En l’articul anterior hem vist que l’evolucio de l’arap “al ayamiyya” al valencià “algemia”, es una mostra de continuïtat entre el romanç valencià parlat en epoca de dominacio musulmana i la llengua valenciana. Hem estudiat el seu orige etimologic i hem parlat tant de l’evolucio del seu significat, com de les causes d’eixa evolucio. Tambe hem raonat sobre el llati rustic o romanç que es parlava previament a l’epoca de dominacio musulmana. En est articul anem a vore que l’invasio musulmana no detingue el proces de formacio de les llengues romances, sino que contribui a la seua individualisacio. Vorem una pinzellada sobre l’importancia de l’element convers.

Efectivament, el proces de formacio de les llengues romances, condui a que s’individualisaren i prengueren noms propis. En “La llengua dels valencians en el s. IX”, hem vist, que en un mateix text del s. IX, es documenten els noms de dos llengues romances, la “ifrangiyya”, o llengua dels francs, i la “andalusiyya”, que podria referir-se a la llengua dels valencians d’eixa epoca.

Pero es a partir del s. XI, quan el nom de la nostra llengua manifesta la seua vinculacio territorial, documentant-se la “ayamiyyat Balansiya”, es dir algemia o romanç de Valencia, valencià o llengua valenciana. George Ticknor ya deixà constancia d’aço l’any 1856, quan escrivia en “Historia de la literatura española” que “En Valencia se formaba por el propio tiempo una aljamía particular…”. Ben al contrari, a finals d’eixe sigle, el comte de Barcelona “Ego Berengarius Comes Barcinonensium”, dirigint-se al Sit “dico tibi Roderico”, en acabant de nomenar a la llengua del Sit com a “vulgo Castellani”, l’enfrontà a la que ell considerava com a propia, nomenant-la “vulgo Francorum” o vulgar dels francs. La frase textual diu que “dicunt in vulgo Castellani alevoso et in vulgo Francorum bauzador et fraudator”, sent curios que el castellà estiga representat per l’arabisme “alevoso” i el vulgar dels francs per paraules no catalanes. Vegem que quan faltava poc mes d’un sigle per a que escomençara la reconquista del regne de Valencia, la conciencia llingüistica dels catalans en quant a parlar una llengua catalana propia, distinta de la dels francs o francesos, no era mes que bufes de pato.

La llengua romanç que parlava la poblacio autoctona dels territoris baix domini musulmà no era una llengua uniforme. Segons Federico Corriente, es tractava d’un “haz dialectal, y no dialecto más o menos uniforme”, lo qual comprova en “la disparidad de soluciones reflejadas a veces en un cuerpo tan relativamente reducido como son los romancismos de Aban Quzman”. Efectivament, les distintes evolucions del romanç en territoris governat pels musulmans poden comprovar-se en distintes solucions lexiques que donen per eixemple “tabara” per a “tapera” en Ibn Buklaris i “kappara” per a “alcaparra” en el “Vocabulista”, o del lat. “panicium”  Ibn Quzman  escriu “b.niy” per “paniç”, quan en el conegut com “anonim sevillà”, es conserva la vocal final “baniyyu” per “panizo”. Es un romanç en el que poden trobar-se solucions en o sense “o” final com “bel(lo)” o bell, “bon(o)” o bon, “qol(lo)” o coll, “kom(o)” o com…

En general, la paraula arap “al-ayamiyya”, deixava de documentar-se en els territoris que els cristians reconquistaven, pero seguia documentant-se en territoris que continuaven baix domini musulmà com pot ser la Malaga d’Ibn al-Baytar (m. 1248), qui per l’epoca de la nostra reconquista, “cites words in the 'ajamiyya of Andalus some thirty times, indicating on five other occasions that the term was synonymous with latiniyya”, es dir que cita una trentena paraules del la “ajamiyya”, indicant en unes atres cinc ocassions, que el terme era sinonim de “latiniyya” (“Maimonides on the Mozarabic Lyric” de James T. Monroe en “La corónica” 17.2 .-1989). L’arabisme romanç “algemia / aljamia”, escomença a documentar-se a partir de que les victories cristianes anaren arraconant l’arap i el romanç prengue força front al llati. Era una paraula sorgida romanç del poble que havia estat “sots senyoria de moros”, entre el qual s’ha de contar, tant aquell que havia continuat sent cristià, com aquell que s’havia convertit a l’islam.

Hem comentat, que el poble que incorporà al romanç l’arabisme “al-ayamiyya”, en la forma de “algemia / aljamia”, havia de saber romanç i com a minim un poc d’arap, fent-se aixo mes evident, per tractar-se d’un arabisme innecessari que tenia els equivalents “romanç”, “pla” o “vulgar”. Per aixo, posteriorment a la reconquista cristiana, alguns que parlaven en romanç valencià o castellà, es referien a la llengua d’alguns musulmans, nomenant-la “algemia / aljamia” com a denominacio de continuïtat del romanç o “ayamiyya” parlat durant l’epoca de dominacio musulmana. Tambe hem comentat que els autors de la sintesis llingüistica foren tant els cristians que vixqueren baix el domini dels musulmans, com aquells, que havent-se convertit a l’islam, rapidament es tornaren cristians.

Havent conegut en articuls anteriors als cristians valencians prejaumins, pronte dedicarém un articul exclusiu que demostrarà les conversions massives inicials dels musulmans valencians al cristianisme. El jurisconsult valencià Pere Belluga (c.1390-1468), naixcut a sigle i mig de la reconquista de la ciutat de Valencia, escrigue sobre aço en el seu llibre “Speculum principum ac iustitiae”, resaltant l’importancia de l’element convers en la configuracio del poble valencià. Ho feu en motiu de defendre la preminencia del Regne de Valencia sobre Catalunya en les Corts Generals d’Arago. Per a justificar esta preminencia, Belluga enfronta elements de l’historia valenciana i catalana anteriors a la reconquista, fonamentant la llicitut d’eixes cites sobre la base de que el poble valencià pot alegar continuïtat entre l’estat anterior i posterior a la reconquista, per estar format en primer lloc per poblacio conversa al cristianisme i ya en segon lloc, per nous pobladors cristians: “prius regnum erat Valentiana prouincia per conuersionem ad fidem vel verius per novam Christianorum populationem…”. Explica que els conversos retingueren la jurisdiccio sobre els seus bens: Nam infideles qui terram habuerunt conversi ad fidem, dominium et iurisdicionem retinent” (“De forma et ordine standi &c rubrica 6 Fo XI”).

Encara que en esta serie parlarém a fondo de la llengua dels musulmans valencians de l’epoca de la reconquista, hem de saber que si volem coneixer la llengua de valencians conversos o de descendents de conversos, no hem d’anar massa llunt i hem de llimitar-nos a llegir la lliteratura del sigle d’or valencià. Comprobem-ho en relacio a Jordi Sant Jordi i a Jaume Gaçull.

Efectivament, l’escritor valencià Jordi Sant Jordi, fon fill de pares tardanament conversos, lo qual no impedi que el seu fill aplegara a les mes altes cotes socials i culturals, sent que sabem que l’any 1416 era “cambrer del senyor rey”. Pel valor de la seua lliteratura, hi hague una epoca en que els catalans volien que Jordi Sant Jordi fora català. Pero l’ilusio de conseguir-ho s’esfumà en apareixer un document de 3 de decembre de 1420 en que es parlava de “Georgii de Sancto Georgii, milites valentini et de civitate Valencie oriundi, camerariquii nostri confisci ab experto…”. Sabem que Jordi Sant Jordi era de familia de musulmans conversos perque consta que la reina ordenà als Jurats de la ciutat de Valencia que permeteren l’ingres de la seua germana Maria en el convent de la Saydia “fassats reebre en monga de la Saydia d’exa ciutat na Isabel de Sant Jordi, germana de Jordi de Sant Jordi, cambrer del seyor rey, marit e senyor nostre molt car” (ACA, canc, reg. 3108, f. 14). El Jurats de la ciutat de Valencia explicaren les reticencies al seu ingres perque “les dones qui son admeses en monges del dit monastir son doncellez de gran estat” i “…segons nosaltres sabiem, lo dit Jordiet e germana de aquell eren fills de hun moro catiu qui apres fon libert”. Al respecte, hem de saber que encara que l’immensa majoria dels musulmans valencians eren lliures, hi havien distints motius pels quals podien acabar sent “catius” i posteriorment “lliberts”. La valencianitat sense un pel de catalanitat de Jordi de Sant Jordi es posà clarament de manifest l’any 1420, quan Alfons el Magnanim li donà un carrec en la Vall d’Uxo, corregint una primera intencio de donarli’l a Gispert de Talamanca, que fon denunciada pels jurats de la ciutat de Valencia, perque el tal Gispert era “non valentinus sed pocius catalanus”.

Tambe Jaume Gaçull tindria antecedents conversos partint de l’afirmacio de Joan Vernet que manté que el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi” (p 211 de “Antropónimos árabes conservados en apellidos del levante español”, en Sharq Al-Andalus. N. 5 -1988). Provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. Que no es un cas unic, ho sabem perque segons Vernet, del 3,9 % al 4,1% dels llinages de la provincia de Valencia, son d’orige o etimologia arap (p 25 de “El Islam en España”). No hem de perdre de vista que la conservacio del nom anterior a la conversio no era gens usual, sent lo normal que el convers adoptara noms relacionats en la nova religio, que molt a sovint eren els dels “mawali”, “senyors” o “padrins” que actuaven d’intermediaris en la conversio. Per eixemple, algun català apadrinaria al “Bernardi Catalani, babtizati” que apareix en document de 1278, de lo que concloem que el llinage “català”, per a res implica orige no valencià com es posa de manifest en noms mixts com “Hamet Català”, “Çahat Català”, “Abdolaziz Català”, “Azmet Català”, “Abrahim Català”, “Çaat Català Corell” o en “el alcadi de Benaguazill, que se dize don Geroni y Català, morisco”.

En el següent articul comprovarém que a catalanistes i acatalanats no els agrada gens la relacio de continuitat que s’establix entre la “ayamiyya - romanç” d’epoca de dominacio musulmana, i la  de “algemia - llengua valenciana” d’epoca posterior a la reconquista cristiana.

 Image 5 i 6: wikipedia