Es facilment constatable que els bous son una part molt important de les festes tradicionals valencianes. Correspon preguntar-nos si es tracta d’una festa valenciana autoctona o si fon importada pels “conquistadors” que vingueren en Jaume I.

En el cas de que fora una festa que nos hagueren dut de fora, podriem esperar una important vitalitat en els pressunts llocs d’orige. Pero resulta, que en els unics territoris d’Arago i de Catalunya a on es mante una certa vitalitat, son aquells que fiten en Valencia com les Terres de l’Ebre i el Baix Arago. (Vore “Tortosins, ni catalans ni valencians”). En relacio a la tradicio taurina de les Terres de l’Ebre, hem de saber que seria prou curteta, si fem cas de lo que es llig en les “Recomanacions i bones pràctiques en les festes tradicionals amb bous”, de la delegacio territorial de la Generalitat catalana en les “Terres de l’Ebre”, segons les quals, “Els primers indicis d’aquesta festa tradicional els trobem l’any 1664, tot i que va ser durant el segle XIX quan es van estendre per molts municipis de les Terres de l’Ebre”. Si parlem de la tradicio en Arago, es significativa l’escassa normativa autonomica especifica que regule el tema tauri, front a la numerosa normativa valenciana des de 1985, fins a l’ultim decret 24/2007, de 23 de febrer.

En primer lloc, es interessant senyalar que la festa valenciana dels bous, te caracteristiques propies, que la individualisen i en moltes ocassions l’enfronten a la dita “festa nacional” d’inspiracio andalusa. Per poc o molt que esta ultima s’haja introduit a distins nivells, Frédéric Saumade, en “Las tauromaquias europeas: la forma y la historia, un enfoque antropológico”, parla de la “Subversión valenciana de la corrida de toros andaluza”. Front a “la lentitud en la fiesta nacional”, Saumade diu que la festa dels bous valenciana es caracterisa per “la celeridad en la ejecución de las suertes. El encender las bolas y el cortar la cuerda son acciones cronometradas por un jurado; cuanto menos tardan los participantes, mejor”. Front a la “representación estetizante de índole aristocrático”, de la festa andalusa, la valenciana es tracta d’una “fiesta popular”. Si la “festa nacional”, sacrifica al bou en public, el bou corregut pel carrer a la valenciana, “acaba por ser matado, pero a escondidas, en el matadero, después de su actuación”. Frédéric Saumade, tambe nos parla dels “concursos de recortadores procedentes de la tradición valenciana”, enfrontant-los a “los de tradición navarro-aragonesa”, senyalant que “…mientras en la versión norteña, los protagonistas tratan de poner anillas en la punta de los pitones de las vacas jugadas, en la valenciana, actuando a cuerpo limpio y con las manos vacías, dan saltos y recortes artísticos a los toros…”

Les festes taurines valencianes poden ser en bous, jonecs, vaques o vaquetes. Els actes solen començar en “l’encaixonà” en el corral. Posteriorment a la “desencaixonà” o “solta”, els animals es poden correr be solts “per la vila”, “per carrer” o “a la mar”, be tancats en una plaça o “corro”. En est ultim cas, es poden organisar “entrades” i “eixides”, unint-se les dos modalitats. En el “corro”, existix la particularitat de que s’integren elements mobiliaris com “bancs”, “escales” en forma de piramide, “taules”…Els animals es poden correr “en puntes”, “en corda” o “embolats”, havent passat a l’historia el bou “empiulat”. La destrea en correr bous ha donat lloc a concursos de “retalladors” i “rodadors”. Tambe es concursa en les “tallades de corda” dels bous embolats. Si la correguda es en jonecs, es parla de “jonegada”. Es curios coneixer que els animals de “corro” es solen llogar i solen ser de raça autoctona valenciana, mentres que els “cerrils” es solen comprar i ser forasters. En alguns pobles existix inclus un “toc a bous”, aixina com musica particular com la “Tocata de Bous”. Com hem dit, el “art” de matar al bou, no forma part de la festa valenciana, perque si el bou ha de morir, el mata un carnisser. En alguns pobles, es troceja el bou i es subasten les peces. La relacio gastronomica la trobem en el delicios “tombet de bou” o en les “Tabes de bou sofrechides”, segons lligc textualment en un coloqui del XVIII.

Que els bous en Valencia sempre han estat relacionats en la festa, ho comprovem quan, per les bodes entre “lo primogenit d’Arago” i “Donya Mata, filla del egregi Conde de Armanyach”, l’any 1373, “fon feta festa tres dies, aixi de bous com de Justes”. Que era una festa popular es veu perque a 5 de giner de 1399, els Jurats de la ciutat de Valencia, parlaven de que “fer juntes o altres jochs de bous”, induien a “gran ajustament de gents”. L’eleccio “del Rey e Senyor” Ferran d’Antequera l’any 1412, fon la rao per la qual “fonch feta solemne festa en lo mercat de Valencia de correr bous…”. Que a Ferran d’Antequera li agradaven els bous ho sabem perque a 14 de juliol de 1417, els Jurats de la ciutat de Valencia escriuen a un carnicer de Sueca dient-li que “Al senyor rey es plaent que digmenge primervinent li sia feta festa de correr bous”. El “Dietari del Capella d’Alfons el Magnanim” nos conta com en 1459, per la vinguda a Valencia del rei Joan II, “…jugaren bous, hon fonch lo senyor rey e senyora reyna e molt gran multitut de gens, e fonc fet gran aparel de gabies e mirados, de cadafals e finestres, e altres coses”. Que existien problemes de “espectaculs publics” es demostra perque en 1472, “los Castelvins convidaren al senyor princep a dinar, e feren festa de correr bous…e un cadafal molt ample e alt,…fonch tanta la gent que y munta, que lo cadafal rompe e voltà…e pres molta gent,…ne tragueren XII morts. ¡…a molts costa lo mal plaer dels bous! Lo qui feu lo cadafal fogi”. Porcar, en “Coses evengudes en la ciutat i regne de Valencia” (1589-1628), parla de la procedencia dels bous dient que “Los bous eren de la Horta de Valencia…” o dient que “eren castellans y foren per extrem de roins…”. Trobem uns atres adjectius al bous quan diu que “…eren prou bons”, que “eren batedors los bous”, o que eren “molt perrers”. Que el poder ha utilisat els bous com a part del programa de “pa i circ”, ho posa de manifest Ayerdi en el seu Dietari del s. XVII, quan nos diu que “Tot lo matí, el sendemà, vespra del Chorpus, totes les boques dels carrers que ixen al mercat estaven preses de soldats de a cavall; als estudiants, per sosegar-los, els donaren tots los bous que volgueren per a correr per Valencia”. Tambe nos transmet que era un “joc” perillos en deixar constancia de que “La vespra del Chorpus los bous mataren a un home y a un chich, y altres desgracies”. El “Dietari Ayerdi” referint-se a 1661, nos diu que “A 29 de dits agué tot lo dia, per València, danses de toqueados, y es corregueren per València bous en corda”. En 1677, “El dia següent, alguns bous en corda per tot lo carrer de Sent Vicent, de Verge Maria de Gracia”

Com era d’esperar, en la lliteratura del sigle d’or de la llengua valenciana, tambe trobem referencies als bous. Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, nos parla d’un joc particular: “un home de palla / que esta per al bou / plantat en lo corro”. Jaume Roig, en “Lo Spill”, referint-se al seu “nebot” Baltasar Bou i a “Bou” com a sobrenom, diferencia el bou mans del bou serval, cerril o silvestre. Al primer li corresponen caracteristiques com “mansuetut” i adjectius com “benigne”. Al bou silvestre el relaciona en la idea de “mestria” en la “disputa”, quan diu: “ab bou silvestre / se mostra mestre / disputador”.

Per a demostrar que la tradicio valenciana dels bous es un atre element de continuïtat etnologica entre el poble valencià prejaumi i postjaumi, hauriem de constatar l’existencia d’esta tradicio durant l’epoca de dominacio musulmana. En primer lloc contestarém a la pregunta: ¿Corrien bous la poblacio hispana “sots senyoria de moros”? I anem a vore que la resposta es afirmativa, lo que afig una prova mes que demostra que l’inmensa majoria d’eixa poblacio no estava formada per “sarraceni de natura”, sino que descendia d’una poblacio autoctona previa a l’epoca de dominacio musulmana, -iberorromans valencians-, per molt que una part d’eixa poblacio s’haguera convertit a l’islam.

Es sense dubte un indici, el fet de que una de les acusacions que es feu als moriscs en la “Expulsión justificada de los moriscos españoles y suma de las excelencias cristianas de nuestro rey D. Felipe tercero de este nombre”, era que “Vanaglórianse de baylones, jugadores de pelota…, corredores de toros, y de otros hechos semejantes de gañanes”. Pedro de Alcalá, en el catecisme dirigit als nous conversos que acompanya al “Uocabulista arauigo en letra castellana” que publicà en 1505, i en relacio al quint manament, els pregunta sobre si “Entrastes alguna vez a lidiar toros con peligro de vuestra vida o de otro…”. Ahi trobem que “rabba” -plural “ribab”-, es “el cosso do corren el toro”. Pel “Romancero general”, sabem que en en la plaça de “Vivarambla” de la Granada musulmana d’epoca dels reis Catolics, es corrien bous: “Estando toda la corte / de Abdili, rey de Granada / Haciendo una rica fiesta / Habiendo hecho la zambra / Por respeto de unas bodas / De gran nombradia y fama / por lo cual se corren toros / en la plaza de Vivarambla…”. Al Idrisi, a principis del XII, escriu sobre les fonts de Jaen que abastixen banys com el “Hammam al Tawr que tiene una estatua de toro en mármol”. En el treball “El juego deportivo en al-Andalus”, de Arroyo Parra i Hernández Vázquez llegim que “Se conoce la existencia de las corridas de toros entre los moros españoles desde el siglo X”.

Que era una caracteristica dels pobles hispans independentment de la religio dels seus governants es demostra, perque tambe trobem referencies en la part de la peninsula governada per cristians. Aixina, en la “Primera Crónica General” que manà compondre Alfons X, referint-se a l’any 815, trobem que “Fizo el rey don Alfonso sus cortes en Leon…E de mientra que duraron aquellas cortes, lidiaban cada dia toros…”. El bisbe Pelai, escrigue en la primera mitat del s. XII en la seua crónica (“Pelagii ovetensis episcopi chronica”), que l’any 982, el rei Bermut II (948-999), “indiscretus et tyrannus per omnia”, volgué matar al bisbe de Santiago llançant-li un bou, fent-se el milacre de que el bou s’inclinà davant del bisbe posant-li les banyes en els seues mans. “Tunc Rex taurum dimitti praecepit, ille autem valociter cucurrit & cornua in manibus Episcopi dimisit…”. Milacres a banda, pareix evident que l’us dels bous com a bochins, no havia de ser extrany en l’epoca.

Pero…¿existix alguna referencia especifica als bous en la Valencia prejaumina? La resposta torna a ser afirmativa. La trobem en la “Primera Crónica General”, quan referint-se al retrobament del Sit en la seua familia en Valencia, diu: “et desta guysa entraron en la muy noble cibdat de Valencia. ¿Qui vos podrie contar las alegrias que aquel dia fueron fechas, tambien de moros como de cristianos, en lançar et en bofordar et en matar toros et otras alegrias de muchas maneras?”. Comprovem per tant, que en la Valencia del Sit, tant els musulmans descendents dels iberorromans valencians, com els cristians, foren d’açi -mossaraps-, o de fora, participaven conjuntament en la festa del bou. Eixe contacte en els bous, el trobem tambe representat en la dita “pica de Xativa”, dels s.XI-XII, en la que podem vore a un lleo matant a un bou.

Jaume I es trobà en un toponim d’evident relacio en els bous d’orige llati: “Boatella”. Per eixemple, en el Repartiment trobem: “J de Monso: casalia in Boatella...”. En relacio a la seua etimología, en la p 225 de “El mundo funerario en el País Valenciano…”, llegim que “Sanchis Guarner propone derivar el topónimo del diminutivo latino “bovatella”, de “bovata”, manada de toros”. Segons llegim en la p 57 de la “Gramàtica histórica catalana” de B. Moll i Martí Mestre, es tracta d’una paraula que s’havia “servat entre els habitants que parlaven romanç sota domini sarraí”.

En el proxim articul, vorem com l’especial relacio del poble valencià en els bous, es producte de la cultura de fusio entre els ibers i els romans, sent per tant una caracteristica actual del poble valencia, que transcendint les distintes religions dels seus governants, falca les seues arraïls en els iberorromans valencians.