L'Algemia Valenciana (V). HARGES i CEGELS (III)

En l’articul anterior hem vist que les harges son una mostra d’hibridacio cultural, entre la tradicio romanica del poble descendent dels hispanorromans i la poderosa cultura musulmana oficial, que donà com a resultat la primera lliteratura en romanç de tota Europa. Previament a parlar de l’influencia d’estes composicions lliteraries en la lliteratura posterior, es necessari introduir previament el cegel, “cégel/zéjel” (cast), o “zayal”.

El “zayal (pl “azyal”), o “veu”, es una composicio poetico musical, molt pareguda a la “muwassaha”, considerada per alguns antecedent i per uns atres evolucio d’ella, que no sol tindre “xarjah” en romanç, pero que es interessant perque s’escrivia en un arap ple de romancismes.

Seguint en l’analogia entre arap / romanç i castellà / valencià, que estem fent, podem imaginar-nos un arap ple de romancismes, llegint un castellà ple de valencianismes. En la “Carta de Batiste Moscatell al seu amo Ventureta Sebolla”, es lligen coses com “…El que tenga cucos, que pele fulla. Digale ustet a la meua Sabastiana que ha visto a la Reyna, que es muy guapa, poro que no tinga selos, quel seu Batiste es hombre de fiar. Tambien ha visto el palasio, y un millon de colomitos, que van rebolando por arriba” (“La donsayna” nº 12 de 16 de febrer de 1845).

2

En relacio a l’historia dels cegels, Ibn Jaldun (1332-1406) podria estar contant-nos la seua gestacio a partir de la “muwassaha” quan escriu que “Cuando este arte se propagó entre ellos, el pueblo tejió prototipos idénticos a la muwassaha en cuanto a su forma, que sin embargo hacían uso de la lengua dialectal sin desinencias y que se llamó zayal.  (p 53 de “El flamenco y la música andalusí…” de C. Cruces -2003).

García Gómez, atribuí la “invencio” del cegel, a Ibn Bayya o Avempace (1070/1090-1139), basant-se en informacio del tunisí Ahmad Tifasi al-Qafsi (1184-1253), qui en el vol. XLI de la seua enciclopedia Mut‘at al-asma‘ fi ‘ilm al-sama‘ o “El plaer dels oits davant la ciencia de la audicio musical”, i donant com a font de l’informacio al music i compositor murcià Ibn al-Hasib (s. XII), escrigué en relacio a “el canto de las gentes de al-Andalus”, que Ibn Bayya feu una sintesis entre “el estilo de los cristianos i “el estilo de los camelleros (hudat) árabes”. Explica que “depuró el ‘istihlal’ y el ‘amal’, mezclando el canto de los cristianos con el de oriente. (p 33 de “Lírica popular, lírica tradicional: lecciones en homenaje a Don Emilio García Gómez”).

3

A pesar de lo vist, hem de saber que J. T. Monroe, considera que el “zayal” es anterior a la “muwassaha”, i afirma que seguix modelos de poemes estrofics preexistents en romanç, de manera que les “muwassahat” serien una evolucio posterior mes culta.

Es interessant saber que una de les ciutats especialista en l’art de la fusio d’elements cristians i musulmans, fon la ciutat de Valencia, segons es despren del text deduit per García Gómez a partir de de dos manuscrits posteriors a l’epoca en que degueren originar-se, que son el “Kitab al-Atil al-hali” de Safi al-din Hilli (m 1338/39) i el “Bulug al-amal” de Ibn Higga Hamawi (m 1433/34), que diu que “Las ciudades de los musulmanes especializadas en el [zéjel], sin contar los cristianos de al-Andalus, son estas cuatro: Sevilla, Córdoba, Valencia y Málaga”, textualment “wa-mada'in al-muslimin al-muhtassa bi-hi dun an-Nasara bi-l-Andalus, arba'a wa-hiya: Isbilya, wa-Qurtuba, wa-Balansya, wa-Malaqa”. Resulta curios comprovar, que els musulmans consideraven que el cegel tambe era propi de zones manades per cristians, donant conte de les segures i fluides interrelacions que havien d’existir a nivel de poble pla autocton, independentment de que serviren a senyors cristians o musulmans.

4

Menéndez Pidal expressà magistralment que el cegel es producte de la fusio de la cultura romanica i la musulmana, deixant dit que “El zéjel es una poesia nacida para ser cantada en medio de un pueblo birracial y bilingue, que hablaba un arabe romanizado y un romance arabizado (“Poesía árabe y poesía europea” -1938). Gonzalez Palencia, afirmà que estava destinat a ser cantat “por juglares, por mendigos callejeros, por pilletes, por mujeres”. Sent que els cegels que nos han aplegat estan escrits en arap ple de romancismes i havent vist que existiren muwahassat totalment redactades en romanç, podem concloure que tambe  havien d’existir cegels redactats en eixe romanç ple d’arabismes.

El maxim representant de la composicio de cegels, fon el cordoves Ibn Quzman (1078-1160), qui feu referencia a Axtal b. Numara com a mestre i princep en l’art del cegel. Federico Corrientes diu dels seus romancismes que “debian ser mozarabismos integrantes del dialecto utilizado en Andalucia en el siglo XII”. Pero Ibn Quzman, mes alla dels simples romancismes, trau a voltes el romanç. Federico Corriente diu que quan el gasta, ho fa “con proposito artistico de realismo, poniendolo en boca de mujeres, cristianos y, en general, de personas particularmente dadas a expresarse en dicha lengua. En relacio al “parlamento de 102/4/1, 2, 3 y 102/5/1 entre un prisionero cristiano de un reino septentrional no identificado y un general musulmán”, resulta que Ibn Quzman reprodui lo que un general musulmà li digue en romanç a un catiu cristià, translliterat com “ywn str’y frn ktyb”, que Garcia Gómez interpretà com Non bos atareyo | por en katibo, comprovant que el coneiximent del romanç exedia al poble pla i aplegava ad alguns generals musulmans. Corriente afig que Ibn Quzman reproduix en ocasions el romanç de personages de regnes cristians, citant “la frase de 86/9/3, puesta en boca de Alfonso el Batallador, sent evident que si s’escrivia per a ser llegit, era perque era entes.

5

Es curios comprovar, que els valencians podriem haver mantes un cegel viu fins al dia de hui, per a lo que alvancem, que l’arabiste valencià Julià Ribera, digue que el cegel “es la base de las estrofas populares cantables y bailables de la música española”.

La prova podriem tindre-la en la cançoneta de la canço pasquera que diu “Ay chumbala catatachumbala / ay chumbala del polisso / ay chumbala les chiques guapes / i les lleges al raco”. Hui s’ha perdut el significat de “Ay chumbala catatachumbala”, que segons F. Corriente “podría responder a una mezcla de and. y rom.” que transcriu com “ay sun, wallah, KÁTA KE sun wallah”, que diu que vol dir “¡qué seno, pardiez, mira qué seno, pardiez!” (p 83 de “Romania ibérica”). Provablement tampoc es casualitat que de l’atra part de la cançoneta, “chiques” siga un romancisme valencià del lat “ciccum”, i “raco” siga un arabisme valencià de l’arap “rukun”. Es interessant saber que la cançoneta fon immortalisada en l’obra “Paradox rey” (1906), en una variant de Burjassot que Pio Baroja escriu com “Ay, chungala, que es carabasa. Ay, chungala, que es polisó. Ay, chungala, les chiques guapes y el mocaor de crespó”. Vist aço, ¿hi ha algu que pense que la cançoneta de que tractem nos la dugueren els conquistadors de Jaume I, o resulta que com en tantes i tantes coses -en totes-, estem davant d’una mostra mes de continuïtat de poble i llengua valenciana.

6

En relacio a lo que parlem, crida l’atencio que Menéndez Pidal parle sobre la “fiesta piscatoria sobre el Guadalquivir en Sevilla, en la que Aben Guzmân y sus amigos improvisan zéjeles. Ibn al-Jatib (m. 1374) conta en la “Ihata” una anecdota que li succei a Ibn Bayya o Avempace (1095-1139), quan Ibn Tifilwit o Abentefiluit era governador de Saragossa, en la que conta que improvisà una composicio, “que entregó á una de las cantoras del príncipe”. Segurament, no es casualitat que en el cant d’estil valencià existixquen les figures del “versador”,  qui improvisa i compon el text que es canta en el moment i per a l’ocasio, i la del “cantador”, que tambe pot improvisar variacions melodiques. De tot aço tractarém especificament en un treball sobre l’etnologia valenciana referent a la musica, el cant i el ball valencians.

En el següent articul, parlarém d’alguns personages relacionats en el territori valencià dels que es conserven harges en romanç que coneixerém i analisarém. Vorem la possible relacio d’eixe romanç en la llengua valenciana i posarém de manifest certes caracteristiques coincidents entre la gramatica d’algunes harges i la de la llengua valenciana.

Image 1: todocoleccion

 

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.