EDITORIAL

No tornar a errar mes

¿I ara qué? Esta sería la verdadera pregunta que nos deuriem fer els valencians davant els fets –manifest, presentacio publica, assistencia de politics– que han tengut lloc en la ciutat del Turia a rant del recent agravi del Senat, de l’alcanç dels quals no podem sino dubtar.

I no es que nosatres permaneixcam aferrats al passat i revisant-lo hajam vist estes coses ans, no. No ho diguem perque Lo Rat Penat haja estrenat el seu local tres vegades, dos de les quals per a servir de portada electoral al representant del PP de tanda, no. Ni ho fem perque esta entitat i algunes mes que es fan dir senyeres del valencianisme hagen estat sumides en un subet des de fa anys sense potenciar cap acte valencianiste, o inclus obstaculisant-ne alguns; tampoc es el cas. Preferim seguir mirant al futur.

I es que el futur valencià pareix que trenque l’alba de diferents colors segons el lloc des d’a on es mire. Des d’algun costat pareix que nomes es puga vore blau, inclus sabent que el lider i l’ideologia venen imposts des de Ponent. Un blau que no admet cap taca verda, pero sí traïcions “AVLleres”. Un costat al que li enchisa ballar entre valencianistes propiciant que els seus palmeros creen marques blanques de diferents tonalitats; aixo sí, sempre i quan no s’acosten al vert. Tambe existix el costat contrari, a on tot es diferent: el roig s’ataronja intentant mostrar la mescla perfecta d’una quatribarrada, i la seua idolatria es multiplica cap a tot lo que la Tramontana arrastre. Un costat que tambe te extrems i marques blanques. Que odia al vert i al blau, pero que seguix la mateixa falta d’autoestima cap a lo valencià. Son els “altres” coents, els que, com els blaus i els verts, fan manifests regionalistes intentant esclavisar-nos de per vida.

Per sort, si be el poble valencià s’ha caracterisat sempre per deixar-se dur, tambe s’ha distinguit per conservar la seua essencia. La que seguix protegint a pesar dels politics. I es eixe poble, que, a poc a poc, va unint-se municipi a municipi, el que hui es pregunta, ¿i ara qué? Eixe mateix poble que ha vengut denunciant atac darrere atac i any darrere any les malifetes de que ha segut objecte, sense importar-li si manaven els rojos, o ho feen els blaus. Es el que ha vist cóm els seus fills eren adoctrinats mentres els propis adoctrinadors aplaudien les cessions i subvencions de la Sra. Català. O el que ha vist cóm els llibres autenticament valencians de les seues biblioteques eren “esporgats” per la conselleria de Marzà.

Ara ya tenim firmat un manifest contra els “països catalans”, ¿per a quan un a favor de la valencianitat de Valencia? Pot ser a vostes els moga mes lo dels atacs, pero nosatres estem farts de tant de circ. ¿Quí ha denunciat publicament en Ajuntament, Corts, prensa o televisio l’atac (noticia del 15 de febrer) contra Constanti Llombart i la desaparicio del seu bust de la montanyeta d’Elío? Tranquils, contestarém per a evitar-los el disgust: ningu. Per lo vist, aixo no ven. I mentres uns, per a fer-se fotos en l’escenari del Ateneu ‒en acabant de fer cas omis a queixes i atacs durant 27 anys‒ sí que se mudareu, sí, els atres casi feren folga de fam per a denunciar que havien arrancat (noticia del 23 d’abril de 2018) una placa dedicada a un “martir antifeixiste” en un carrer de Vivers.

Per a completar esta fatidica obra a tres actes, la Generalitat el present any el dedica a qui feu possible la victoria final de Falange. A l’artifex de completar el binomi aludit de blaus-verts i roigs-taronges. I ho fan celebrant per totes les escoles la seua obra i figura. La del fill del primer alcalde de Sueca en acabant de la Guerra Civil. La del meritori i llorejat falangiste que sabe nadar entre dos aigües i traure profit. I, ¡cóm no!, ho fa celebrant tambe els 60 anys del seu ensaig, el que acabà desnortant (o millor dit subnortant) la valencianitat de Valencia, venent com a certes senyes historiques falses que nos subjugaven a Tramontana.

Algu digue un dia que tenim lo que nos mereixem, per allo de ser “más muelles”. Pero aixo tambe forma part del passat i no anem a viure mirant arrere. Es hora d’abandonar eixa actitut, sense oblidar mai lo que forem i seguim sent. Es hora de llaurar el nostre propi futur, com han fet atres. De que nos traga’m les favetes de l’olla. Perque nomes mirant avant conseguirém vore si realment eixe manifest te el recorregut que la bona gent que l’ha firmat espera d’ell. Perque nomes mirant avant vorem si es recupera i restaura degudament, i en el seu mes que mereixcut lloc, el bust de Constanti Llombart, o per contra fan acabar el seu llinage en “d” com ya han fet en moltes paraules i toponims per a rendir sumissio absoluta als “amos” de mes al Nort.

I es que si mirem cap al futur sabrem que pronte nos tocarà tornar a decidir. Que de la nostra decisio dependrà la vida i el progrés dels valencians que nos seguixen i, per supost, el nostre. Definitivament algun dia decidirém dir prou. I eixe dia no està en el passat, es troba en el futur. Per aixo quan estiga en el present hem de recordar tota esta valenciafobia administrativa, tambe cultural i politica, que hem patit, per a que nos ajude a no tornar a errar mes i a tindre les suficients forces i raons per a saber decidir en valentia pel nostre futur.

Lea la revista completa en este enlace.