Per a continuar, es necessari repasar les dispocicions historiques que establiren que en els procediments judicials que es celebraren en el regne de Valencia, havia de parlar-se, i escriure en romanç. Intentarém entendre les raons que motivaren que estes disposicions es dictaren unicament i exclusivament per al regne de Valencia. 

En novembre de 1238, Jaume I promulgà en llati les “Consuetudines Valentiae” o “Fori Antiqui Valentiae”, que foren traduides al romanç l’any 1261 “translataverunt hos Foros et erdigerunt in lingua planam legaliter atque romanam”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De advocatis”, establia que “Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et pactibus presentibus vel eorum et in lingua romana, tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocate”, i es correspon en la de “Dels advocats” de 1261, que tradui que “Aquela cosa que.ls advocats diran en pleit denant lo jutge e presents les parts o.ls procuradors d'aqueles e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De sententiis, actis et citationibus…”, establia que “Iudices romana lingua sentencias proferant, et eas partibus requirentibus donent scriptas”, i es correspon en la de “De sentencies, d'actes de citacions…”  de 1261, que tradui que “Los jutges en romanç, diguen les sentències que donaran, e donen aquelles sentencies escrites a les parts que les demanaran”. En els Furs de l’any 1261 trobem expressions com “Aquest fur splanà lo senyor rey”, i en la reforma dels Furs de 1271, unes atres com “Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey” o “Aquest fur splanà e romançà lo senyor rey”.

Comprovem, que immediatament conquistada la ciutat de Valencia, el rei en Jaume dictà que tant les parts com els advocats que participaren en un jui, havien de parlar en romanç, especificant que el romanç era la llengua en la que els juges havien de dictar les seues sentencies.

Una atra disposicio molt important en relacio al tema que tractem, fon dictada per Jaume I el dia 4 de juny de 1264. En ella, el rei en Jaume recordà que previament havia promulgat una constitucio o estatut “Fecissemus constitucionem seu statutum”, que establia que els juristes, lletrats o advocats que eixerciren en la cort de la ciutat de Valencia o en qualsevol part de tot el seu regne, no havien d’usar el llati, ni de paraula ni per escrit “quod aliquis jurista, legista, seu advocatus non advocare in curia civitatis Valencie, nec in toto regno eiusdem nec aliquis libellus offerretur in Latino”, pero com havia comprovat que eixa constitucio o estatut no s’havia complit “Et predicta constitucio seu statutum non fuerit obsevata usque modo”, procedi a reiterer-la “Ideo per nos et nostros statuimus in perpetuum”, especificant que afectava a juristes, advocats o jurisperits que actuaren en la Cort de la ciutat de Valencia o qualsevol atra Cort del regne de Valencia, “quod aliquis iurista, advocatus, vel alius iurisperitus non advocent in curia civitatis Valencie, nec in aliqua curia tocius regni Valencie”, expressant que havia de complirse en tot moment, tambe per a les apelacions, llevat d’aquelles que es dirigiren ad ell “nec in aliquibus appellecionibus deinde aliquo tempore, exceptis appellacionibus que ad Nos venerint”. Els Justicies no havien d’acceptar llibells denigrants, ni en llati, ni en romanç “Nec Justicie alique regni predicti non admittant libellum aliquem in Latino nec in Romancio”, perque el proces s’havia de conformar a partir dels clams o querelles de l’acusacio i les respostes de la defensa, que Justicies i Juges havien d’escriure o fer escriure “Set iusticie et iudici [=iudices] scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis”, lliteralment paraula a paraula i en pla “verbotenus et in plano”, ademes de en tot lo que les parts volgueren dir “et omnia alia que partes dicere voluerint”, de lo qual havia de quedar constancia escrita en romanç en el llibre de la Cort “Et ea omnia ponantur et scribantur in Romancio in libro curie”. Amplià la orde a qualsevol atra actuacio judicial, recordant que les sentencies s’havien de dictar en romanç “Et ita fiant deinde perpetuo omnes actus [=omnia acta] et sentencie in Romancio”.

Hauriem de preguntar-nos sobre els motius que induiren al rei en Jaume a dictar estes normes en el regne de Valencia, i no en Arago o Catalunya a on tambe regnava. Es mes, als catalans pareixia no preocupar-los gens que el seu cos llegal nomes fora conegut en llati, com es despren del fet que fins a l’any 1413, no li demanaren al rei que “sien tornats de Lati en Romanç”, justificant-ho “per ço las personas legas han ignorentia de aquellas”.

La resposta podriem trobar-la en que el rei podia haver establit una norma d’autoproteccio que reduira la possibilitat de que els “intelectuals” forasters formats en Bolonya aplicaren indiscriminadament el dret romà, i que al mateix temps actuara de norma de proteccio als valencians, cristians o musulmans, front a la rapinya de “nobles” i militars forasters. Recordem que el rei en Jaume, en els “fori antiqui”, previu una norma de proteccio dels cristians valencians, consistent en que si algún foraster fea mal ad algun valencià, “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum”, els valencians gojaven d’impunitat per a tornar-li el mateix mal que hagueren fet “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”. Tambe els musulmans valencians contaren en normes de proteccio. El 17 d’octubre de 1238 el metropolità de Tarragona anuncià l’excomunio de tots aquells que “maltractaren” els llocs ocupats per musulmans. En la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”, un testic de la presa de Valencia declarà que viu a religiosos excombregant als cristians que expulsaven als musulmans de les seues propietats per a apoderar-se d’elles “Et vidit illum excommunicantem illos omnes qui deferrent sarracenis ad populandum hereditates suas”.

Hem de saber, que en la “exposicio de motius” dels Furs, el rei en Jaume justificà la seua necessitat “per ço que donassem egualment son dret tam bé al pobre com al rich e que purgassen de mals homens ab gran diligencia…”. Es evident que un cos llegal i una justicia en llati no entesa pel poble, posada inicialment en mans de “intelectuals”, “nobles” i militars forasters, podia convertirse en un potent instrument generador d’injusticies. Germà Colón, en acabant de reconeixer que “L’idioma per exel·lencia era el llati, i el vulgar només jugava un paper subaltern o utilitari”,  ha escrit que les normes sobre l’us del romanç, tenien la finalitat de “evitar els embolics i les argúcies dels juristes”. Eixe fon el motiu pel qual el rei en Jaume ordenà la traduccio dels Furs al romanç valencià, aixina com que els processos judicials es celebraren parlant i escrivint en romanç. I ho feu en el regne de Valencia, perque comprovà que el poble valencià que eixia del domini musulmà, format per cristians valencians “…aliquem valentinum…”, i per musulmans, una part molt important dels quals es convertiren molt rapidament i en massa al cristianisme, compartien una mateixa llengua que era el romanç valencià. 

Recordem que Ramon Llull, com Jaume I, tambe sabia que l’algemia, romanç o pla, era llengua compartida per cristians i musulmans, per lo que escrigue que traduia del llati al romanç “en mots qui son plans”, per a poder ensenyar “A cells qui no saben lati ni arabich”, referint-se, evidentment, als cristians que no sabien llati i als musulmans que no sabien arap, perque tant uns, com uns atres, sabien pla o romanç. Hem vist que el propi Llull, recomanà que els mestres d'arap es buscaren entre musulmans pobres o “homines pauperes” que el sapieren, en els que els aprenents, com es llogic, havien d’entendre’s parlant en romanç.

Per una atra banda, es difícil dubtar de que esta norma de proteccio de la poblacio valenciana, degue estar inspirada pels cristians valencians prejaumins, de la mateixa manera que l’inspiraren, en el “elemento consuetudinario” present “en el Código de Jaime I” estudiat per Honori Garcia, com pels musulmans conversos al cristianisme, un dels primers dels quals fon Abu Sayd, que havia segut el seu rei, i que una volta batejat s’aplegà a titular “Vincentius, rex Valentie”.

Ademes, si es impossible negar que en els moments immediatament posteriors a la reconquista cristiana, una part dels llocs relacionats en temes llegals com notaries o escrivanies degueren ser ocupats per forasters, lo cert es que els valencians, molt rapidament, escomençarem a desplaçar-los. Es difícil detectar als valencians que anteriorment a la reconquista duien antroponimia romanç compartida en la dels cristians forasters, axina com ad aquells, que havent adquirit antroponimia propia de l’arap la canviaren voluntariament per antroponimia romanç, alguns d’ells aprofitant el bateig. Es mes facil intuir el passat de notaris valencians del s. XIII com “Jacme Sarray, notari” o “Bernardi Pagani, notarii publici”…., d’expets en lleis com el jurisconsult docentista valencià Gillem Jafer, que segons Corominas du antroponimia propia “de gent d'extracció morisca, africana o almenys mossàrab”, que “aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social”, o de Bertomeu Benajam, possiblement relacionat en els noms d’orige arabic “Garcia ben Ayam” documentat en Navarra a mitan s. XIII, o “Firmin ben Ajam” documentat en Montpellier l’any 1301. Bertomeu Benajam fon el primer escrivà de Sala de la ciutat de Valencia de que es te noticia, documentat des de 1306, de qui sabem que “continuament, de necessitat, havia a treballar de maytinades e de dia e de vesprades, no solament en los dies faheners, ans encara en la major partida de les festes de l'ayn”. No de bades, la tan proclamada llengua unitaria de la cancelleria, era mes propia del romanç valencià que del català, lo que feu declarar al català Alexandre Cirici que “los catalanes escribimos en valenciano o leridano”, i que “nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado”.

Pero com alguns catalans, en interes propi, i alguns acatalanats valencians, que actuen incomprensiblement en interes dels catalans, junt a uns atres indocumentats, pretenen capgirar-ho i trabucar-ho tot, han volgut fer creure que la normativa sobre l’us del romanç en procediments judicials en el regne de Valencia, no es concretava exclusivament a eixe camp sino a “tota la documentacio”, presentant-ho com a un gran exit de la llengua catalana, sense explicar per supost, les raons per la qual esta normativa es exclusivament propia del regne de Valencia i no existix en Catalunya.

Per aixo, Sanchis Guarner, sense encertar ni en l’any de la disposicio sobre la que pretenia parlar, inventà que “Jaume I disposà l'any 1276 que tota la documentacio del Regne de Valencia fora redactada en romanç, i no en llatí” (“Aproximacio a la història de la llengua catalana”-1980). La mentira, es feu grossa i s’internacionalisà, en el llibre “Die sprachliche Stellung des Katalonischen auf Grund seiner Lautentwicklung”, per Gottfried Egert (1985), qui segons l’acatalanat de Castelló Germà Colón “transposat literalmente elucubra: La nova autoconsciència catalana, l’extensio de les fronteres, trobà la seua confirmació en la llengua catalana: el 1276 Jaume I manà que els documents del Regne de València sols es podien escriure en “romanç” i ja no en llatí. A la fi del segle XIII começa a utilitzar-se el català en tot el domini català com a llengua literària oficial”. Com els acatalanats s’ho passen de lo mes be copiant-se entre ells, sense mirar documents, el “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando, escrigue en relacio a Jaume I, que “Fou ell qui disposà el 1276 que tota la documentación del Regne de València es redactàs en romanç i no en llatí” (“Invitació a la llengua catalana” -1987). Esta es la “ciencia” que els nostres acatalanats escampen dins i fora de les nostres fronteres, que pot resumir-se en: mentires a manta.

En relacio a l'organisacio judicial propia dels musulmans, Enric Guinot ha escrit que “els processos judicials entre musulmans, segons la seua llei i en àrab, no s'han conservat”, inventant “que l'abséncia de dades primerenques sobre l'árab com a llengua quotidiana dels musulmans es producte d'una llacuna documental...”. Pero podria ser que no hagueren existit. Puix be, hem de saber que sí que s’han conservat processos judicials entre musulmans, segons la seua llei, pero celebrats ¡en romanç valencià! El català Garrido i Valls, ha escrit sobre la “única referència que poseïm sobre un judici celebrat en un tribunal mudèjar il·licità” l’any 1457, destacant el “seu valor històric i lingüístic” (“Noms i llinatges de la poblacio musulmana d’Elig i Crevillent al segle XV”). No està de sobra recordar que Garrido i Valls ha deixat constancia de que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitanocrevillentina conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”. Per a comprovar-ho considere interessant reproduir algun fragment de les declaracions d’un dels testics, “Çarim Abil, moro de la dita morería, es citat juy e interrogat…E primo interrogat dix ell… que entre los qui havien fetes les dites galeres havia gran brega… que lo dit Acen li tira una taronyada als pits e que lo dit Milich tornà atras… que los sobredits hagueren dampnifficat lo dit Milich… Ffou-li legit presents les dites aljames e lochtinent de alcadi, e persevera en les dites coses”.

Previament a continuar comprovant que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, estudiarém l’importancia de la lliteralitat de les declaracions en procediments judicials, i comprovarém l’inexistencia de traductors. 

Fondo d’image 4: Pexels
Image 6: The Art of Reasoning in medieval