En la primera mitat del XIII, Ibn al-Baytar (1190-1248), de Malaga, continuà donant noms de “simples” en la llengua “latina, que es la aljamía de al-Andalus”, en la seua obra “Kitab al-yami…”. En relacio a les obres de “simples” o productes basics farmacologics de que hem parlat, haurem de recordar el raonament d’Álvarez López, catedratic d’Historia Natural qui en “Comentarios históricos y botánicos con motivo de un ‘Glosario’ hispano-musulmán…”, escrigue que “nadie emplea nombres para designar lo que ignora o lo que no le interesa”, perque pareix que alguns no ho tenen clar. Recordar, que tant Ibn Buqlaris com Ibn al-Baytar, referencien el romanç valencià o algemia de valencia, dient-li “ayamiyya balansiya” o “ayamiyya sarqiyya” o de l’est d’al-Andalus.

La continuïtat d’estes obres encara es prolongà en la segon mitat del s. XIII, en el “Tzori ha guf” del jueu R. Nathan ben Yo’el Falaquera, obra en la que es troben noms en “la’az” o romanç. En relacio a harges o “xarajat” en romanç, composicions “populars” que havien segut practicament abandonades, encara es troben les d’Al-Xabbaz, el panader de Murcia, o les de Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298).

Que el romanç era una llengua compartida per cristians i la major part dels musulmans, es lo que s’extrau de la motivacio de Marcus Toletanus per a la traduccio que feu al llati de l’Alcorà, cap a l’any 1210. Pretenia que els cristians l’entengueren per a poder rebatre’l i atraure musulmans cap al cristianisme “ut liber iste in latinum transferretur sermonem, quatinus ex institutis detestandis Mafometi a Christianis confusi, Sarraceni ad fidem nonnulli traherentur catholicam”. La traduccio anava dirigida a “conversors”, evidentment desconeixedors de l’arap, als que nomes els quedava el romanç, per a entendre’s en el musulmans als que pretenien convertir al cristianisme.

En el s. XIII, seguien havent experts en en arap i romanç, que s’encarregaven de traduccions, com “Andreas quidam Judaeus”, o “Abuteo levite” o Abu Daud, que participà en la traduccio de “De Sphaera” de Ibn al-Bitruji (Avenalpetraug), feta l’any 1217. L’any 1239, en motiu del pleit per a l’adjudicacio de la “Ordinatio eclesie valentinae”, s’estudiaren “quatuor libros Arabicos”, i per a entendre’ls cridaren a un judeu i a un sarrai “et fecimus legi in libris illis per unum Iudaeum et alium Saracenum”, els que sense dubte, transmeteren el seu contingut en romanç.

En noticia d’Ibn al-Abbar sobre el muladi Muhammad b. Ali b. Ahla, escritor y transmisor de “hadiths”, llegim que “Cuando los habitantes de Murcia entregaron la ciudad a los cristianos en el mes de sawwal del año 640 (abril de 1243), consideró equivocada tal decisión y manifestó su oposición polemizando con ellos con su lengua”, noticia de la que es despren, que la major part dels habitans de Murcia que entregaren la ciutat als cristians, parlaven en una llengua no arap, que era el romanç.

En obres escrites en arap en s. XIII, anteriors a la reconquista cristiana, tambe es documenta l’us del romanç, i tambe en concret, del romanç valencià. El valencià Ibn al-Abbar (1199-1260) va escriure que “pollensí”, de Pollença, era un nom propi de l’algemia “al-bullansi bil-ba il-ajamiyya”, que “gattal” o “gatell” era el diminutiu de “gat” en la llengua dels “ayam” o romanç, “bi-l lisan al-ayami”, o que un valencià soterrat l’any 1204 era conegut com “el sabater”, translliterat com “al-sabatayr”, de forma analoga als noms de catalans com “Reverter” i “Belenguer” translliterats des de l’arap com “Rubartayr” i “Balanqayr”. Tambe Ibn al-Abbar deixà constancia dels “aayim” o cristians valencians, que parlaven romanç, relacionant-los en la paraula romanç “falla”, quan escrigue sobre “recuperar residencias, lares y / centros culturales / en torno a los cuales el mozárabe incendió su falla…”. En una sentencia del cadi de Morvedre sobre rec, present en l’unic document escrit en arap que es conserva d’orige anterior a la reconquista, el cadi gastà paraules propies del poble valencià i impropies de l’arap, com “roll” o “fila”, lo que demostra que havia de parlar o de coneixer el romanç valencià.

Referint-nos als jueus, comprovem que Avicebron (c.1021-c.1058), qui afirmava que mes de la mitat dels jueus parlava en romanç, muigue aproximadament en naixer Moseh b. Ezra (1055/1060- p.1138), qui faltà als pocs anys del naiximent de Maimonides (1135-1204), que vixque fins al s. XIII. Als rupturistes podriem preguntar-los ¿Durant la vida de quin dels tres, s’abandonà l’us del romanç, havent demostrat que els tres el parlaven? ¿Algun dels tres s’oblidà de parlar-lo?

Acodint a musulmans, vegem que el transit entre el s. XI i el XIII, es cobrix practicament en dos autors, com Ibn Quzman (c.1078-1160) i Ibn al-Baytar (1190-1248). Als rupturistes els repetim la pregunta ¿Durant la vida de quin dels dos, s’abandonà l’us del romanç, havent demostrat que els dos el parlaven? ¿Algun d’ells se “oblidà” en vida, de parlar-lo? Ademes, els “rupturistes” haurien d’explicar, el perqué ni Abu l-Jayr, ni Ibn Buqlaris, ni Ibn al-Abbar, ni Ibn al-Baytar, parlen del romanç com a una cosa del passat i el primer d’ells, el considera com a llengua propia de musulmans.

Centrant-nos en valencians, seria prou estrany que “Guillelmi de Denia, notarii”, que estava en Barcelona l’any 1020, no parlara en romanç. Tampoc mostra indicis d’arabisacio el “Christicolae, nomine Servandi” que l’any 1084, vivia intramurs de la ciutat de Valencia. Ell mateixa, o alguns familiars, que segur que parlaven en romanç valencià, podien haver-se trobat entre els “al-Rum al-Baladiyyun” o cristians valencians del territori, que 10 anys mes tart anaven a ser encarregats pel Sit de la custodia de les muralles de la ciutat, segons contà Ibn Alqama al-Balansi. En document de dotacio a la catedral d’Osca, datat en 1097-1103, “Sang Azenarz de Valencia” actuà com a testic, sense el minim indici de que testificara en arap.

En 1121, Pere de Denia, establit en Arago, feu escritura en la que consta que “Ego Per Denia… vendo tibi Raol…”, sent difícil de creure que Pere de Denia coneguera el llati pero no el romanç. L’any 1124 “Amalbinus de Morella” testificava en document suscrit en Arago, resultant prou absurt pensar que ho fera en arap i no en romanç, llengua en la que parlarien els “al-nasara al-mu’ahidin” o cristians valencians subjectes al pacte, que segons Ibn al-Sayrafí (m. 1161), s’uniren a l’eixercit d’Alfons el batallador l’any 1125. En compravenda de l’any 1136, en Saragossa, figura com a fiador “Arnaldus de Valentia” i cap a l’any 1137, “Petrus de Denia” actuà de “spondalero” o marmessor testamentari, en el testament de Fortun Galindez, senyor d’Osca. L’any 1143, dos monges valencians del monasteri benedicti de sant Vicent, que havien segut expulsats de la ciutat de Valencia, acusats de colaboradors del Batallador en algun dels atacs a la ciutat de Valencia (1125 o 1129), parlaven en el monje Hermann, abat frances, sense posar de manifest ningun problema de comunicacio. L’any 1173, “Raimundo de Cuiera”, fill de “Geraldus” i “Giulia” i germà de “Guillelma de s. Valentino”, es trobaven en Sant Cugat, i es llicit pensar que tots ells parlaren en romanç.

L’any 1200, “Petri Valentini” actuava com a testic en Solsona. En l’escritura redactada en arap feta en Toledo l’any 1214, entre “Martin de Balansiya” i un franc, consta que el notari explicà l’acte en algemia o romanç “bad fusira al-gami alay-hima bi-lisan a’gami fahams-hu”. Per testament de l’any 1226, sabem que “Berengari de Valencia” eixerci de fiador. L’any 1222, “Vidal d’Espanya”, provablemente valencià, es trobava en Barcelona fent negocis. L’any 1230, trobem a “Guillelmum Valentinum” actuant de fiador i l’any 1231 a “Guillelmus de De(ni)a” testificant. Finalment, l’any 1236, a dos anys de la reconquista de la ciutat de Valencia, “Lobell d'Espanya”, tambe provablemente valencià, es trobava negociant en Barcelona. Eixercir de notaris, actuar com a testics, com a fiadors, com a marmessors…no pareix ser molt propi de persones en les que fora dificil comunicar-se, evidentment perque no no era.

Tots els rupturistes que neguen que el poble d’orige autocton que vivia en territoris governats per musulmans, mantenia l’us del romanç en el s. XIII, simprement estan negant una evidencia, sobradament acreditada. García Gómez declarà “que las xarajat testimoniaban la supervivencia de una cultura hispánica romance entre los nativos de Alandalús, al menos hasta el s. XIII”. Ramón Menéndez Pidal va escriure que “la lengua románica se conservaba en el sur hasta el siglo XIII, como testimonian el poeta cordobés Ben Quzman, muerto en 1159, y el botánico malagueño Ben Albaytar, muerto en 1248”. Ningun “rupturista” demostrarà ni acreditarà quan es produi la pretesa “ruptura” i el proclamat “tall” de llengua, pel simple fet de que mai es produi.

La realitat està del costat de la continuïtat d’uns pobles, que no perdien el seu orige per estar governats per musulmans o per cristians, i que tenien moltes mes relacions entre ells, de les l’historiografia oficial, feta pel poder politic i religios, nos ha volgut fer creure. Eren pobles, que independentment de la religio dels seus mandataris, compartien fets culturals, com es despren de l’afirmacio transmesa per Ibn Higga Hamawi, que parlava de que “Las ciudades de los musulmanes especializadas en el [zéjel], sin contar los cristianos de al-Andalus, son estas cuatro: Sevilla, Córdoba, Valencia y Málaga”, afirmacio de la que es despren, que alguns territoris governats per cristians compartien certs estils lliteraris en alguns territoris governats per musulmans, entre els que es trobava Valencia.

Vist que el romanç fon mantes per musulmans i jueus fins al sigle XIII, falta que estudiem el cas dels cristians que continuaren vixquent en territori governat per musulmans. Ho vorem en el proxim articul.

Image 4: Solienses.com
Image 8: Academia colecciones