En el present articul anem a vore certes circumstancies del “Repartiment”, de les que tambe es despren la continuïtat de poble i de llengua. 

Per aixo hem de saber, que molts dels “conquistadors” forasters que reberen terres no aplegaren ni a establir-se per aci, i que alguns dels que ho feren, s’afanyaren en revendre les seues propietats als antics amos, per a tornant-se’n cap a les seues terres d’orige. Ho sabem perque el rei en Jaume intentà evitar-ho exigint als donataris la residencia personal “residenciam facias personalem”, prohibint que vengueren les propietats rebudes ans d’un minim de 10 anys “ad decem annos non possis vendere dictam hereditatem”. Estes mides no foren massa utils. El propi rei reconegue el seu fracas en el seu testament del de l’any 1272, en el que deixà constancia, de que en acabant de tornar d’un viage que feu a Montpeller, comprovà que de les 380 persones, entre bisbes, rics homens i militars, que havia heretat en Valencia “qui erant inter omnes trecenti octuaginta”, nomes se’n havien quedat alguns “ibi eorum aliquis remansisset” dels que no tenien propietats en Arago o Catalunya “nisi tantum aliqui milites qui hereditates in Aragonia vel Cathalonia non habebant”. 

Ademes, no hem d’oblidar que els beneficiaris del “repartiment” no foren exclusivament forasters, i que entre ells tambe hi hagueren valencians, antics cristians o conversos, o membres d’unes atres religions, als que Jaume I podia deure’ls algun favor. Entre els que reberen donacions, trobem noms de tradicio “mossarap”, com “Galib”, provable adaptacio arap d’un nom premusulmà del que podria derivar Galve / Galvez / Galbis, i uns atres com “Adam de Paterna”, “Marti Petri de Paterna”, “Valentinus”, o “J Moçarabi”. No hem d’oblidar-nos dels jueus, en relacio als quals Eliyahu Ashtor diu que “…quedaven 162 families a la ciutat de València quan Jaume la conquerí” (p 206 de “Moros cristians i jueus” de Burns). De fet, “Ibraym judeus valentinus”, rebe donacions. La dificultat de definir la religio d’una persona pel seu nom, es veu en que “Eximinus Almoravit” o “J Gil sarracenus” reberen donacions, o en que es donaren les cases d’un alfaqui de nom “Ali Borrel”. L’identificacio sistematica dels valencians que reberen donacions no es gens facil, perque l’onomastica posterior a la reconquista era fruit d’una decisio personal sobre la conservacio o no de l’onomastica anterior a la reconquista, que podia ser d’orige premusulmà, romanç o musulmà. 

Els cristians i conversos valencians, que anteriorment a la conquista ya tenien onomastica romanç i que es llimitaren a conservar-la, son dificils de detectar en el Repartiment, perque tenien una onomastica compartida en la dels cristians forasters, analogament a lo que hem vist que passà en relacio a l’onomastica dels “arromins” murcians. Ho sabem perque hem vist valencians de la preconquista que es dien Pere, Martí, Berenguer, Ramon, Guillem, Vidal, Llobell…, i en el mateix Repartiment comprovem que hi havien musulmans valencians en noms com “Fertun” o Fortuny, “Granel” o Granell, “Borrel” o Borrell, “Sarrio”… 

En relacio als cristians prejaumins o als musulmans valencians en nom d’orige arap, sabem que posteriorment a la conquista podien mantindre’l o pendre noms “cristians”. Al respecte, coneguem que un batejat podia heretar inclus el toponim del nom del padri, tinguent l’eixemple d’un musulmà de Jaen que l’any 1479 “se tornó xistiano e se puso por nombre Antonio de Valencia”, perque “fueron padrinos Antonio de Valencia…”. Per aixo, tambe es molt dificil de discriminar als cristians forasters dels cristians prejaumins o conversos valencians que posteriorment a la conquista decidiren rapidament pendre noms cristians. 

Mes facilment identificables, son els cristians o musulmans valencians que foren beneficiaris en el Repartiment i que duien onomastica d’orige arap. Joan Veny ha escrit que “Entre els beneficiaris de les terres concedides, hi figuren noms clarament àrabs…portats per mossàrabs o moros convertits o integrats a l’estructura politico social dels cristians… Afig que “Un altre fet que tampoc no s’ha d’oblidar és que no tots els portadors d’un nom d’origen aràbic havian d’esser necessàriament d’estirp moruna…” (p 143 de “Onomàstica i dialectologia”). Enric Guinot i Josep Torró, es passen pel forat del nas lo que diu Joan Veny, i afirmen que “El llibre del Repartiment de la ciutat de València anota fins a 20 donacions a sarraïns…” (p 163 de “Repartiments a la Corona d'Aragó”). Com la ciencia d’estos acatalanats pareix “endivinatoria”, resulta que ademes de saber eren musulmans i opinar que eren pocs, “un petit grup de sarraïns”, resulta que saben que tots ells “participaren al setge de la ciutat de València al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”. De tot lo que diuen, la unica veritat constatable es que les donacions que reberen, “constitueixen majoritàriament un reconeixement reial a la possesió dels béns que tenien anteriorment a València”. De lo que es despren una evident continuïtat. 

Alguns dels donataris, cristians o musulmans, en noms d’orige arap foren “Amet Abenhanuz et frater ejus Macahat Abenhanuz”; “Mahomat Abbarboch Arraiar”; “Hobeyt Abenanif et frater ejus Aly Abenanif”; “Abrahim Abengalip”; “Muça de P Ferrandi”, “Abrahim Arroci Anajar / Aroci Amnayar”; “Abenaço”; “Amet Alcuileri”; “Ybrahim Alehuly”; “Hobeyt Abenanif”; “Jucef Alabiat sarraceno”; “Çalema Hoto sarracenus Xative”, “Mahomat Seder, sarracenus”; “Sarracenus Moafac”; sent representatives les tres donacions a “Avengamerro” / “Abengameiro” / “Abenguamerro”, i les corresponents a “Aceyt Aboceyt”, antic rei musulmà de Valencia. En relacio als homens del sayyid Abu Sayd, es interessant saber que 52 d’ells “LII hominum de Aceyt Aboceyt”, reberen “C. XXXVI jo in alqueriis que dicuntur Alhara, Alboaylet, Sagayren et Arriola”, es dir 136 jovades, o 4.896 fanecades, en les alqueries d’Alfara, Alboaylet (alqueria d’Albalat de la Ribera) el Segreny i Riola. 

Com hem dit, moltes d’estes donacions consistien en el reconeiximent de propietats previes a la reconquista, per lo que no eren mes que una confirmacio de les heretats que ya posseien o “hereditatem quam habet…”, que en les donacions que hem vist es trobaven “in termino Valentie”, “in Coscoylar”, “in Petraher”, “in Oylla” o “in Morvedre”. En relacio a la terra donada a “Jucef filio de Açat”, es curios que es concreta que es trobava junt a l’hort de son pare “juxta ortum patris sui”. Tambe es confirmava la propietat de cases o “domos suas”, que en els casos vists estaven en la Vilanova “quas habebat in Villanova”, “in Valentia”, “in Boatella”, “iuxta de Hahem Nuno”, “in Petra”…En unes atres ocasions, les propietats reconegudes eren camps o vinyes, “campum et vineam quam habebat”, o “vineam in Zoayr quam ibi habebat”.

De lo vist, es facil concloure, que parlar de “fins a 20 donacions a sarraïns… al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”, es una mes de les moltes mentires interessades dels acatalanats, que preten minimisar la continuïtat que representen, i que ademes partixen d’obviar la possibilitat de que entre els donataris que tenien noms d’orige arap, tambe hi hagueren cristians. Haurem de dir-li al Sr Guinot, que atribuix le “fins a 20 donacions a sarraïns”, als que “participaren al setge de la ciutat de València al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”, que nomes una de les donacions anava destinada a “52 homens d’Aceyt Aboceyt”, numero que s’incrementaria considerablement si sumarem els familiars directes de cada u d’ells. No hem d’oblidar-nos que entre els homens d’Abu Sayt podien haver cristians, musulmans i conversos que hagueren imitat la conversio al cristianisme de l’ex rei de Valencia. Un d’ells podia ser el capità d’Abu Sayt, de nom Hurtado Peris, “Furtadus de Aceyt miles” o “Furtadus Petriz del Aceyt”, qui rebe donacio individualisada. 

Per una atra banda, la pretensio del sr Guinot de que les donacions a “musulmans”, es restringiren al Repartiment de la ciutat de Valencia, no es mes que una atra falsetat per a intentar llimitar fisicament la continuïtat de que hem parlat. De moment, hem vist donacions a persones en noms d’orige arap en la ciutat de Valencia i en Sagunt. Per a desmentir al sr. Guinot, citarém algunes mes en uns atres llocs.

I entre elles tenim donacions “damus et stabilimus” en Ayacor (Canals) a Yahya b. Muhammad b. Isa o “Iahia Abenmafomat Abeneyça, alcaido de Montesa”, donacions en Vall d’Uxo a “Talha Abenuçero”, donacions “in alqueria de A[l]cudia, termino de Navarres” a Abu Zayd b.Ghalib o al-Qabri, Sa’d b. Nuwas i Yusuf b. Sulayman o “Abzeit Avencablia, Cahat Avinoahe[s], et Iuceph Avinçalamon”, donacions del castell i vila de Polop “castrum et villam de Polop” a Abu Ja’far Hamid o “Abuliafar Hamet, filio quondam de Acet Abinhudy”… Com a boto final de la mostra, dir que el 16 de juny de 1258, el rei en Jaume donà els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres “[c]astra et villas de Orchita, de Fonestrat, et de Turribus cum suis fortaliciis et alquariie cum casis, casalibus, ortis...”, a at-Tifashi i al seu fill Sa’d “tibi Teviçino, et filio tuo Çahat et vestris in perpetuum”. Es curios senyalar que la muller de Teviçino, mare de Çahat era cristiana, -o es converti posteriorment al cristianisme- “Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”. S’ha de fer notar que en cap d’estes donacions hi ha el minim indici de que per a aclarir-se els feren falta traductors.

Crec interessant detindre-nos un poquet en la descendencia d’Abu Sayd, que una volta batejat es titulà com “Vincentius, rex Valentie”, perque es un element de continuïtat de la noblea valenciana. Entre la seua familia conversa, en el Repartiment valencià apareix la seua germana batejada en el nom de Tota “Tota del Açeit Soror”. Tambe sabem d’un nebot que apareix en el repartiment murcià com “Simon Alffonsso, sobrino del Aceyt”. Entre els seus fills diferenciarém als que tingue sent musulmà, dels que tingue en “dompne Marie Ferrandis” quan ya era “Vincencio illustri regi quondam Valencie”.

Entre els fills que Abu Sayd tingue anteriorment a la seua conversio estava Abu Muhammad o “Ceyd Abahomat filio vestro” / Abu Yahya o “Ceyd Aboyahya filio vestro”, que es documenta en els tractats subscrit en Jaume I els anys 1229 i 1236. Un atre fill “Ceyt Edriç, filius predicti Aceyt Abuçeyt”, actuà com a testic en una concessio de l’any 1251. Es curios saber que un fill de l’ultim califa almohade s’exilà en estos fills d’Abu Sayd, els quals “disfrutaban de una alta estima por la conversión de su padre”, segons conta Ibn Jaldun. Molts dels fills d’Abu Sayd imitaren a son pare i es convertiren al cristianisme prenent noms cristians. Coneguem algun d’ells per la seua participacio en el nou orde de la postconquista. L’any 1243, “Gunçalbus Aceydi” actuà com a testic en Onda. L’any 1263 el rei en Jaume reconegue un deute a “Sancio Ferrandi filio Çeydi AbuÇeyt”, qui tambe apareix com a beneficiari en el Repartiment de Murcia com “Sancho Ferrandez, fijo del Açeyt”. Un atre fill d’Abu Sayd tambe convertit al cristianisme fon “Zeit Aazon”, que fon “Rex Zale”.

Abu Sayd tingue dos fills segurs del seu matrimoni cristià en “dompne Marie Ferrandis”, que foren Alda Ferrandis o “dompne Alde Ferrandez, filie eiusdam nobilis Regis Valencie…”, i Ferran Peris o “Ferrandus Petri, filius Açeit Abozeyt”, els quals es casaren en dos fills del noble aragones “Eximinus Petri”, a qui Abu Sayyid havia cedit la possessio del castell i vila d'Arenos, de noms Blasco “Blasco Ximenii filio vestro”, i Teresa, “Taresia uxore sua filia vestra”. Encara podria haver tingut una atra filla de nom Maria Ferrandis, que casada en el noble Artal de Luna, fon mare de Artal i Lope Ferrench de Luna “Luppo Fferrench de Luna de castris de Paterna et de Menises, que sunt de dompne Marie Ferrandis, matris sue”.

Si seguim la dinastia de l’ex rei de Valencia Abu Sayd per la descendencia que la seua filla Alda Ferrandis o“Alda Ferrandi domina de Arenoso”, tingue en el seu marit Blasco, hem de citar entre els seus fills a “Blasio Eximini … archidiacono Xative”, a “Eximinum Petri et Ferrandum Eximiniç filios nostros”, a “Sancie Xameniz, filie Blasci Eximenis”, a “Elvira et Maiora filie dicti Blasii Eximini”, a “Stephanie Eximini”, a “Gonçalbo Xeménez”, i a “Taresie Ximeni…filie antedicti Blasci Xameniz”. L’any 1272, la filla d’Abu Sayd i el seu marit, concertaren el matrimoni dels seus fills Teresa i Gonçal, en Blasco i Mallada que eren fills de Blasco d’Alago II. Segons pareix, quan la filla d’Abu Sayd enviudà, es tornà a casar en Pere Jordà “Alda Ferrandi, uxor nobilis Petri Iordani de Penya”. Es de ressaltar que un net d’Abu Sayd, Blasio Eximini, fora el diaca principal de l’iglesia de Xativa.

Acabem de comprovar, que la descendencia de l’ultim rei musulmà de Valencia entroncà en varies i variades families nobiliaries forasteres, de la que ixque una linea de noblea valenciana, de la que lo important eren els antecedents reals valencians. Gonçal Eiximenis, net d’Abu Sayt, fon representant del Regne de Valencia en les Corts Generals celebrades l’any 1291 en motiu de la mort del rei Alfons “E per lo regne de Valençia, lo noble en Jacme P. et en Gonçalvo Eximenis Darenos…”. Segur que no es casualitat que la primera volta que es documenta un senyal representatiu del territori valencià, siga en l’entorn de la filla d’Abu Sayd, quan entre 1280-82 s’escriu sobre un “enap” que havia empenyorat “dona Alda Ferrandiç”, que estava “seynalat ab seynal de Valencia”. O una “taça d'argent ab seynal de Valencia”, que era del “scrivà de dona Alda”. Tambe “Domingo de Tamarit”, que podia ser descendent del Tamaritus que anteriorment a la conquista era cadi de Morvedre, tenia un “enap d’a[rgent] seynelat ab seynal de Valencia”.

Per a acabar el present articul, i tornant al Repartiment, hem de saber que tambe en ell es mostra, que junt a l’influencia de la llengua arap oficial, surava el romanç valencià. Junt a noms oficials de carrers com “Abinatos”, “Avinalaça”, d’Albeb Ahaçar, “Abnadup”, “Virboamel” o “D’Alcantera”… llegim sobre “carraria que intrat ad Çapateriam”, sobre la “carraria de la Olivera”, o sobre la “carraria Sparterie”-“calle de l’asparteria”- “in sparteria”. Junt a noms de barris com “vico Rays Abeçolta” o “vico de Abnadup”, o “vico de Rabatin”, trobem que es parla del “vico de Xupulella”, d’un “ortum in Boatella” o del “orto de Mahomat Abencumeyla qui est in Villanova”, fent-se donacions de “jovatas in Campanar” o de “jovatas in Coscoilar”. Hi han alqueries en nom araps com la “alqueria de Benimahabar”, i en noms valencians com la “alqueriam de Casteiló que est in termino Valencie”, la “alqueria de Andarella”, la “alqueriam de Carpesa”… En terme de Morvedre, es feren donacions de “I jo. in Figeroles”, perque la “Alqueria de Figuerola… est in termino de Murvedre” o de “I jo. in Conilera”, toponim que tornem a trobar junt al de la vall de Segó “…quarum medietas est in Conillera et alia medietas in val de Segon”. L’acatalanat J Martines, parla de “Conilera”; “M alch. de Xinquer”; “Corbera”; “Culera”; “Conillera”, “carraria de la Olivera”; o “domos de Mah. Alforner” com a formes en –e interpretables “com a mostres de la consumació del procés de monoftongació, segons s’esdevingué en el mossàrab andalusí en general”. (“El sufix -aire al País valencià”). Es mes senzill. Son mostres de la continuïtat de l’algemia valenciana o romanç valencià.

Image 1: Muerte de Jaime I. Detalle de Pinazo. Museo del Prado
Image 6: Reddit