Mateu y Llopis, escrivia en la revista “Ampurias”, toms VII-VIII - 241 (Barcelona 1946): “Se comprueba la continuidad de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias” Posarem alguns eixemples.
En la pag 171 del llibre “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, consta, referit a 1268, “Sentencia en la que se resuelve, una vez oidos los moros más ancianos de Cocentaina, que las alquerías Gayanes y Foncesielles, no pertenecen al término de Perputxent...” De la p. 173, del mateix llibre, (abril de1268), es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos.”
Andre Bazana, en “Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d’Uixó, (Castellón)” diu: “El distrito rural de Shūn, corresponde más o menos al territorio actual del municipio de la Vall d’Uixó; es decir que los límites administrativos de época islámica han sido conservados a pesar de la conquista cristiana del siglo XIII”
Del 16 d’agost de 1307, es el document pel qual Jaume Perez, i uns atres juges arbitrals pronuncien sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat.
Llegim : “Et presents testimonis n'Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en Pelegrí Periz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alemín de Monserrat”
Es comprova com la “tabula rasa”, posterior a la reconquista, en la quals els catalanistes volen que pensem es un atra de les falsetats que els interessa escampar. I ¿com s’aclaririen? ¿En quina llengua? Per a comprovar-ho, es important comentar la delimitacio territorial del terme de Siurana, en la dita “Catalunya Nova”, que tingue lloc en 1154 i en la qual participà gent “…que vingueren de Valencia”.
Hem de saber, que el territori de Siurana fon l’ultim territori de l’actual Catalunya “sots senyoria de moros”, que fon conquistat en l’any 1153. En 1154, “Actum est hoc VIIº idus setembris, anno ab incarnatione Domini MºCºLºIIIIº”, es fita el terme de Siurana. Llegim: “…cerquam lo terme de Siurana ab los sarayns de aquell loch”. Sabem que “per major autoritat trametem letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia a n’Amnecqa et a n’Ustalbo et a los altres sarayns, los quals foren de Siurana, que a nós trametesen letres en qual manera devia anar lo terme de Ciurana”, en contestacio de les quals, “…aquells trameteren a nós letres en qual manera devia anar <e> en qual manera ells lo tenien”. No obstant, “Altra veguada enquerim los sarrayns de la Ribera, los quals foren de Siurana, en qual manera devia anar”, i en contestacio, “aquests de la Ribera, acordaren-se ab les letres [los altres] que vingueren de Valencia” El document, procedix a continuacio a la descripcio del terme, contant-nos que en “aquestes demostrandes foren molts hòmens cristians et sarahins et juheus”, passant-se a nomenar els assistents i firmants, a renglo seguit. En el document consta que l’acta de delimitació de 1154, fon copiada en 1283: “Açò és translat feelment trensladat pres de una carta original, ninguna cosa ajustada ni deminuïda, anno Domini Mº CC LXXXº IIIº, quarto idus iunii…”. Varies versions d’un document datat en 1173, fan referencia a la delimitacio de 1154 “…axí aquells sarahins aquells termenaren e mostraren”
Els documents, foren estudiats l’any 2003, per Antoni M. Badia i Margarit, en la revista “Estudis romànics” nº 25 (p. 7-38), en l’articul “Ús formal del català a la Catalunya Nova els anys 1154 i 1173…” Diu Badia: “Per tant, les fonts històriques existents ens permeten, si no afirmar, almenys establir amb versemblança que, en el mes de setembre de 1154, havent estat preses en consideració les referències trameses pels sarraïns de València i les declaracions personals dels de Serós i de la Ribera, quedaren fixades, mitjançant informació pública i testifical, les afrontacions de Siurana i de tot el territori que li corresponia.”
Els fets relatats, no quadren ni en calçador en les teories catalanistes. ¿Els vencedors cridant als vençuts per a delimitar els termens? ¡A sant de que! ¿Com es que s’entenien sense tracmany, torcimany o traductor? Al respecte, Badia estudia “...l’ús del romanç en les sessions recollides a la delimitació de 1154 i al sagramental de 1173”, diguent que independentment de que el document original de 1154 haguera segut o no, redactat en romanç, “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren en romanç català com a llengua d’un sol grup humà.”
O siga que “tothom” acepta que en l’ultim territori conquistat de l’actual Catalunya existia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells que profesaven l’islamisme, i que tots parlaven romanç.
I si en territori valencià, el canvi del poder definitiu a mans cristianes s’escomençà nomes 70 anys mes tart. ¿Per qué s’enrossinen els catalanistes en que en Valencia no existia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells que profesaven l’islamisme i que tots parlaven romanç? ¿Per qué mantenen que als descendents dels iberorromans valencians, els passà justetet lo contrari? I la resposta es senzilla: si els catalanistes reconegueren que en Valencia ya es parlava romanç valencià previament a la vinguda de Jaume I, ¿Quina excusa tindrien els catalans per a apoderar-se de tots els nostres classics en llengua valenciana? ¿Qué els quedaria ad ells?¿No res?
Badia i Margarit, estudiant la possibilitat de que el document original del que parlem, estiguera redactat en romanç, afirma que sent que els qui havien vixcut baix el poder dels musulmans, no coneixien el llati, el document es podia haver redactat en romanç, perque “Ningú no havia de poder retreure’ls mai que haguessin signat allò que no entenien”
Curiosament, si donem per bo que els documents de 1154 i 1173 foren redactats en romanç, fent cas de que “Açò és translat feelment trensladat pres de una carta original, ninguna cosa ajustada ni deminuïda”, diu Badia que aço situaria“...ambdós documents en un dels primers llocs, si no el primer absolut, dins la prelació cronològica de textos congruents i sencers escrits en romanç”, estranyant-se de que “això s’esdevenia justament a la Catalunya Nova”.
I no resulta gens difícil comprovar, que el romanç en que esta escrit el document, res te a vore en el català que es posa de manifest, per eixemple, en el “Llibre dels judicis” o “Llibre jutge”. Llegim en fragment primer de la primera mitad del XII: “Àlias quant és a la facultad del aüd o la possession debita és o ayuda de acstal guisa...” Llegim del segon fragment de 1180-1190: “...o per mandament reial foron encombrats qe non o progron ademplir, aicelò enfre sis meses.”
Sent que el romanç en que esta escrit el document, es prou mes paregut al romanç valencià que al català, i sent que el document es un mes dels que tomba moltes idees preconcebudes, deu ser la rao per la qual Badia i Margarit, seguint l’estrategia catalanista de poder dir una cosa i la contraria segons convinga, afirma: “De prova només n’hi hauria una: el document original. I aquesta prova no existeix”. No se si Badia es dona conte de que en eixa postura, esta posant en dubte, per eixemple, la fiabilitat del “Libre dels Feyts” del rei Jaume I, aixina com la possibilitat d’estudi del romanç en que es troba escrit, ya que la primera copia coneguda del “Libre dels feyts” es de l’any 1343.
En la pagina web de “Unitat nacional catalana” consta escrit titulat “De com els espanyols censuren, escapcen i reescriuen la Història”. Diuen: “2.1.1492.- Els estols castellans i d’ altres nacions, també senyors catalans, entren a la ciutat de Granada, on hi ha un 70% de musulmans, un 20% de cristians mossàrabs i un 10% de jueus, entre els seus 300.000 habitants, sols uns 500 són d’ origen àrab. La població hi és bàsicament bilingüe: àrab i aljamia (romanç andalusí, dit “mossàrab”). Curiosament la islamització/arabització fou completa a Xarq-al-Andalus, mentre a Granada no ho fou.”. Qualsevol valencianiste podria suscriure el contingut de l’escrit, en l’important matisacio de que els qui realment defenen en Valencia eixe destrellat acientific, son els acatalanats que manen en les nostres universitats, els quals bavegen, nomes sentir parlar dels catalans, els seus amos.
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.