EDITORIAL
“Vore la llum”, pero enterbolida
Al començament, durant la Transicio, el catalanisme en Valencia (si, de nou hem de parlar del tema, qué li anem a fer), tractà d’impondre-ho tot ─païs, quatribarrada, català pur...─ per la força. La reaccio popular els feu aixar de mala gana. No pogueren impondre la denominacio Païs Valencià, encara que mai han deixat d’utilisar-la; tampoc pogueren implantar les quatre barres, encara que en els seus actes continuen enarbolant-les, quan no gasten directament la ‘estelada’ catalana; i en el tema de la llengua, hagueren d’admetre alguna concessio al valencià si no volien que Canal 9 se quedara sense audiencia.
Confiaven que, en el pas del temps, controlant com controlen el sistema educatiu i bona part dels mijos de comunicacio, l’ingenieria social –en la que son mestres– acabaria variant la forma de pensar, i sobre tot de sentir, del valencià mig, i conseguirien el seu objectiu ultim que no es un atre que destruir la personalitat valenciana per a implantar una atra “surcatalana”.
Pero la resistencia es mes forta de lo que esperaven i, per mes que ad alguns mes jovens el llavat de cervell els ha funcionat, en general no han tingut l’exit esperat. Ho expressà perfectament Jordi Pujol en 2008 “por cada catalanista que han hecho, han sumado cien anticatalanistas”.
Al no funcionar l’imposicio, han de buscar noves formules, i a l’aportar el valencianisme arguments solits, no tenien mes remei que revisar les seues afirmacions. Lo que abans era ‘inqüestionable’, ara es qüestionat per ells mateixos. Aixo sí, salvant sempre el nucleu central del seu pensament: que els valencians som en essencia catalans.
En un articul de la revista Lletraferit (en la web el 19-09-24), Vicent Baydal, l’historiador de capçalera del moviment, menciona una tesis doctoral del tambe historiador Javier Fajardo. (Est assunt ha segut tractat magnificament per Òscar Rueda en Las Provincias, 22-09-24). En ella se fa referencia al contracte per a confeccionar una Senyera en 1436 que inclou mides de tela blava. Des de 1900 els estudiosos coneixien esta classe de referencies, encara que un sigle posterior, del XVI; aixo no fon suficient per a evitar que aplegaren a afirmar que era un invent d’un funcionari del sigle XIX o, inclus, del franquisme.
Esta acceptacio de l’existencia de la Senyera “en blau” no es repentina, duen temps ya assumint la seua realitat; la seua obsessio sucursalista ara se centra en llevar-li representacio territorial, parlant sempre de la Senyera de la Ciutat, pero no del Regne, reservant per ad esta funcio la de les quatre barres de la Corona d’Arago. No obstant, a mida que passa el temps, no poden sino constatar l’inevitable vincul emocional que te el poble en el seu simbol, com s’ha vist en les imagens de les inundacions, en la que una Real Senyera bruta de fanc ha devingut ben emblematica.
Un atre que “recula” es el cantant Raimon. En entrevista en Las Provincias (15-11-24) declara tranquilament “...una cosa que Fuster llamaba països catalans, que no han existido nunca y nunca existirán (...) su idea era un desiderátum”. ¡Ara, mare, ara!. Ell precisament ha vixcut del recolzament que rebia d’aquells que han tractat de fer realitat eixa entelequia; pareix que, una vegada jubilat, ya no te por de que li cancelen cap concert. Per cert, podria raonar en u dels seus admiradors, Vicent Marzà, que afirmava rotundament que “Los Países Catalanes son una realidad” (w.abc.es, 12-08-15). I, ¡espai!, est home que veu realitats en lo que no ha existit mai fon ni mes ni manco que Conseller d’Educacio. Est es el nivell de la politica actual.
En la mateixa entrevista Raimon diu que “La lengua, el catalán y el valenciano, es la misma, con las modificaciones que tiene, cualquier persona que no sea un analfabeto sabe que eso es así, no hay tu tía”. Front ad eixe cientificissim argument “no hay tu tía”, nosatres podem humilment replicar en uns atres, com el de recordar que els escritors valencians des de l’Edat Mija deixaren clarament escrit que s’expressaven en llengua valenciana. Nomes s’ha de llegir, si u no es un analfabet.
En este tema de la llengua hem de remetre’ns a l’obra d’Antoni Fontelles (de l’ultim llibre del qual fem resenya en la pagina 3). En el seu llibre El genuïnisme i l’autoodi explica cóm, dins del si de la AVLl, alguns membres estan preocupats per la perdua de lexic valencià al promoure’s des de l’oficialitat la substitucio de paraules genuïnes valencianes per unes atres catalanes. Es clar que lo unic que estan conseguint en aço es convertir l’us del valencià en un patiment i espentar a la gent cap al castella. Els autors de la corrent genuïnista advoquen per la recuperacio del lexic propi, pero, aixo si ─¿ho dubtaven?─, sense abandonar mai la catalanitat essencial del valencià.
En tots els casos el catalanisme pareix que està a punt de “vore la llum”, pero sempre queda enterbolida per eixa malaida visio sucursalista que tenen del poble valencià.
I queda el cinisme de no reconeixer la part de culpa que els correspon per haver colaborat en lo que ara denuncien. Pero aixo potser siga motiu per a un atre escrit, que este ya s’ha fet massa llarc i nos queda unicament espai per a desijar-los un feliç 2025.
Use este enlace para ver la revista completa en PDF
Juli Moreno i Moreno es Mestre i Llicenciat en Geografía i Historia. Professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat i President de El Rogle.