La festa dels porrats es una celebracio exclusiva del poble valencià, que el caracterisa i individualisa en relacio als atres pobles d’Espanya. Per raons no dificils de sospitar, es constatable que ha passat prou desapercebuda entre els estudiosos d’etnologia hispanica.

Descrivint lo que actualment son els porrats, podriem dir que es tracta de fires populars celebrades en dies senyalats, en les que es fa un chicotet mercat fonamentalment d’aliments, com dolços i fruts secs o torrats, que hui son considerats com a llepolies.

Si nos preguntem per l’hipotetica paternitat de la costum dels porrats, en relacio als conquistadors de Jaume I, haurem de descartar-la d’inici, sent que ni en Arago ni en Catalunya, existixen ni han existit mai, ni la paraula “porrat”, ni el fet que descriu. Vegem per tant que es repetix una constant, que hem comprovat quan hem analisat les atres especificitats etnologiques valencians estudiades de moment, i es que aragonesos i catalans fan porra en relacio al seu orige. Es demostra una volta mes que l’influencia dels aragonesos i catalans que vingueren en Jaume I, formant part d’una classe militar i senyorial, sobre el poble valencià, fon igual a un zero ben gran i redo. La seua presencia fon unicament coyuntural, tornant-se’n a les seues terres de forma majoritaria, una volta feren caixa, tal i com han mantingut autors com Cabanes, Gomez Bayarri o Roca Traver.

Centrant-nos en els porrats, primer que res, vorem que es tracta d’unes festes de caracter eminentment popular, que s’extenen per tot el territori valencià, comprovant que tant la la paraula “porrat” com el fet dels porrats, son i han segut unicament i exclusivament valencians.

Que els porrats s’extenen per tot el territori valencià, representant un element d’unio i cohesio, ho vegem en que es celebren de nort a sur, tant en Vinaros com en Oriola. Pascual Madoz, en la p 323 del vol 16 del “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España…” (1850), diu que en l’ermita de Sant Gregori de Vinaros, “se hace una especie de feria o ‘porrat’, como llaman en el país”. En Oriola, celebren des de sempre, el “porrate” de “San Anton”. Roca de Togores en “Obras poéticas” (1857) te uns versets titulats “Alicante”, a on escriu que “Y venden por dos seisenas / El porrat de San Anton”. Es cert que fora del territori valencià podem trobar alguna derivacio en la zona de Terol que fita en Valencia degut a la relacio historica que des de sempre nos ha unit. López Navarrete i Torres Belmonte en el seu llibre “El habla de los pueblos turolenses de la comarca Gúdar – Javalambre” (2008), nos fan saber que en eixa zona, “Ir de porrate” vol dir “Ir de fiesta, recorriendo camino”. Es tracta de la zona a on segons el mateix llibre, “Irse pal Reino” de forma generica, vol dir “Irse para el antiguo Reino de Valencia”, lo que supon obviar l’existencia d’un “Regne d’Arago” constitutiu de la Corona d’Arago del qual formaven part, aixina com considerar que el Regne de Valencia es el “Reino” per antonomasia.

Sense animo de ser exhaustiu, anem a situar el moment i el lloc en que es celebren alguns porrats valencians. Separarém entre aquells que es celebren durant el periodo “natural” dels porrats i aquells atres que, celebrant-se fora de temps, nomes es diuen porrats per extensio, per tractar-se de festes similars. Mes avant estudiarém les raons d’esta distincio.

Entre els porrats que tenen lloc durant el periodo “tradicional”, podem dir que el 12 de decembre es celebren porrats dedicats a Santa Llucia en Denia i en la ciutat de Valencia. Els porrats mes famosos sense dubte dedicats a Sant Antoni del porquet el dia 17 de giner, es celebren entre atres, en Alacant, Almoines, Benissa, Beniopa, Benirredrà, Bocairent, Borriol, Castello, Callosa d’en Sarrià, Castelló de Rugat, Elig, Fanzara, Muro, Oliva, Pego, Valencia, Xixona…El porrat de Sant Sebastià es celebra el dia 20 de giner en Xixona. El 22 de giner, dedicats a Sant Vicent Martir o de la Roda, es celebren porrats en Guadassuar i Sueca. A Sant Valero es dedica el dia 29 de giner, en el barri de Russafa de la ciutat de Valencia. A la Purificacio-Candelera el dia 2 de febrer es dediquen porrats en Manuel i Alacant. El 3 de febrer i dedicats a Sant Blai es celebren porrats en Albal, Pedreguer, Potries, Ràfol de Salem i Torrent. A santa Agueda es dediquen els porrats de Catral i de Benicassim el dia 5 de febrer. El dia 9 de febrer es celebraven en Marchalenes en honor de Santa Apolonia i sobre estes dates, s’ha recuperat el porrat del Raval de Sant Josep en Gandia.

Entre els porrats “fora de temps”, el porrat de Sant Macià es celebra en Rotova els dies 27 i 28 de febrer i esta declarat festa d’interes turistic. El porrat de Torrent en terme de Llanera, es celebra el primer divendres del mes de març i te importants particularitats de les que parlarém. El mes d’abril celebren en Xeraco el “porrat de primavera”. El 17 de maig hi ha porrat en Elig dedicat a Sant Pasqual Bailon. En Almassora, el 5 de juny, celebren el porrat de Santa Quiteria. De juliol  tenim el del Dia de la Sanc de Tavernes i el que dediquen a Santa Ana en Simat. En Tavernes, en l’ermita de Sant Llorenç ne fan un atre el 10 d’agost, i el 21 en La Vilavella en el raval de Sant Jogim. El 16 de setembre i dedicat als sants de la pedra, ne celebren un en l'Alqueria de la Comtessa i a finals de setembre i principis d’octubre, en Altea, te lloc el porrat de Sant Miquel. El dumenge següent al 25 d’octubre, dediquen un porrat en Elig a Sant Crispí.

Si parlem del carácter popular dels porrats, i escomençant pel sigle XIX, com a costum apareixen “Los porrats” en un apartat de “Lo romancer Valenciá: giqueta galeria de cuadros de costums” (1888). Els porrats han segut l’argument de comedies populars, com la que Eduart Escalante publicava en 1887, titulada “Del porrat de Sent Antoni á les torres de Serrans”. S’han relacionat en personages populars com “la Torratera”, com fa Pascual Perez y Rodriguez l’any  1859, en “Los Valencianos, pintados por si mismos”, llibre en que Rafael Blasco, escriu uns versets sobre el Cocotero o venedor de cocots dient que “No hay broma, lance ridículo / Porrat o fiesta de calle / En que al punto no se halle / El héroe de nuestro artículo”. Els porrats apareixen en consells a fadrins, com en el “Coloqui nou del tio Canari, el que aconsella a tots los fadrins del modo que se han de buscar novia”, imprés l’any 1854, en que un personage nos diu d’eixa novia buscada que “Tampoc la vullc andarieta, que en casa no para may, visitant a tot el món, sinse deixar-se un porrat, ni festes ni profesons…”.

Si seguim per sigles anteriors, Orellana, en “Valencia Antigua y Moderna” (1780/81) parla en relacio als porrats de “la muchedumbre” i de “el bullicio de la gente”. Pere Jacint Morlà, (ca. 1605- ca. 1656), en les “Decimes a la festa que feren los 41 cavallers de Montesa en lo temple a la Purissima Concepcio”, escriu que “…en este temps que corre, tot es cauteles i ardits, tot es berenars,…confits, comedies, bous y porrats…”. Si hem vist consells a un fadri en relacio als porrats, el notari xativi Andreu Martí Pineda (a de 1490-ca. 1558), escrigue els “Consells a un casat”, dient de la dona que “Ab les festes del porrat feu que tinga pau i tregua, perque en tals jorns la bondat ab plomes de llibertat de tot bon desig caplleua”. (p 287 del “Cançoner satírich valenciá”).

En relacio a la paraula “porrat”, anem a vore com es propia i exclusiva de la llengua valenciana, sent desconeguda tant en castellà com en català, llengues en les que no es troba documentada mes que per a referir-se a la seua valencianitat. Vejam-ho, dit tant per valencians com per no valencians: Sebastián de Covarrubias (1539-1613), en “Tesoro de la lengua castellana o española” (1611), diu de la veu ‘Porrate’ (fol 146 v.) que “Esta palabra es valenciana y mal entendida de los mesmos naturales de Valencia”. Anteriorment, Lope de Vega, ya havia deixat constancia de que “porrat” era propia de la llengua valenciana, en “Los locos de Valencia”, comedia que escrigue quan estigue en Valencia els anys 1589 i 1590. Verino, valencià, parla en Gerardo, madrileny, sobre Erifila, personage que havia ingresat voluntariament en l’hospital dels folls de Valencia, seguint al seu amat Florian. Li propon que la traga a vore un porrat dient: “Hoy, día de los Santos Inocentes, / hace fiesta Valencia en esta casa, / que se llama porrate en nuestra lengua / sacadla á un corredor, una ventana…”. Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680), en el cap. 8 de “De Regimine Urbis et Regni Valentiae” (1654), escriu sobre el Porrat de Sant Vicent: “…ad Caenobium Divi martyris Vincentii Ordinis cisterciensis extra moenia constructum, quo celebrabatur solemnitas illa, quam nostrates Porrat vocant”. Comprovem la categoria dels autors dels XVI i XVII, que es referixen als porrats, (Covarrubias, Lope de Vega, Mateu i Sanç). Front a l’erm actual, aixo nos dona a entendre que en eixa epoca, el regne de Valencia, contava prou mes que ara.

Que era una festa desconeguda en uns atres llocs, sobre la que existia curiositat, ho comprovem en l’obra “Los purrates de Valencia”, composta per Mechior Talavera l’any 1597 “a petición de una dama desseosa de saber qué cosa son”. (Edicio de Sandra McCosham. Anexos de la Revista Lemir -2005)

Es innegable que el pas del temps modifica les costums populars, desvirtuant-les i fent que es difumine o es perga el seu significat inicial. Eixe proces es produix a voltes de forma natural, per l’evolucio de la conciencia social o religiosa del poble, o com a consequencia de l’incorporacio d’avanços tecnologics. En unes atres ocasions els que posen en perill, inclus la propia pervivencia de certes costums populars, son els interessos de les classes religiosa i/o politica dominants.

En la part següent d’est articul, estudiarém les caracteristiques documentades dels antics porrats i vorem tot lo ha anat perguent-se en el devindre de l’historia. Aixo nos facilitarà raonar sobre el seu orige.

Image 9: Cervantes virtual