Ademés de totes les traïcions que es venien gestant per part dels polítics valencians, per a convertir al nostre Regne de Valéncia en un apèndix més dels Països Catalans, s'allumena un nou detonant que també influiria en l'oposició dels valencianistes a les martingales del Plenari. I, és, en tota seguritat, el nomenament com a President del Consell Preautonòmic de José Luis Albiñana Olmos.

Vicente Ramos en (De Albiñana...) nos comenta: “El President Albiñana. Sí, com veem, el Consell navegava sense rumbo i desarborat, és lícit pensar que el seu capità patia de vèrtic o de notòries insuficiències síquiques. Sembla, puix, necessari posar llum en l'obscura personalitat de “Pepe Lui”-... i en la seua nefasta influència en la vida valenciana. Per a traçar la seua epopeya, hem buscat el testimoni dels seus més aplegats.

En lo personal. José Luís Albiñana Olmos, naixcut en Valéncia en 1943, va prendre el volant de l'autobús preautonòmic quan contava 34 anys, edat que, si en atres persones, supon madurea, en el nostre personage, no. He ací una de les causes -tal volta, la bàsica- dels seus fracassos. Aixina ho va destacar Tarradellas: “Quan tinga trenta anys més, segur que ho farà millor”.

La poca densitat del seu constitutiu personal va originar actituts frontereres entre lo veleïtosos i lo neci, i aixina ho retratava Amadeu Fabregat: “Les idees del senyor Albiñana oscilen freqüentment entre l'infantilisme i l’extravagància. És com tindre a Andy Warhol instalat en el palau de la Generalitat”. Ad això cal sumar lo trencadiç de caràcter, lo que Vicente Ventura califica de “bla i maleable”, ostensible en la seua típica seqüela de tenebrositat tant en el seu fer com en el seu dir: “...l'ambigüitat del Consell, la del seu president i la dels seus consellers més o menys àulics”... defecte que destaca el citat Fabregat en “Valéncia Semanal (15-22, octubre de 1978): “L'ambigua, equívoca i evasiva gestió del president Albiñana al front del Consell va desembocar durant la vesprada de la concentració oficial de la Diada en un autèntic fracàs”. Albiñana “s'ha convertit en un dels protagonistes més destacats de la cerimònia de la confusió”.

L'absència del terme mig i la cautelosa presència del barroquisme delineen els seus silencis i la seua paraula: “El senyor Albiñana és una persona retòricament nebulosa: parla molt i freqüentment no se li entén res.” “El President Albiñana parla molt sense pensar lo que diu.”

Sense dubte, el infantilisme melindrós s'esgola, per camins de pavoneu, cap a rampes de vanitat, fam de cerimònia i set de bisuteria protocolària. Va afirmar Vicente Ventura que, a Albiñana, “deixant-ho que faça de president en dos motoristes davant del seu automòvil, se li té content”. Si ell no pren plaça davant les cresoles, abandona en perea l'escena -aixina, en Alacant, durant les festes de Sant Joan de 1978- o nega la seua presència, com va ser el cas a que va donar peu en l'inauguració de la nova sèu del Colege Oficial de Meges de Valéncia el 27 de juny de dit any.

Açò sobre els seus silencis agraviats; si nos referim a les seues jaculatòries, basta portar la que va rubricar en Elig el 13 d'agost de 1979: “Si tots els valencians -va dir, fent miquetes la modèstia- feren com yo, que treballe fins a setze hores diàries en pro de les llibertats democràtiques del meu poble, no hi ha dubte que l'autonomia es conseguiria en unes altes cotes de llibertat”. El quiquiriquic albiñaniste va inspirar una glossa de María Consuelo Reyna que començava com seguix: “És que no té preu. És absolutament genial. Imagine que en atres territoris autònoms pagarien per tindre un espectàcul semblant al que nosatres gogem”.

Era, puix, inqüestionable que, “en este campeonat de l'incompetència i de la grandeur”, es porta el primer premi el senyor Albiñana. I igualment ho és el fet de que tal espècie de pavoneu sol engendrar desplants i violències, quan no se li rendix homenage. Est és el cas d’Albiñana: “una persona irritada i no molt capaç d'improvisacions sarcàstiques recorre fàcilment a l'insult per a defendre's”.

La meua experiència personal -un llarc diàlec davant la Junta Rectora de l'Institut d'Estudis Alacantins- em va revelar a un home sense idees, pero en moltes consignes partidistes, i per això, sense recursos dialèctics.”

En lo polític. La joventut de Albiñana discorre baix signe falangiste, en l'òrbita del qual va ocupar el càrrec de subdirector del Servici d'Educació i Cultura -1961- de la Delegació Provincial d'Organisacions del Moviment de Valéncia. Després, segons va demostrar Constantino Rotger, va entrar en les files de la Democràcia Cristiana -circumstància, com l'anterior, negada pel “President”-, quan “no tenia la més remota idea del socialisme: les seues preocupacions estaven més prop dels moviments dels capellans”. Va fallir Franco, “el senyor Albiñana va abandonar la Democràcia Cristiana, en la que tenia poques possibilitats, ya que tots els llocs estaven ocupats, i es va marchar a Madrit i es va posar d'acort en don Felipe González, cridat llavors Isidoro. I va retornar a Valéncia en calitat de líder d'un flamant PSOE que anava a implantar-se passant per damunt d'antics militants socialistes de tota la vida, com Ruiz Mendoza, Amutio i del Ferro”. Si be el PSPV encara no havia segut llegalisat, “el senyor Albiñana, des de Madrit, ho boicoteja”. Per l'obscura via del motociclisme, “ve la preautonomia i no només l'actitut orgullosa i displicent del senyor Albiñana, sino la seua incomprensió del problema nacional de País Valencià”.

Continuarà…