ROGLE 183, decembre 2021

Juli Moreno el Lun, 06/12/2021 - 19:16
1

EDITORIAL

Els representants que no nos representen

Per gracia o per desgracia estem acostumats a que els nostres politics es dediquen a decidir per nosatres quan viagen a Madrit. Que, dit d’una atra manera quedaria lleig, pero al final es lo que el poble valencià dispon: enviar al Senat i al Congrés a uns representants que decidixen sobre la vida de tots els valencians, pero no per a solucionar els nostres problemes, sino per a utilisar-nos en eixe joc de poder en el que a nosatres sempre nos toca pagar.

Puix be, com no podia ser d’una atra manera els nostres representants en Madrit seguixen montant el seu circ agraviant als valencians i negant-nos tota possibilitat de progrés. La resposta sempre es no a qualsevol assunt que nos interesse: finançacio justa, defensa de l’agricultura, diversificacio del sector productiu, Corredor Mediterraneu, conexions ferroviaries Valencia-Alacant per la costa i Sagunt-Terol-Saragossa, Dret Civil valencià, llengua valenciana, patrimoni i identitat... ¿Hem de recordar l’ultim afront en el Senat aprovant l’us de l’inventada i denigrant denominacio “països catalans”?

Per si faltava poc, tambe tenim a la vicepresidenta de gira, entre atres coses per a tractar d’evitar l’ampliacio del port de Valencia. Una politica d’eixes que es fan dir feministes quan en realitat s’afanyen en ocultar abusos, igual que fea aquell regim casi oblidat del que era simpatisant el seu idol, el Carpintero. Per cert, un any sancer li van a dedicar al mit fals creat entorn ad eixe Fuster el nom del qual, segons la llei de memoria historica que aprovaren els mateixos que l’exalcen, devien de llevar de coleges, instituts, carrers i qualsevol lloc oficial, per la seua vinculacio en la Falange i en l’imperialisme.

Tornant al port, de res servix eixe mensage anti alegant la proteccio de la Albufera, si abandonen a la seua sort als qui la protegixen. De res aprofita la seua defensa interessada de la naturalea i de l’igualtat social si mentres tant condenen als pobles a desfer els seus camps de cultius a canvi de megafactories fotovoltaiques o eoliques promogudes per fondos d’inversio estrangers que ficaran preu al nostre sol, desfaran la nostra biodiversitat i s’emportaran els beneficis.

Hui, potser, hem tocat fondo com a societat. Decididament els politics que els valencians triarem en les urnes nos han demostrat de quina pasta estan fets. Uns poden cridar ben alt per l’igualtat de totes les comunitats autonomes, encara que recolzen a les de sempre; uns atres seguiran ancorats en fer-nos provincia d’un nou estat. Pero en definitiva ningu d’ells es pararà a escoltar la veu dels valencians. De res ha servit canviar de color, ni donar-li l’oportunitat a qui la solicitava perque venía a “salvar a les persones”. Definitivament nos han convertit en meninfots, puix les seues actuacions es dirigixen a la despersonalisacio, a l’infravaloracio de tot lo valencià; mes encara, a la desaparicio (o tergiversacio, que es pijor) de qualsevol senya que nos identifique com a poble.

Patim la desidia dels mijos; som esclaus de les series de les plataformes televisives perque busquem evadir-nos de la realitat. Pero de nit, quan ningu nos sent, malaim, o be nos queixem, com fem alguns pocs en els bars, pel nostre desti. Desigem en lo mes fondo una revolucio que ningu encerta a encapçalar. Pero pronte es passa tot. Morfeu s’apodera del nostre conscient o l’alcohol en el bar nos aporta eixe somriure que necessitavem per a sobreviure. ¿Fins a quan? ¿Fins al sendema quan despertem?

Algun dia haurem de decidir que tot pare. Haurem de pegar una punyada damunt de la taula i recuperar lo que nos pertoca: l’identitat que nos han malbaratat uns i atres, la nostra llengua, la finançacio, el sistema bancari, el dret civil i tots els atres drets que com a poble mereixem. No sabem si ho haurem de reclamar a les bones o a les males, pero sí sabem que estant amagats en les nostres cases conseguirém poc.

Si no nos decidim a actuar, no es que morirem com a poble, sera molt pijor. Continuarém sent esclaus dels nostres actes i servint ad aquells que decidixen per nosatres. Aquells a qui els regalarem la nostra llibertat en una urna de plastic a canvi de res, de banals promeses. Si per lo manco els exigirem ser dignes, un atre gall nos despertaria cada mati. Al final nomes nosatres serem responsables de que els ous els seguixquen tenint les gallines. ¿No ho creeu?

Siga leyendo esta revista en formato PDF.

2

 

Juli Moreno i Moreno es Mestre i Llicenciat en Geografía i Historia. Professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat i President de El Rogle.

 

flecha arriba