Hui anem a vore, com en el periodo musulma de Valencia, hi hague una important presencia d’“imazighen” o berebers, procedents del “Mághrib” (actuals Tunicia, Alger, Marroc...). No procedien de la peninsula arabiga i per tant, ni eren araps, ni parlaven arap. Parlaven la llengua “tamazight”.

Diferenciant conceptes, hi ha que aclarir que els pobles berebers, en temps de la conquista d’Hispania s’havien islamisat, es dir profesaven l’islam, eren musulmans. Pero no s’havien arabisat, no parlaven arap i per supost no eren araps. ¿Hi ha algu que pense que si un valencià es convertix actualment a l’islam deixa de ser valencià? ¿Tindria el valencià convertit, l’obligacio de deixar de parlar en valencià?

La presencia historica dels berebers en Valencia, fa que els nostres “arabistes” universitaris (Carmen Barceló, Míkel De Epalza...) es posen dels nervis, pot ser, per no haver-se proclamat “bereberistes” No els agrada gens, perque la presencia bereber en Valencia, acurta i distorsiona el temps d’arabisacio, que els es imprescindible per a poder parlar de la falsa “arabitzacio total” del poble valencià autocton (iberorromans). I aixo posa en perill el dogma catalaniste. Anem a situar-nos i a vore algunes cites historiques.

L’“Ajbar Machmua”, nos conta l’invasio de l’Espanya visigoda: “Muza nombró jefe de la vanguardia a Tarik, (...) para que fuese a España con 7.000 musulmanes, en su mayor parte beréberes, pues había poquísimos árabes, y pasó en el año 92” (any 711). (Traduccio d’Emilio Lafuente en “Col. Obras Arábigas de Historia y Geografía”)

El chicotet numero d’invasors, pero segurament la seua força militar fon lo que obligà a la capitulacio visigoda. Una mostra de capitulacio es el nomenat “pacte de Tudmir” (any 713). Segons versió del pacte d’Al-Garnâtî, traduida per Alfonso Carmona, s’acorda que els vençuts (iberorromans), “no serán matados, ni reducidos a esclavitud, ni separados de sus hijos o sus mujeres, ni forzados a abandonar su religión, ni se les quemarán sus iglesias”, En esta versió del pacte, es citen Oriola, Alacant, Elig i Elda (Ello). El firmant per part musulmana fon Abd al-Azîz, gobernador depenent de Damasc, qui es casaria en Egilona, viuda del ultim dels reis gots, conegut per “D. Rodrigo”.

L’any 756, Abderraman I, dit Al-Muhāyir (“l’emigrant”), de la dinastia Omeya, començarà a governar l’emirat de Cordova, no sense continues conspiracions de partidaris dels berebers, abassis y yemenis.

De l’any 781/782 es la noticia sobre Valencia, que nos aporta Ibn al-Atir (1160-1233) en la seua obra “Al-Kamel fit-Tarij” (L’historia perfecta), que nos informa de que l’any 164 de l’Hegira, tingué lloc una guerra entre els “berebers de Valencia” i “els de Santaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV). Es interessant coneixer que Santaver es una arabisacio del nom de l’antic “Caeltiberiae”, que fitava per l’oest en Valencia. Comprovem com a mes d’enfrontar-se entre els distints grups, tambe ho feen, entre els propis berebers. Assistim a una lluita pel poder.

Al-Ya’Qubi (? – 897), en la seua obra Kitab al-buldan (“Llibre dels paisos”), diu, segons traduccio de Pierre Guichard, que retraduixc al valencià: “Es va de Tortosa, dirigint-se a l’oest, cap a una terra nomenada Valencia, vasta i bella terra on s’han establit tribus berebers que no han reconegut l’autoritat dels Banu Umayya (dels Omeyes). Eixos berebers posseixen un gran riu en la regio nomenat al Saqr (Xuquer). Des d’alli retrobem el pais de Tudmir pel qual hem escomençat” (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV).

El Muqtabis II d’Ibn Hayyan, traduit per F Corrientes, nos informa de que Abd Allah, “el Balansí”, governador de Valencia entre aproximadament l’any 800 i el 823, s’instalà “en la cora de Valencia entre los bereberes, quienes se pusieron a su lado haciéndose sus partidarios”. Tambe es llig que es quedà “en la cora de Valencia, su región superior, a residir entre sus bereberes con toda su parentela e hijos, entregado a promover la sedición”

Ibn Al-Abbar, (1199-1262) a proposit de l’orige del ministre al-Mushafi (m.982) parla dels “min barābir Valansiya” (berebers de Valencia). Peter C. Scales, en la p 167 de “The Fall of the Caliphate of Córdoba” diu que “Al Mushafi tenia orige nortafricà degut als seus antecessors que eren berebers assentats prop de Valencia, probablement en les primeres onades d’assentaments en el sigle VIII”

Mazdalí, cosi de l’emir Ali b. Yusuf, fon el conquistador almoravit de Valencia l’any 1102. Vejam lo que diu d’ell l’historiador arap Al-Maqqari: “Yusuf b. Tasfin, si bien dotado de una clara inteligencia y de gran ingenio, no entendía la lengua árabe, así que cuando recibió la carta citada con las noticias de los gobernadores de Al-Ándalus, la entregó a su secretario, que conocía la lengua árabe y la de los almorávides (el bereber) y preguntó qué decía…” (Al-Maqqari, apud Gayangos, Mohammedan Dynasties, II, llib. VII, p. 276)

I tambe els almohades eren berebers. Sabem que Sayyid Abu Sayd, fon obligat per Zayyan a retirar-se de la ciutat de Valencia cap al nort, en els moments previs a la reconquista del rei Jaume I. El primer escriu al segon: “Siempre despreciasteis, por bereber y africano, a mi pueblo…tu tío abuelo Muhammad ben Sad el Peñiscolí, (Ibn Mardanix) luchó encarnizadamente contra mi bisabuelo Abd al Mumín…Sólo en el lecho de muerte empujó con vileza a sus hijos a someterse a mi tío abuelo el califa Yusuf I...” (Husun nº 2). L’antepassat de Sayyid Abu Sayd, Abd al Mumín, (1094-1163), primer califa almohade, era originari de la tribu bereber dels Masmuda, d’Alger.

Vegem com tant al principi, com pel mig, com al final del periodo musulmà de Valencia, hi ha una presencia important de l’element bereber. I la presencia de la llengua dels berebers junt a l’arap, dificultaria sense dubte la suposta arabisacio llingüistica del valencians descendents dels iberorromans valencians que parlaven en romanç, en romanç valencià.

Pierre Guichard ha segut qui primer posà de relleu el component bereber del periodo musulma valencià, publicant-ho en diversos treballs, des de 1969. Diu que este component, esta present, junt al “component àrab i el component indígena”. Davant d’eixa incontestable realitat, tant Barceló com Epalza, es varen tirar com a llops contra ell. En l’articul “Els berbers de Valencia”, (Afers nº 7. Vol IV), Pierre Guichard es defen dels atacs, no menejant-se de la seua postura ni un pel.

Nos posa en coneiximent de la critica de Carmen Barceló: “Hom no pot dissimular la petita decepció del que pensa en la tan coneguda asserció de Pascal, segons la qual Europa comença als Pirineus. La tesi d’una forta bereberització valenciana a l’inici del segle VII no implica una reafirmació de l’africanitat espanyola?” I yo li preguntaria a Carmen Barceló, en eixa inusitada eixida d’espanyolitat ¿Qué li fa el rabo per a correr? ¿Qué te que vore que vingueren africans, per a ser o no ser africans? ¿Te Carmen Barceló africanofobia? ¿Per qué l’“arabitat” espanyola no li molesta i en canvi si que li molesta “l’africanitat”? ¿No sap Carmen Barceló que la valencianitat te la seua base en la poblacio autoctona iberorromana i no en les forasteres i minoritaries bereber o arap?

Reproduix Guichard la critica que li fa Epalza: “Així per justificar el fet anti-continuïsta d’una diferència radical entre la societat valenciana del segle VII i la del segle XI no tenim necessitat del poblament berber postulat per Guichard” ¿Se pot dir mes clar que lo que demostra Gichard, no ho necessiten per a justificar lo que els interessa? ¿Es aço ciencia o engany? Referint-se a Epalza, Guichard parla “del seu aferrissament a situar el més lluny possible de València els barbar Balansiya”.

No hi ha dubte que la presencia dels berebers en Valencia, molesta als catalanistes perque no favorix gens, es mes, va en contra, del dogma oficial que mante “l’arabitzacio total” del poble valencià, no havent cap de problema en reconeixer la possibilitat d’una progresiva arabisacio dels dirigents d’orige bereber.

Hem de saber, que la presencia d’araps, fon considerable en la conquista del “Mághrib”, que tingue lloc entre els anys 647 i 705, aixina com que es tendi a l’arabisacio dels qui ostentaven el poder. Pero no hem d’obviar, que passats 1.300 anys d’eixa conquista, ni a dia de hui, es pot parlar d’“arabitzacio total” del “Mághrib”. Per eixemple, en Marroc, encara hi ha un 25% de la poblacio que parla “tamazight”. Davant d’esta realitat, ¿Quina serà la rao “cientifica” per la qual els catalanistes volen fer-nos creure, que en practicament un terç de temps de dominacio musulmana de Valencia, els iberorromans valencians (cristians o convertits a la fe islamica), pergueren per complet la seua llengua romanç valenciana?

I el problema es que pareix que encara no saben que tant els araps com els berebers, foren una minoria, que s’alternaren en el poder en distintes epoques, sense deixar de costat, que tambe hi hagueren dirigents musulmans d’orige valencià (com Ibn Mardanix). Sense dubte, araps i berebers, influiren en costums i llengua de la poblacio autoctona valenciana, pero mai hi hague una substitucio de res.

www.inev.org