EDITORIAL

Sobre una falsa censura i terceres vies mortes

En este caloros estiu s’han produit dos noticies entorn a la llengua valenciana que tenen la seua transcendencia, una d’elles (provablement les dos) directament conseqüencia del canvi politic ocorregut en el govern, tant en la Generalitat com en molts ajuntaments i diputacions valencianes. El PP (en solitari en pocs llocs) junt a Vox (en la majoria) son decisius per a la governabilitat; es lo que deixaren les urnes en les eleccions municipals i autonomiques del 28 del passat maig.

La primera noticia partix de Burriana, a on el regidor de Vox, Jesús Albiol, responsable de l’area de cultura, ha decidit deixar de subvencionar el pancatalanisme en diners publics valencians (burrianencs); en concret, ha anulat la subscripcio (iniciada fa anys, governant el PP) per a la biblioteca publica de cinc revistes que promocionen eixa ideologia.

Les hordes procatalanes han posat el crit en el cel. Lo primer que han fet –perque son unes hordes molt ben organisades, aixo s’ha d’admetre– es definir, tan unanimement com absurdament, el fet com a ‘censura’, perque ya sabem que, o eres catalaniste o eres un fasciste-anticientific-censor i matares a Kennedy. ‘Censura’ es el calificatiu que han utilisat els mijos afins a l’ideologia, i el que han gastat, per eixemple, l’exdiputat Joan Baldoví –que s’ha passat una llegislatura completa en el Congrés sense conseguir res per als valencians– o Yolanda Díaz –la gallega que, imaginem, afirmarà parlar portugues–. Pero l’exministre Salvador Illa se n’ha eixit del guio i, en la subtilea que caracterisa a la nostra classe politica, ha calificat a Albiol de “energúmeno”. Encara nos estem preguntant qué nassos li importa a l’actual lider del Partit Socialiste de CATALUNYA lo que se faça o deixe de fer en Burriana.

Pero, si aço ho consideren censura, ¿cóm s’hauria de calificar l’actuacio respecte del valencianisme per part de la Conselleria de Cultura governada per Compromís (primer pel defensor dels “països catalans” Vicent Marzá i en acabant per la substituta, Raquel Tamarit)? I aixo nomes es la punta mes cridanera d’un iceberc molt profunt, ya que, des de l’any 1983, sent conseller de Cultura, Educacio i Ciencia Ciprià Ciscar, el catalanisme ha intentat silenciar al valencianisme per tots els mijos, governant el PSOE, el PP o Compromís, en televisio, radio o prensa, per terra, mar i aire. ¿A sant de qué, sino, estariem nosatres publicant este bolleti?

Una falsetat mes que no s’han cansat de repetir es que la mida atenta contra el ‘valencià’. Deixant de banda el fet de que en realitat es catala lo que contenen les revistes, lo cert es que el regidor no ha mencionat la llengua, lo que ha afirmat es que ell “no seguirá promoviendo al separatismo catalán”. I no deixa de ser curios que no hagen negat esta acusacio. Se coneix que lo de fomentar el separatisme catala ho consideren tan normal.

Finalment dir que, mes que no vore les revistes susdites, lo que nos agradaria es vore en la biblioteca de Burriana (i en qualsevol atra biblioteca valenciana) revistes i llibres escrits en autentica llengua valenciana; que, ademes, estos no fomenten el separatisme catala. De moment nos oferim a fer-los aplegar este bolleti mensual debades.

L’atra noticia es la presentacio d’un document per part d’una associacio denominada Cercle Isabel de Villena. Pareix ser que la constituix un grup de filolecs i uns atres intelectuals –se’ls ha nomenat tercerviistes– preocupats per la llengua, per la perdua d’identitat de la mateixa i per la necessitat de recuperar les formes genuïnes del “nostre idioma”.

Un objectiu lloable, pero si volen trobar millor recepcio entre el valencianisme no estaria de mes que demostraren alguna cosa mes, com, per eixemple, deixar de militar en el pancatalanisme llingüistic en el que seguixen instalats, començant pel nom “cercle” (‘circul’ en valencià, que ve del llati cĭrcŭlu), i seguint en paraules i grafies que nos conviden al rebuig, ademes de continuar mantenint com a principi immutable la “unitat” de la llengua (“cientificament inqüestionable” diuen els mes “energumens”).

De moment, des del catalanisme mes intransigent (¿n’hi ha algu que no ho siga?) s’han afanyat a riure’s de la proposta.

¿Qué mes necessiten per a donar-se conte de la classe de gent en la que compartixen cami? ¿Qué mes necessiten per a entendre que no es una qüestio de llengua? Mai els ha importat la desafeccio del poble per ella ni la perdua de parlants que genera el “model” impost. Lo que busquen es la sumissio absoluta del poble valencià, primer a la llengua, i en acabant a tot lo demes.

No està de mes recordar que tots els anteriors intents d’aproximacio en suposta bona voluntat han acabat de la mateixa manera: menjant-nos el terreny. El catalanisme ha pegat un pas avant, i el valencianisme un pas arrere. Sempre.

Nos espera una llegislatura moguda. Acaba de començar i, a la minima, enmig d’un estiu sofocant, el pancatalanisme s’ha movilisat com si en aço els anara la vida. Bo, la vida exactament no, pero sí les subvencions, que ve a ser lo mateix, perque sense elles eixe antinatural moviment se dissoldria com la multitut a l’acabar la mascletà.

Lea la revista completa en formato PDF