Traduït el Quixot… d’Avellaneda

Quatre segles nos separen de la fita històrica que alguns preocupats pel fet cultural s’afanyen estos dies en commemorar.

Cervantes torna enguany a l’actualitat –si és que en algun moment deixà d’estar-ho– ocupant espais informatius en diversos mijos que pareix no volen ser cua d’una celebració, el qual objecte és parlar principalment de l’obra que tots coneixen, pero que molts s’han llimitat a llegir per damunt damunt no passant del capítul primer. Tant és aixina, que qualsevol declamarà de memòria el primer paràgraf: “En un lugar de la Mancha…”; pero, ¿quants d’ells recordaran la paraula que tanca l’obra?

Alguns inquiets lletraferits que de prou antic fruïren rellegint les aventures del Quixot, no aguardaren a que es complira una data determinada, ni pensaren en commemoracions futures per a entrar en contacte en “Don Miquel”, i la seua obra. De fet existixen en l’actualitat numerosos treballs, més o manco presentables, que fan referència al llibre famós, be com argument a representar en drames, òperes o comèdies, com a tema d’estudi d’innumerables ensajos acadèmics, o inclús de traduccions més o manco afortunades a distintes llengües.

Este és el cas que nos ocupa; si be el Quixot al que hui faig referència no és el de Cervantes, sino el de Alonso Fernández de Avellaneda.

¿I per qué el d’Avellaneda?…

La pregunta me l’han formulada repetides vegades quants conegueren el meu proyecte de traducció, tant en els seus inicis com una vegada feliçment consumat el fet. Pero vaig ser yo mateix qui es feu la pregunta primerament: ¿per qué dedicar tant de temps i esforç a la traducció d’un llibre que no alcançarà mai la popularitat que conseguí el de Cervantes?… I esta fon ma primitiva reflexió: “El Ingenioso Hidalgo” es pot llegir actualment en casi cinquanta idiomes entre els quals no conta el valencià, pero estic segur de que més tart o més pronte algú el traurà a la llum; ¿qué ocorrerà llavors, si acomet ara tal treball i en el seu moment, si el culmine, ix a la palestra junt a la traducció d’un atre que com yo s’haja atrevit a fer-la?

Sense desijar-ho hauríem els dos creat un problema. Vist que seria impossible coincidir exactament en el text –no és necessari explicar ací i ara el perqué–, el possible llector es voria obligat a triar una de les versions en perjuí de l’atra; lo que a fi de contes no deixaria de ser un tribut a la competència en son més exacte significat.

Tant si la meua traducció apareixia primer com si ho fea en acabant, deuria lluitar en lo que en tota seguritat ningú dels contendents desijaria, puix treball de tanta complicació com este no s’acomet ni en fins comercials ni per afany creador; en nostre cas, només pel desig de poder oferir en valencià una obra immortal.

I aixina em diguí: ¿i per qué no el d’Avellaneda?

Ací sí serà improvable que algú haja tingut la idea de traduir-lo al meu idioma. De fet, me consta que només hi ha un parell de versions en francés en les aventures incompletes i modificades, i les dos en més de dos segles d’antiguetat. Per atra part, no podem oblidar que el treball d’Avellaneda –fora este autor Argensola, Lope de Vega, o uns atres als qui s’ha pretés identificar sense conseguir-ho–, aprofità d’acicat per a que Cervantes, en acabant de llegir-lo, proseguira la seua gran obra.

És ben cert que Don Miquel, es donà pressa en traure la continuació autèntica del seu Quixot, a on no a soles menciona lo ya publicat per ell com a primera part, sino que pren com a certes les aventures del Quixot d’Avellaneda recalcant que es tracta d’un impostor que es fea passar per Don Quixot, i arriba inclús a reconéixer l’existència de don Àlvar Tarfe, noble granadí, personage important de l’obra apòcrifa, en un passage en que don Àlvar li conta a l’Ingeniós Cavaller cervantí que ha conegut en Saragossa al Cavaller Desenamorat, i que feu gran amistat en ell. Cervantes accepta puix l’existència d’eixe atre Quixot i permet que el seu s’interesse per l’homònim preguntant-li:

“I diga’m vostra mercé, senyor don Àlvar, ¿em semble yo ad eixe Don Quixot que vostra mercé diu?… ¿I eixe Quixot portava en pell a un escuder nomenat Sancho Panza?”

La genialitat de Cervantes en este cas, consistix en no negar les aventures del Quixot d’Avellaneda, sino en incorporar-les a la verdadera historia del seu Cavaller.

Per atra part, pensí: la calitat del llibre a pesar de crítiques descarnades d’alguns puristes, i la poca difusió adquirida entre el públic llector, és molta, tanta o al menys suficient, per a que li siga dedicat el temps que invertiré en passar-la a nostra dolça llengua valenciana.

Això diguí, i això fiu. I el temps transcorregut ha vingut a donar-me la raó, puix algun fa que en el mercat, circula una molt digna traducció al valencià del Quixot de Cervantes. Ben cert és, que es tracta només de la primera part; ignore si la segona estarà en l’ànim del traductor acabar de dur-la a bon terme, o si ya es dona per satisfet en la llabor publicada. Si aixina fora, ¿podria este treball meu aprofitar d’acicat al traductor, com ho fon el d’Avellaneda per a Cervantes en son moment, per a continuar la seua tasca?

Siga com siga i vist lo vist, els dos en l’actualitat repetim la història com quatre segles arrere es fera, donant a la llum les dos versions de les aventures del Cavaller Errant. Ara sí, en valencià.

La traducció de l’obra de la qual els done ací succinta notícia es troba llesta per a entrar en imprenta. En pròximes dates es durà a cap una presentació del seu contingut, en círculs lliteraris valencians oberts a manifestacions culturals com la present. A partir d’eixe moment estarà a disposició dels possibles editors interessats en la pertinent publicació.

¡Ah! Per cert. Per a que algú no es tinga que molestar en averiguar-ho, l’última paraula del Quixot és: Vale.