I és que quan una regió (Catalunya) carix de l'importància migeval i de l'incommensurable història que Valéncia va representar des de la seua fundació en l'any 138 a. C. pels romans, i totes aquelles ètnies que varen passar per la nostra terra, fins a la més destacada que va ser l'invasió morisca que va durar fins a l'any 1238, en la conquista del Regne Musulmà de Valéncia pel rei cristià Jaume I el Conquistador, puix fer eixir a la llum els complexos d'inferioritat que els afecten en tractar-se d'una terra, la catalana, que sempre va ser feu franc dins de lo que coneixem com la Marca Hispànica, fins que Jaume I fa que els territoris francs, més avall dels Pirineus, passen a ser de la Corona d'Aragó. Despuix d'esta negociació política en el rei franc, els comtats de la Marca Hispànica són una simple anexió a la Corona d'Aragó, sense més representació política dins de la mateixa, fins a tal punt que el rei cristià i els seus successors mai s'han denominat reis de Catalunya, sino, simplement, comtes de Barcelona i d’uns atres comtats.

La transició democràtica i la UCD

Alguns crítics del blaverisme, particularment des de l'esquerra, relativisa l'importància del punt de vista anterior i consideren un anacronisme el fet de que, mentres el fusterianisme naix en la publicació de Nosaltres els valencians en 1962, el valencianisme no es manifestarà fins a 1977, en plena transició democràtica. De fet, el llibre de Fuster serà publicat en 1962 per la valencianista Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, sense problema algun. El blaverisme, és dir, el valencianisme de raïls netament valencianes, no el valencianisme d'esquerres ni el valencià-deportiu, del que també podríem parlar, no es va identificar fins que va vore els manifecejos polítics en contra de l'idiosincràsia valenciana, fins que va descobrir la traïció que s'estava gestant en contra del poble valencià. El mencionat llibre de Fuster no va ser ni més ni menys que l'opinió d'un acomplexat catalaniste, “un fulano català de Sueca”, com ell mateixa li agradava definir-se i el seu pamflet, més que llibre, no va tindre pràcticament incidència alguna entre la població valenciana. Per part de les esquerres pancatalanistes valencianes s'ha volgut enaltir al fulano de Sueca com el paladí de la democràcia, màxime en tractar-se d'un “valencià”, un més dels traïdors colaboradors d'ells, que se servix del pancatalanisme, fins a tal punt han volgut fer-lo destacar com un màrtir de la causa catalana que varen acusar al valencianisme de la colocació d'una bomba en el seu domicili de Sueca, acció prou dubtosa, puix per part de les investigacions policials del cas no s'ha pogut averiguar l'autoria del mateix. Si som mal pensats podem aplegar a creure, supostament clar, que l'autoria ben podia haver segut de mans del catalanisme per a presentar despuix el “atentat” com una acció del valencianisme. No obstant això, cal fer menció a que lo calificat com a “bomba” no va ser ni més ni menys que un petart colocat en una de les finestres de la casa, precisament en un lloc en el que els danys materials no podien aplegar a greus conseqüències, molt manco atentar contra la vida del “fulano de Sueca”. Una acusació més totalment infundada.

Pel contrari, estos crítics emfatisen el paper que haurien jugat al respecte polítics de la UCD valenciana com Fernando Abril Martorell, el catedràtic assessinat per ETA Manuel Broseta i l'advocat Emilio Attard, que despuix de les primeres eleccions democràtiques de 1977, que va guanyar l'esquerra en Valéncia, haurien decidit arreplegar la bandera de l'anticatalanisme per a frenar l'alvanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d'un bon veïnat en Catalunya, i als que s'acusarà de catalanistes o catalanisadors.

En 1978, l'escritor Vicent Andrés Estellés és despedit com a redactor cap del diari Las Provincias, per supostes pressions polítiques procedents de la UCD, i en juny del mateix any es publica en el mateix diari l'artícul de Manuel Broseta, primer d'una série de colaboracions estructurades de les idees anticatalanistes i de la presunta estratègia de la UCD ad este respecte.

No obstant les manifestacions d'estos dos polítics de la UCD, en relació al seu enfrontament en les forces d'esquerres que pretenien i pretenen per a Valéncia la seua anexió als Països Catalans, els dos, durant la negociació de l'estatut de la preautonomia i, despuix, durant la confecció del mateix, es trobaven en una situació de “ni carn ni peix”, és dir, en principi passaven prou de que en el futur estatut anaren o no reconegudes les senyes d'identitat més tradicionals dels valencians. Manuel Broseta no s'amagava de pronunciar lo de País Valencià el nom del qual era partidari per a la denominació de la nostra terra valenciana en el futur. Despuix, no sé, si per convenciment propi o per conveniència política, li varen fer decantar-se per l'ideari blaver. Durant les negociacions de l'Estatut Valencià, la UCD defendrà: a) la bandera coronada tricolor, contra la “quatribarrada” que defenien els ponents socialistes i comunistes; b) la denominació de valencià per a la llengua pròpia constaria sense referència alguna a la seua filiació llingüística; c) la denominació de Regne de Valéncia per a la comunitat autònoma, contra la de País Valencià que defenia l'esquerra. A pesar de la seua posició minoritària, la UCD valenciana farà valdre la seua capacitat de bloqueig per a impondre les seues tesis en tots estos punts, menys en l'últim. Finalment, la UCD nacional rebujarà la denominació País Valencià en el Congrés de Diputats i s'acabarà adoptant la nova denominació, sugerida per Emilio Attard, de Comunitat Valenciana.

El 15 de giner de 1992 va ser assessinat d'un tir en el cap Manuel Broseta Pont, catedràtic de Dret Mercantil, mentres es dirigia, pels jardins de l'Universitat de Valéncia acompanyat per una alumna, a impartir una classe.

Continuarà…