La modernor 'progre' i el terme 'façana'

Hi ha valencians que es creuen molt inteligents i, cóm no, els mes progressistes de tots a l’hora de parlar valencià. Lo seu es distinguir-se del poble pla que no te ni idea i el parla molt mal. Ells son els que han de marcar la pauta, per ad aixo tiren ma de totes les paraules importades que poden: avui (per ‘hui’), cap de setmana (per ‘fi de semana’), esport (per ‘deport’), façana (per ‘frontera d’una casa’), gener (per ‘giner’), mesura (per ‘mida’), rentar (per ‘llavar’), servei (per ‘servici’), vacances (per ‘vacacions’)… paraules sobre les quals ya he escrit en mes d’una ocasio. Ara, ho fare centrant-me exclusivament en l’analisis d’una d’elles que pareix que tambe deu d’haver caigut en gracia per la gran acceptacio que te: façana.

Si en un ‘coctel’ posem la desinformacio, la perdua dels referents historics valencians, el complex d’inferioritat, l’autoodi… el resultat es el que du a molts valencians a fer el ridicul mes absolut. Son els nous coents. Els primers tambe volien distinguir-se del poble pla parlant en castella –“que siempre será más fino que el rudo valenciano”–, i estos ho fan usant termens importats que consideren que tenen mes pedigree que els autoctons. Si hagueren estudiat i analisat eixes paraules foranees haurien comprovat que no tenen tradicio ni vigencia en la nostra terra, mentres que aquelles que han bandejat son absolutament valencianes.

Pero aço es demanar-los massa, ells se senten molt ‘comodes’ anant a favor de corrent, adorant al paradigma dominant, instalats en el pensament unic –lo del pensament critic ni els sona–… quína llastima.

Dit aço, passem a l’analisis de la paraula en qüestio que resulta paradigmatica, com ara vorem.

2

Comencem pel Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), en el que figuren tant ‘façana’ com ‘frontera’:

FAÇANA f.
1. Cadascuna de les cares verticals d'un edifici, i especialment la que té la porta principal o que dóna a la via pública; cast. fachada. Empaliar les façanes dels alberchs, doc. a. 1495 (Jocs Fl. 1895, pàg. 197).    

Fon.: fəsánə (Barc.). Es un arcaisme resuscitat en la llengua literària moderna.
Etim.: derivat de faç.

Nomes du una cita, treta d’un document catala, en una transcripcio feta per als Jocs Florals de Barcelona de 1895, res mes. Al final hi ha un aclariment molt revelador: “Es un arcaisme resuscitat en la llengua literària moderna”. En tot cas, l’arcaisme sería catala, no hi ha ni una sola cita valenciana, ni la pot haver, com mes avant comprovarém.

FRONTERA f.
2. Paret anterior o posterior d'una casa, edifici, construcció en general (Pont de S., Calasseit i tot el País Valencià); cast. fachada. Lo castell de fust haurà II uases de cada una part, e seran IIII, menys de II altres que'n haurà en la frontera de cada una part denant e detràs, Jaume I, Cròn. 158. En les carreres de la ciutat pot cascú en la frontera de son alberch posar taules, estolons o pilars, Cost. Tort. I. […] Frontera de carrer: la façana anterior d'una casa (Pego). Frontera de corral: la façana posterior, que dóna al corral (Pego).   

Fon.: fɾuntéɾə (pir-or., or., men., eiv.); fɾontéɾa (occ., val.); fɾontéɾə (mall.).
Etim.: derivat de front.

No poden ser mes categorics quan diuen a ón està viva esta paraula i senyalen tot el nostre territori: “… i tot el País Valencià”. Crec que sobren comentaris.

Fullejant el Diccionario del Benasqués (1978), que vaig adquirir fa anys, trobe:

Frontéra, f. – Parte anterior y generalmente principal de la casa. C. [castellano] fachada, frontis; ar [aragonés]. frontera; ct. [catalán] façana; f. [francés] façade. «Tenrém k’enbllanquí la frontéra», « A la frontéra d’ixa kása yey sink bentánes y un balkón»”.

Com es pot vore, en el benasques i en l’aragones compartim paraula i significat.

En el llibre Millorem el llenguatge (Valencia, Gorg, 1971), d’Enric Valor, fa temps que vaig senyalar la pagina 249, perque rellegint-lo trobi, en el capitul que tracta els termens medimig i mitjà, la següent frase: “Només hem pintat mitja frontera”. No deixa de ser significatiu tenint en conte que l’autor era partidari declarat de l’unitat de la llengua.

Per a acabar vorem que nos diu el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL) al respecte:

De ‘frontera’, en el sentit de “paret principal d’una casa o un edifici, normalment la que te la porta d’entrada i dona a la via publica”, la documentacio mes antiga que presenta es de 1275: “que tapien la lur frontera en egual de l’altre mur”i. Figuren unes quantes cites mes en la mateixa obra i el mateix any.

En el Llibre dels feits del rei en Jaume (1380) tambe trobem el terme en el sentit que he definit. En els segles següents tambe el trobem abundantment.

De totes les maneres i encara que no es necessari posar els molts eixemples que apareixen, no puc evitar mostrar-ne alguns:

 “Les cases que fan frontera a les espal·les del fosar”ii

 “se distinguix [l’Asil de Campo] per sa hermosa frontera de pedra”iii

 “Ya fea anys també, que la frontera no s’emblanquinava per estos dies”iv

 “ també la frontera de la esglesia es de pedra picada”v

 “sobre l’estructura de la frontera de la barraca”vi

 “Adornava la frontera, davall del balcó principal, l’escut d’armes, en relleu, llavorat en pedra”vii

 “Una frontera també es ‘cara principal d’un edifici’, «Han restaurat la frontera de l’edifici»”viii

Passant ara al terme ‘façana’, el CIVAL dona la primera cita en 1919 i, cóm no, l’autor, Jesus Ernest Martínez Ferrando, es u dels valencians que en eixa epoca ya es declarava partidari de la doctrina de Pompeu Fabra. Aço explica que fora u dels introductors del terme en Valencia.

Per tant, buidar algunes de les obres mes importants dels classics valencians –com fiu en son dia– i no trobar mai el substantiu ‘façana’, era prou llogic, el CIVAL tampoc n’ha trobat cap.

En resum, el terme ‘façana’ no ha segut mai paraula valenciana –i practicament ni catalana, ya que alli tampoc la coneixia ningu i l’hagueren de resucitar a principis del s. XX– i, en canvi, ‘frontera’ es un substantiu valencià que trobem documentat ya en el segle XIII i ha arribat viu als nostres dies, en vora huitcents anys d’historia.

I ara ve la pregunta: ¿no te suficient pes especificper a que li doneu carta de naturalea? ¿els del pensament unic sou conscients del mal que li esteu fent a la llengua valenciana, un factor identitari de primer orde? ¿Algun dia vos parareu a pensar, a reflexionar, i sereu capaços de rectificar?

Entre els que abandonareu la llengua autoctona i els que, a consciencia o no, esteu fent-la desapareixer, soterrant les genuïnes formes valencianes, ya estem aviats (com dien en ma casa).

i Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, 1275, a cura de Josep Torró, Valencia, Universitat de València-AVL, 2009, p. 218.

ii Esplugues, Josep, Memòries d’un capellà del segle XVIII, 1763, a cura d’Emili Casanova, Valencia, Institució Alfons El Magnànim, 2002, p. 57.

iii Marti Gadea, Joaquim, La terra del che, 1906, Valencia, L’Oronella, 2010, p. 68.

iv Mallent, Vicent, A foc, Valencia, Cercle de Belles Arts de Valencia, 1931, p. 29.

v Martínez, Francesc, Coses de la meua terra, III, 1947, a cura de Francesch Badenes Dalmau, Altea, Revista Altea, 1987, p. 264.

vi l’Escrivà, Josep, Les nostres barraques, Valencia, Fermar, 1976, p. 70. L’autor, defensor tambe de l’unitat de la llengua.

vii Valor, Enric, Sense la terra promesa, 1980, Valencia, Tàndem, 1993, p. 234. Pareix ser que l’autor, com ya haviem vist en l’atre eixemple seu, a pesar de ser partidari clar de l’unitat de la llengua solia respectar el terme en qüestio.

viii Giménez, Leo, “Ni invasions ni fronteres”, Levante-EMV, 13-03-2022.

 

 Imagens: verfachadasdevasas.com

INSTITUCIÓ PÚBLICA ANTONI MARIA ALCOVER

 

  • Manuel Gimeno Juan, Filolec i escritor, llicenciat en Filologia Valenciana per l'Universitat de Valencia i membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (1977-2005)