'en A. de Sérvoles>, e possan contra él(s) que mataren totz ensems una ludria en lo riu de Cocentània. Es dir, que chiquets cristians i musulmans, juguen o van de cacera junts (a matar una lludria). Carmel Ferragud Domingo en "El naixement d’una vila rural valenciana", posa de manifest l’importancia de la cita, “pel fet idiomàtic, és a dir, havien d’entendre’s per jugar plegats” (que no vol dir que jugaven doblegats, sino que jugaven junts).
Del mateix any consta (p. 62) que “…fo demanat R. de Canet…si ho pot provar que él begués vin de dia en taverna. Dix que sí e vana provar per moros e per xp[crist]ians. E dix que ho provará per Bernat de Bas e per sa muler e per [Guillem] de Caztayla e per Mohamat al Homeni e per altres dels quals no sab lurs noms.” De lo qual es despren, que moros i cristians compartien taverna, citant inclus a moros, com a testics per a la seua defensa.
De l’any 1277 (p. 140) es el document en el qual consta que P. Ximénez, “Fo demanat él que oy a Mahomat Alhomemi dir que·l rey d'Aragon que faya tracion de talar Montesa pus que LX milia sols n'avia presos. E encara oy dir al dit Mahomat que·1 rey que faya tracion, que tenia el girman de Abdulmomi pus que él avia pagada sa reemçó. E el testimoni dix-li que mala parlava tant e que mala avia begut tant vin. Fo demanat el dit testimoni si el dit Mahomat era embriach. Dix que sí, segons son vijayre. Fo demanat de loch. Dix que denanl l'obrador que fo d'en Bernat Çabater. De temps dix que quan el rey amena, la regina axanca.” Un atre testic, Domingo Perivaynes, “Dix que él que viu e present fo que·1 dit Mahomat parlava ab P. Ximénez …E encara oy-li dir que-1 rey d'Aragon no mereyxia per a rey”. Assistim a una conversacio entre Ximenez i Mahomat, segons la qual Ximenez “oí dir” a Mahomat i ell “dix-li”. Un atre testic confirma que “Mahomat parlava ab P. Ximénez”, declarant que ell també “oy-li dir”, al tal Mahomat. Per a fer-ho mes dificil, resulta que Mahomat estava bufat “era embriach”. Ponsoda afirma que “resultaria totalment versemblant” que la locucio “quan el rey amena, la regina axanca”, l’haguera pronunciat el moro, donat que malparlava de que el “rey d'Aragon”, “faya traycio” i “no merexia per a rey”. Havent consultat el significat de l’expressio a “persones ja majors”, diu Ponsoda que, “la majoria” li digueren: “que quan el pare arriba content, tothom reacciona positivament, la burra perquè beurà i menjarà i la dona perquè espera les festes del marit” I resulta que nos informa Ponsoda de que, en Benimantell, encara es conserva l’expressio “quan ton pare pixa ta mare s’aixanca”. Vegem, que un musulmà parla en valencia inclus estant bufat, i insulta en valencià, dominant frases fetes.
En el llibre de Cort de Justicia, consta la reproduccio d’un contracte, subscrit entre Alí Allobadí i Ramón de Canet, que, escrit en romanç valencià, es data com “...la primer rahbe en l’an de [...]dC [L?]XX ...». Ponsoda afirma que “aquest possible 670 correspondria al nostre 1270-71 segons les taules de A. Capelli”. Intervenen com a testics quatre persones en noms arabisats i tres en nom cristians La llogica pareix apuntar a que si la forma de datar es arap, la redaccio estiga feta per un musulma i no per un cristia, de lo que es despendria ¡que els natius escrivien en romanç valencià!
Del llibre "El naixement d’una vila rural valenciana" de Carmel Ferragud Domingo, referit a Cocentaina, extraguem que en 1269, Astruga Busqueta ven a Abdurahmen la ferreria. Consta que “Abdurahmen es el ferrer i mestre de Bernat Busquet, fill d’Astruga”. En eixe mateix any, el monopoli de l’almodi, s’adjudica per subasta a Abdulhuaheb. En 1276, l’obrador del sabó s’adjudica a Hamet Alcaina, i la tintoreria fon arrendada a Diud. En 1304, Esteban de Mora era pastor d’Alí Pescunyal. Vegem que persones en noms musulmans fan de mestres a persones en noms cristians, que monopolis que s’adjudicaven per subasta, acaben en mans de persones en noms musulmans (lo que no tindria sentit de no ser posible una comunicacio fluida), inclus persones en noms cristians, al servici d’uns atres en noms musulmans.
Per la ponencia d’Isabel O'connor. “Les activitats economiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII” (XVIII Congrés d’història de la Corona d’Aragó), coneguem, que en contra de la idea d’uns natius somesos i desubicats davant d’una nova civilisacio, resulta que “…en les activitats comercials, tampoc era estrany el veure a cristians i mudéjars com a socis”. Estudiant la documentació dels anys 1293 i 1294 troba que “set fan referència a diners que alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona, i “vuit casos en els quals els mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien diners a algun cristià.” Quantificant els deutes aplega a la conclusio de que “…no n’hi havia gran diferència entre la quantitat de deutes que tenien mudéjars i cristians.” Estudiant les zones d’els moviments comercials de mudejars i cristians, veu que “El paregut confirma el fet de que els mudéjars estaven plenament integrats en l'economia de la zona.” I que esta coincidia en “l'unitat administrativa de la qual Cocentaina era la capital a l'època musulmana”
Comprovem com la famosa muralla, es presenta, en tots els aspectes de la vida, com a un monumental invent, per inexistent. I el problema, radica en el plantejament de Burns, quan diu, “…que els dos pobles no s'entenien”. ¿Per que dos pobles? -moros i cristians- ¿I si eren tres?- moros, hispanorromans valencians (de relligio cristiana o islamica) i cristians nouvinguts. En articuls precedents, hem vist, als cristians valencians i hem comprovat la gran varietat de “germans en l’islam”. Pot ser acabem de descriure la vida de la part d’estos ultims descendents dels hispanorromans valencians, que conservaren una llengua romanica, i que s’integraren en els cristians valencians i les minories vingudes, donant lloc a la cultura valenciana, diferent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn.
II
En relacio a la documentacio que hem posat de manifest en la part anterior, hem de preguntar-nos ¿I com digerixen els catalanistes, la constatacio de que existia una relacio i una comunicacio fluida entre els nouvinguts i els habitants de la Cocentaina de mijan del s. XIII? I la realitat es que prou malament. Diu Ponsoda que l’innegable comunicacio, era “indici que almenys alguns moros, havien fet un aprenentatge de la llengua dels cristians o que ja parlaven algún romanç que els la permetia.” Respecte de lo del aprenentage d’“alguns”, demostrada l’extensio dels contactes i relacions a tots els aspectes de la vida, hi hauria que acordar ampliar-lo, a l’aprenentage de molts, cosa ya mes improbable. Per una atra banda, vegem que els catalanistes, quan volen, posen com a prova de l’inexistencia de parlar romanic prejaumi, el que en el s. XVII, hi havien moros que no parlaven valencià, mentres que quan els interessa, mantenen que 17 anys passats de l’otorgament de la carta pobla de Cocentaina, un musulmà era capaç de parlar en valencià estant borracho i inclus de malaïr i dir frases fetes, perque ya l’havia depres perfectament.
Hi ha que deixar constancia, de que la hipotesis de l’aprenentage, faria que Burns calificara a Ponsoda com a “obtús”, segons es despren del fragment de “La muralla de la llengua”que reproduixc: “En un tractat fet després d'una rebel·lió, el 1528, els moriscos valencians recordaren a Carles V que «en el dit regne la major part dels moros, i quasi totes les mores» no sabien romanç (aljamia), i que per a aprendre'l els faria falta «un gran espai de temps», quaranta anys com a mínim. L'emperador, obtús, els donà deu anys perquè aprenguessen castellà o valencià.” No oblidem, que els “quaranta anys com a mínim”, es demanaven, despres d’haver estat vixquent 290 anys en una societat, de llengua oficial valenciana. No cal dir que estos eren els moros de raça, no descendents dels hispanorromans valencians, que no s’integraren en la nova cultura dominant i que acabaren sent expulsats l’any 1609. Vegem, que si la hipotesis del aprenentage es obtusa, nomes queda considerar que els valencians islamisats, dels que hem parlat en l’articul anterior, “ja parlaven algún romanç”.
Es de destacar, que Ponsoda troba en ocasions, “interferéncies aragoneses quan hi intervé algún moro”, barallant la hipótesis de que els moros “…parlássen mossárab i que aquest fos molt mes semblant a 1'aragonés que no al cátala”. Com alguna de les hipotesis de Ponsoda (romanç, mossarap), posa molt nerviosos als catalanistes, estos, escomencen a dir desbarats, que poden inclus ser divertits. Aixina, Enric Guinot, en el llibre "Els fundadors del Regne de Valencia" (el contingut del qual tindrem oportunitat de comentar) es pregunta, si les interferencies aragoneses serien degudes a “què aquests mudèjars haguessen après, més bé o més malament, aragonès-castellà per convivència amb cristians repobladors d’aquest origen, mentre que si el mudèjar hagués après català amb repobladors d’aquesta provinença, no apareixerien interferències lingüístiques”. I yo em pregunte: ¿Es pensa Guinot que la Cocentaina d’aquella epoca era com el Nova York actual, i que les persones ni parlarien ni es vorien entre elles en anys? ¿A quin tipo de convivencia entre “mudejars” i cristians es referix Ponsoda? ¿A la del amo cristià que ensenya a parlar al seu servidor “mudejar”? ¿A la del musulmà que tenia un pastor cristià al seu servici? ¿A la del ferrer musulmà que era mestre d’un cristià? ¿Organisarien classes particulars? ¿Per que si un moro havia depres el català d’un català el parlava perfectament, i si havia depres d’un aragonés, no parlava aragonés, sino que catalá "amb interferències"? ¿Qui ensenyaria català als aragonessos? ¿Un català en interferencies o un moro?
Als catalanistes, els queda per resoldre un atre misteri. Ponsoda, estudia el supost orige dels 479 noms cristians i aplega a la conclusio de que eren de “parla catalana”, un 44,6%, encara que el català, com a llengua, no existira. L’enronia imperialista li fa considerar catalans als d’Urgell, lleitadans, tortosins, i inclus als “de l’actual franja catalana d’Aragó”, quan en articuls precedents hem demostrat que en aquella epoca, ni eren ni es consideraven catalans, rao per la qual mal podien dur parla de catalans, parla catalana. No nos informa Ponsoda, del percentage de noms cristians respecte dels noms musulmans. Anem a supondre un 50% ¿Quin es el misteri pel qual una llengua supostament parlada pel 20% de la poblacio s’impon al 100%? Per a explicar-ho s’alega l’importancia de que els Furs (que no els Fors, com haguera segut en català), estigueren escrits en “català”, tornant a contradir a Jaume I, que digué repetidament que estaven escrits en romanç. Esta “explicació”, se’ls desbarata, en els pobles de parla castellana, que tenien els mateixos Furs. ¡I inventen una atra! ¿Sera per mentires?
Pero en el llibre de Cort de Justicia de Cocentaina, hi han uns atres indicis, que lleven els dubtes sobre l’existencia d’una llengua romanç prejaumina. Referit a l’any 1276, llegim: “E que meta los X sols en l’alcaldera”. Ponsoda diu al respecte: “Resulta extrany que en aquest cas s’empre caldera amb l’article àrab aglutinat. Segurament l’obrador "de la tintureria" ja existia abans de l’arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l’article àrab a caldera”. Observem a un catalaniste reconegut, afirmant que els moros dien una paraula que ve del llati “caldarium”, “abans de l’arribada dels cristians”. De 1275 es la cita que diu: “E per fer paga de III sols e III diners, los quals devia pagar per terç de X sols de l’alçabó”. Ponsoda comenta: “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l’àrab assimila l’article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l’anomenaven alçabó.”. Tornem a vore un reconeiximent d’us d’una paraula llatina (de sapo-onis). Trobem alguna atra curiositat com la paraula “tregua”, que Ponsoda inmediatament traduïx al català: treva. Tregua, es paraula del “Libre dels Feyts”, de Jaume I, respecte de lo cual diu Coromines en el Diccionari etimologic de la Llengua catalana: “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya.” Interessant la referencia a la “Carrasqueta”, de “carrasca”, “mot heretat del mossàrab”, segons Coromines: “…en la carrera de Xixona, en la Canal, prob les Carasques”
Unes atres paraules que trobem, com acaçar, adaça (dacsa), afrontar, algeps, alguacil, almacera, almodi, almoneda, almut, alna, alqueria, arrapar, arreus, arrova, aixa, bagassa, bancal, barcella, bragues, cafiç, canal (f), carrasques, caixeta, corders, ser cregut, deposit, desbaratar, engrossar, escomençar, escurar, sportí (esportí), este, esta, mondar, tenre (tindre), tirar, tramella, traüc, vaixell (recipint per a vi), viuda, …, moltes d’elles en perill d’extincio, per no dir-les els catalans, nos dona bon conte del solage del valencià que hui es parla.
I es que la muralla real, en que nos trobem els valencians, es l’existencia de renegats catalanistes, acatalanats, que no mereixen dir-se valencians i que s’han pensat que alguns departaments d’Universitats valencianes, son trones de propietat privada, des de les quals, a cuatre mans i en diners publics, conseguir la despersonalisacio del poble valencià, “ad maiorem gloriam” dels catalans. Segur, segur, que eixa muralla, entre tots, conseguirem assolar-la.
III
De l’epoca de Jaume I, coneguem en la p. 178 de "Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón", de José Martínez Ortiz, l’existencia d’una: "Orden real prohibiendo a los cristianos su conversión al islamismo y para que se persiga a los que esconden o defiendan a los convertidos". No es dificil raonar, que per a poder convertir, hi ha que convençer, i per a convençer es necessari la comunicacio. ¿Podrien ser els "conversors", mossaraps de llengua, que s’hagueren convertit al islamisme previament i que conegueren tant els principis del cristianisme com els islamics? Observem llegislacio, que demostra la permeabilitat de la pretesa muralla.
L’any 1283, el rei Pere, fa una crida a les aljames del Regne de Valencia, per a que li ajuden en la guerra contra els francesos. (Bofarrull, Documentos inéditos, VI p.196) “En Pere per la gracia de Deu rey Darago et de Sicilia als feels seus alemins et veyles et a tots altres sarrayns de les aljames del regne de Valencia salut et gracia. Femvos saber, que nos, segons que creem, que vosaltres ajats entes avem en aquestes parts del regne Darago, et de Catalunya, guerra ab los francesos, en la qual nos es mester lo serveix de vosaltres et dels altres feels nostres…” ¿No existia “muralla de la llengua” per a combatre contra els francesos” ¿Per que els ho diu en valencià?
Del text que consta en la p.225 del llibre “Actas de los Capítulos Provinciales de la Provincia de Aragón (1301-1370)” de Robles Sierra, i referent a 1307, deduim que, en l’escola de llengues dels dominicans de Xativa, l’ensenyança del arap, l’eixercien “sarraïns” i judeus: “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum, ut simul cum dicto frate Petro legat ibi.”. No es dificil deduir, que el mestre “sarrai”, havia de saber romanç per a poder ensenyar. La “muralla”, seria de fum per ad ell.
Eximenis, en "Lo regiment de la cosa publica", parla dels collerats, definint-los com “Valencians sots mesclats ab diversos infels... fa mester que los cullerats hi sien perseguits fins a la mort ...” Com vegem, tampoc existia muralla alguna, per a eixercir de roders, perque, valencians, es mesclaven “ab diversos infels”. Al respecte, es interessant reproduir lo que dia Coromines en “Caplletra” en el seu articul “Un bri de mossarabisme valencià”: “De les Muntanyes del Coll de Rates és d’on Mateu i Llopis ens donà la rica nòmina dels moriscos dels anys de 1400, publicada en la Miscel·lània Fabra, en la qual encara prop d’un 20% són noms romànics pre-jaumins, i la resta constitueix una font preciosa de l’àrab vulgar valencià, de fonètica més romànica que semítica. El mateix nom de Rates és relíquia mossàrab…”
L’any 1400, es la fecha en la que es pensa que va naixer Jaume Roig, qui en “Lo spill” manifesta la llengua en la que escriu: “sera ’n romanç / noves rimades / comediades / amphorismals / ffaçessials / no prim scandides / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent / Soterna…” Es dir, Jaume Roig, nos diu que escriu en el “romanç” de “l’algemia”, “dels de Paterna…” Esta coneguda cita, ha dut de cap als catalanistes, que inclus s’han enredrat en trobar distins significats a “aljamia” i “algemia”. Denominacio enfrontada a la d’algarabia o llengua arap, anem a vore el significat segons “El Corán romanceado: La traducción contenida en el manuscrito T 235”, de Consuelo López Morillas, traduccio, segons l’autora de mijans del s XV. En el foli 151v, es traduix “aŷamiyyun” (aljamia), per “rromançe”. L’autora nos informa de que la traduccio correcta haguera segut “una lengua no árabe”, pero que en l’ambient cultural peninsular, el “romanç” es la llengua no arap per antonomasia. Trobem per tant que Jaume Roig identifica el romanç dels cristians “sera ’n romanç”, en el romanç dels no cristians “de l’algemia”, que parlen “els de Paterna / Torrent / Soterna”. Per si cap algun dubte, del llibre “Viajes de extranjeros por España y Portugal en los siglos XV, XVI y XVII”, coneguem que en 1484, Nicolas de Popielovo, viaja per Valencia i escriu: "Por todo Aragón viven sarracenos, que nosotros los alemanes llamamos ratas. Los conquistadores cristianos de aquellos países les concedieron la libertad para establecerse, vivir y mantenerse en separadas casas, aldeas y ciudades…A una milla de Valencia poseen cuatro ciudades que se llaman Miisslatha, Manisis, Gesart y Paterna, donde viven...". Es dir, en Paterna, vivien “germans en l’islam”, que parlaven la llengua de Jaume Roig i de tots els valencians. ¿Per a on esta la muralla de la llengua?
Del llibre de Hinojosa “Documentación medieval alicantina en el archivo del Reino de Valencia” p. 122, traguem que: “1476, marzo, 3, Valencia. Guiaje a favor de Alí Benaley, de la Vall de Garig, que va a Almería a aprender árabe”. I encara mes: “1476, marzo, 4, Valencia. Salvoconducto a favor de Yahie Benaley, de la Vall de Garig, que va a Almería a aprender árabe y acompañar a Alí Benaley.”. Es dir, que per a Yahie i Alí Benaley, la muralla existia, pero en sentit contrari del que nos han volgut fer creure: ¡No sabien parlar arap! Pero lo mes gros es que, ¿A on se’n van per a dependre’l ¡a Almeria! Per lo vist, no devia ser facil dependre’l per la contornada, quan conseguixen “salvoconducto” i “guiaje” per a anar-se’n a Almeria.
Als catalanistes, deu ser-los molt misterios el perque els conquistats, en moltes ocassions, rebien al rei Jaume tan contents ¿No presentirien la famosa muralla?: “…e exiren nos rebre al peu del puig be cc. sarrayns ab gran alegria”, “…e exiren a nos tots los sarrayns e les sarraynes ab gran alegria” “e ells agueren ne gran alegria: e dixeren a nostre missatge a la orella” “e ells foren molt alegres e exiren a nos iiij e dixeren que eren molt pagats de la nostra venguda” ¿No es paren a pensar perque ad alguns els agradava l’arribada del rei Jaume i a uns atres no gens?
Hem de saber, que la documentacio existent en arap, es mes be escasa i que els catalanistes han fet una montanya de no res. Treballen en suposicions interessades. De Burns llegim: “Pot ser… haguessen tingut una rèplica o un original, avui perduts, en àrab”. El fet que els conquistadors dispongueren els tràmits de les rendicions en arap, podia no ser mes que una mostra de cortesia al l'idioma oficial dels vençuts. Carmen Barceló, en "Minorías islámicas...", troba 271 texts des de 1049 fins al XVII. 3 del sigle XI; 7 del XIII; 43 del XIV; 95 del XV; 105 del XVI; 17 del XVII i un sense datar. Edita 207, i comença el seu estudi en un de l’any 1366. ¡Una mija de 45 per sigle! ¡I la majoria no passen de 4 ralles!
Com hem comentat en articuls precedents, entre els “germans en l’islam”, existien alguns elements de les classes dominants, inclus comunitats sanceres, no autoctones, producte d’assentaments d’onades immigratories, que no coneixien el romanç valencià i que s’expresaven unicament en arap. La major part d’ells, serien els moros de raça, que no s’integraren en la nova civilisacio dominant producte de la reconquista de Jaume I. Pot ser que ad ells, sí els influira “La muralla de la llengua”, que no existí per als descendents dels hispanorromans valencians, que, cristians o musulmans, continuaven parlant el seu secular romanç valencià. La generalisacio que els interessa als catalanistes, es definix en a soles una paraula: mentira.
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.