Els nostres acatalanats diuen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, lo qual seria una consequencia llogica del “dogma” sobre el monolingüisme arap dels musulmans valencians, que hauria impedit entendre’s en romanç. Pero una consequencia del “dogma”, pretenen convertir-la en “argument” que el justifique, escriguent que “Un altre argument en favor del monolingüisme àrab general dels musulmans valencians en temps de Jaume I és que l'àrab va ser la llengua triada per a predicar-los el cristianisme” (p 50 de “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot). En esta part de l’articul vorem, que l’afirmacio que manté la catequisacio en arap dels musulmans valencians, no es mes que una atra mentira instrumental en la que els acatalanats intenten la “justificacio” del “dogma”, sense regatejar bones dosis de l’imaginacio caracteristica de la manipulacio catalanera.

En relacio a l’us de les llengues en l’expansio historica del cristianisme, hem de saber que el proselitisme cristià ha tendit a la predicacio en les llengües dels “infidels”, por lo que quan no coincidien, els predicadors havien de dependre-les. Podem comprovar-ho, quan al poc de temps de l’inici de la conquista del Peru (1532), Pedro de Quiroga afirmava en “Coloquios de la Verdad”, que “conviene que los ministros de la predicación aprendan y sepan la lengua india si quereis que os entiendan…”. En les “Constituciones y ordenamientos” del concili limense de 1551, es manava als predicadors “que aprendan las lenguas de los Indios para poderles enseñar…”, dient “que los catecismos y preguntas que se les hicieren sean en lengua que lo entiendan”, comprovant l’evangelisacio per escrit en llengues natives, quan es parla de la “lengua mas general” dels natius, “en la cual está compuesta una cartilla y ciertos coloquios en declaración de ella…”. Tota esta activitat exigi gramatiques i vocabularis en les llengues dels natius, per lo que per eixemple, l’any 1560 es publicà la “Grammatica o arte de la lengua general de los indios de los reynos del Peru” y el “Lexicón o Vocabulario de la lengua general del Peru” de Domingo de Santo Tomás.

Podriem esperar que els acatalanats justificaren la seua afirmacio de que els musulmans valencians eren catequisats en arap, aportant cites historiques paregudes a les vistes. Pero res mes llunt de la realitat. No ho fan perque no poden. Les cites valencianes que parlen de la predicacio als musulmans valencians, no diuen res de que la llengua dels musulmans valencians fora l’arap. No diuen res de que els predicadors hagueren de dependre arap, per a predicar-los. Les fonts valencianes no manifesten ningun problema de comunicacio entre els predicadors cristians i el gros dels musulmans valencians. Segurament per aixo, ni es feren catecismes ni beceroles en arap, ni els predicadors necessitaren de gramatiques i diccionaris en eixa llengua. Este buit, s’ha volgut omplir en el “Vocabulista in arabico”, tradicionalment atribuit a Ramon Marti, pero que hui es considera anonim, i en relacio al qual Corriente propugna l’existencia de dos autors distints per a cada una de les parts llati-arap / arap-llati, interrogant-se sobre si esta ultima part poguera ser obra “tal vez de un clérigo mozárabe de no muchas letras latinas ni árabes”. Es dir, que els que feen els diccionaris podien haver segut els cristians natius, en conte dels predicadors forasters. Escomencem a vore-ho.

El 12 de març de 1242, a tres anys i mig de la conquista de la ciutat de Valencia, el rei en Jaume concedi privilegi al “regno Valencie”, pel qual tots els jueus i sarrains que es convertiren al cristianisme, “Judaeus vel Sarracenus qui Spiritus Sancti gratia Fidem voluerit recipere”, podien conservar els seus bens “nihil de bonis suis mobilibus, seu immobilibus, ac semoventibus, quae prius habebat”. El privilegi fon confirmat pel papa el 20 d’agost de 1245. S’establia que si l’arquebisbe, el bisbe o els frares predicadors o menors “quandocumque archiepiscopus, episcopi vel fratres predicatores aut minores”, entraven en viles o en llocs, a on vixqueren jueus o sarrains, “accesserint ad villas vel loca ubi sarraceni vel judei moram fecerint”, per a predicar-los la paraula de Deu, “et verbum Dei dictis judeis vel sarracenis proponere voluerint”, estos havien d’acceptar la predicacio, escoltant-la pacientment “ipsi ad vocationem ipsorum conveniant et pacienter audiant predicationem eorum”. Sent evident que ni l’arquebisbe, ni el bisbe, ni tots els dominicans i franciscans parlaven en arap, els acatalanats haurien de preguntar-se sobre les raons que tindria el rei en Jaume per a obligar als musulmans a que escoltaren a uns predicadors, als que, segons ells, no entenien, confirmant ademes el Papa tan macabre joc. ¿No es evident que es tracta d’una norma dirigida a una immensa majoria de musulmans valencians, que entenien perfectament el romanç dels predicadors?

La mentira dels acatalanats es manifesta encara en mes rotunditat, en un decret de Jaume II de 1280, del que es despren que els jueus i musulmans valencians, no a soles entenien el romanç sino que, com era previsible, tambe el parlaven. En este decret, Jaume II estatui en relacio a tots els jueus i sarrains “omnes [iude]i et sarraceni”, que el bisbe i els frares predicadors “episcopi vel fratres predicatores”, podien predicar-los la paraula de Deu, disputant i conferenciant en ells “proponere verbum Dei predicando, disputanto aut conferendo”, per a lo que era imprescindible que s’entengueren parlant. (p 92-93 del “Llibre de la Cort del Justícia de Valencia: (1280-1282)”).

El 27 d’agost de 1296, en la ciutat de Valencia, Jaume II estatui que quan els frares predicadors “quandocumque fratres ordinis Predicatorum” predicaren a judeus i sarrains de qualsevol sexe “judaeis, vel sarracenis utriusque sexus voluerint proponere Dei predicando”, disputant o conferenciant en ells “disputando, conferendo…”, estos havien d’escoltar la predicacio sense estrepits, “sine strepitu praedicationem eorum audiant”, responent reverentment sense calumnia ni subterfugi “absque calumnia et subterfugio respondeant reverenter”, a totes les preguntes i objeccions que els predicadors els feren “ad interrogata, quaesita, seu objecta eis” (p 9 del Vol II de “Documents per a la història de la cultura catalana medieval”). Esta normativa fon reiterada en privilegi de 17 de novembre de 1297 (p 428-429 del vol 3 de “Colección de cánones y de todos los concilios de la iglesia…”). 

Comprovat que els religiosos del s. XIII, que pretenien la conversio dels jueus i sarraïns valencians, eren escoltats per ells, els formulaven preguntes que responien, i dialogaven i disputaven en ells, hauriem de preguntar-nos ¿consideren els nostres acatalanats que es possible disputar o dialogar sense entendre’s? Pero encara podria existir la possiblilitat de que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors s’entengueren en els musulmans valencians a traves d’intermediari (interpret o torcimany), a pesar de que seria tot un misteri saber perque no ho digueren ni deixaren constancia del fet. Tambe podriem pensar que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors, hagueren depres arap i predicaren en arap, encara que tambe seria tot un misteri saber les raons per les que este aprenentage massiu hauria passat completamente desapercebut per a l’historia. 

En relacio a l’us d’interprets en la predicacio, hem de saber que entre les regles per a missioners o “regulas generales quae sunt…” de Ricoldus de Monte Crucis, (c.1243 – 1320), estava la de “no predicar ni discutir mai d’assunts de fe a traves d’interprets”, en lo que coincidia Llull, qui parlava del poc efecte de disputar en interprets “quando per interpraetes disputant penes illos, quasi nihil faciunt…”. Respecte de la possibilitat d’un aprenentage massiu de l’arap, es interessant saber que el franciscà Roger Bacon (c.1214-1294) definia tres graus de coneiximent d’una llengua, que eren, saber llegir en eixa llengua, saber traduir-la i finalment, parlar en ella com si fora propia “quod homo loquatur linguam alienam sicut suam”, que era el grau exigible per a poder predicar, i que segons ell es conseguia ¡en trenta anys! o “post triginta annos”. Entre 1266-1268 Roger Bacon escrigue que en tota França no hi havia ningu que sapiera traduir una carta escrita en arap que havia enviat el sultà de Babilonia “et non fuit inventus in toto studio Parisiensi nec in toto regno Franciae qui sciret literam sufficienter exponere”. Segons Ramon Llull, el problema de predicar fent faltes o sense saber expressar-se en claritat, “confusione maxima eis monstrant propter defectum, quem habent in loquela”, era que els infidels es burlaven dels predicadors i els tractaven en despreci “infideles eos derrident atque spernunt”. En la Murcia de mitan sigle XIII, Ibn Rasiq resaltà el fet d’un cristià que venia del Marroc, “min bilad Murrakus”, que “hablaba en un árabe correcto, entendía a la perfección y era mesurado discutiendo”, segurament per que no havia de ser gens ordinari.

Alguns catalans i acatalanats imaginen, sense proves, que els predicadors cristians predicaven en arap als musulmans valencians. Ho fan sobre la base d’una pressunta existencia d’interprets, fantasmagorics segons la documentacio, junt a la pretensio de que els predicadors deprengueren arap en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que es fa necessari parlar en el proxim articul.

Image 1: Wikipedia
Image 2: Tres i Quatre
Image 3: Joinnus martet
Image 4: todocolección
Image 7: Wellcome Collectión
Image 8: wowmallorca.com