El mapa que tenim davant és molt més que un dibuix: és una prova científica, històrica i filològica del que molts polítics i institucions volen negar per interés ideològic. Mostra en claritat la real divisió llingüística de la Península Ibèrica oriental, a on tres grans blocs diferenciats han convixcut durant sigles: l’occità, l’aragonés i el valencià.

Esta representació, elaborada segons criteris filològics clàssics i fonts europees anteriors a la manipulació del sigle XX, demostra que el valencià pertany al grup iberoromànic, mentres que el català (o dialecte nort-occità) pertany al grup galorromànic. És a dir, no són la mateixa llengua ni tan sols del mateix tronc llingüístic.

El color blau del mapa, que abasta el territori del Regne de Valencia, representa la llengua valenciana: un parlar naixcut, consolidat i elevat a llengua de cultura en la nostra terra des del sigle XIII. No és “una variant del català”, com vol fer creure el pancatalanisme; és una llengua pròpia, en fonètica, morfologia i lèxic propis, reconeguda en tots els documents històrics migevals i moderns.

Els nostres clàssics —Ausiàs March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Jaume Roig o Rois de Corella— escrigueren en valencià, i així ho declararen. Mai digueren “català”. Les Corts, els Furs, les actes municipals i les obres religioses del nostre Sigle d’Or deixen constància clara d’una llengua viva i diferenciada.

El roig que ocupa el territori dels antics comtats catalans correspon a l’occità, un idioma del grup galorromànic, parent del provençal i del llemosí. El seu “dialecte català” es va formar entre els Pirineus i la Marca Hispànica, dins l’àrea d’influència del Regne de França. D’ahí les grans diferències fonètiques i lèxiques que el separen del valencià i de l’aragonés.

És per això que els grans filòlecs europeus del sigle XIX —Meyer-Lübke, Griera, Schuchardt, Ribas i d’atres— classificaren el català dins del sistema occità, no com a llengua iberoromànica. La seua estructura recorda més al provençal que al castellà o al valencià.

No fon fins al sigle XX, en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que es va impulsar una teoria unificadora segons la qual valencià, català i balear serien “una mateixa llengua en tres variants”. Una afirmació purament política, mai provada des del punt de vista filològic, i que serví com a instrument d’expansió cultural i ideològica.

A partir d’ahí començà la invasió termològicament i la manipulació institucional, especialment a través de l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), que va assumir la doctrina catalana contra el criteri històric valencià. Esta traïció a la veritat científica i al poble valencià encara hui és motiu de divisió i engany.

El mapa deixa clar que la frontera llingüística entre el valencià i el català no és fruït de cap “decisió política”, sino una evolució natural i històrica. L’aragonés (groc) actuà com a pont entre el valencià i l’occità, pero sempre dins del sistema iberoromànic, no del galorromànic.

En conseqüència, la llengua valenciana és una llengua pròpia i diferenciada, en base romànica hispànica, i en una evolució paralela pero independent de la catalana. Pretendre unificar-les és com dir que el portugués i el castellà són el mateix idioma pel simple fet de semblar-se.

El Centre de Filologia Valenciana, que avala este mapa, no fa ideologia: fa ciència. I la ciència diu clarament que el valencià té entitat pròpia, que el català és un dialecte occità, i que la unitat llingüística és un invent del sigle XX promogut per interessos polítics i no per rigor acadèmic.

És hora de recuperar la veritat històrica i dignificar la nostra llengua. El valencià no necessita permís de ningú per existir. És la llengua del nostre poble, de la nostra història i de la nostra llibertat.

Per això, davant de cada intent d’imposició catalanista, el poble valencià ha de respondre ab orgull i fermea:

El valencià és nostre, és del Regne de Valencia, i mai serà dialecte de ningú.