EDITORIAL

Polarisacio i continuisme

No voldriem començar l’any parlant de politica, ni de polarisacio, a pesar de ser este el terme elegit per la FUNDEU com a paraula de l’any 2023, pero es impossible fugir de la realitat, i es que la politica ho impregna tot i la polarisacio està a l’orde del dia: separar bons de roïns, progressistes de conservadors, comunistes de fascistes, rics de pobres, homens de dones…; la confrontacio seguix servida en la societat i d’aixo s’ocupen els politics: de buscar l’exacerbacio de les diferencies i procurar confrontacions. A lo qual colaboren no poques vegades els mijos de comunicacio; no deixa de ser una manera de tindre clientela fidel i disposta a generar batalla contra qui li senyalen com a adversari.

La concordia i la convivencia naixen de la voluntat de remar conjuntament, de perseguir una meta i voler alcançar-la; al nostre poble ya se li inoculà fa molts anys el virus de la discordia, de manera que pareix que no hi haja cap visio ni meta comuna. El permanent qüestionament identitari, la falta d’autoestima i la mediocritat de les classes dirigents, socials, politiques i economiques, nos porten a la despersonalisacio i a fer de lo propi ‒costums, tradicions, vivencies‒ simples recòrts, banes ilusions o mostres folclorisants.

Resulta eixemplificador el “patetic” discurs de Cap d’Any de l’actual president de la Generalitat. Buit de contingut politic, ple, sí, de paraules amables i de guinyos ad algunes ciutats, productes o associacions benefiques. Un discurs de 10 minuts en el que les primeres paraules han segut un homenage a la divisio ‒“valencianos, castellonenses y alicantinos”‒ i en el que nomes ha tingut la deferencia d’expressar-se durant un minut i mig en la llengua particular dels valencians; concessio que haura considerat mes que suficient. En acabant s’atrevix a parlar d’encontre, d’evitar conflictes, de treball fructifer, d’unio. Nomes ha recordat dos reivindicacions ‒l’infrafinançacio i el deficit hidric‒, que dubtem arribe a fer realitat, com tampoc ho han fet els que l’han precedit en el carrec. Per cert, ni una paraula sobre la recuperacio del Dret Civil que el seu partit diu recolzar, sent ara un moment idoneu per a exigir donat que s’ha arribat a l’acort entre Sánchez i Feijoo de modificar l’articul 49 de la Constitucio espanyola per a eliminar el terme “disminuit”; s’obria una oportunitat unica per a fer tambe la lleu modificacio que implicaria acabar en la nostra marginacio i conseguir esta aspiracio que el Tribunal Constitucional impedi recolzant-se en el Decret del Buen Retiro de 1707. 

Vindria be l’autocritica de tant en tant. Mes de sis mesos instalats en la majoria i en les mes importants institucions publiques i ben poques promeses complides. Seguim sent despreciats els qui creem en una llengua valenciana lliure d’ingerencies, els qui escrivim i editem en autentic valencià; pero, mes encara, eixa administracio que presidixen continúa fent gala del pancatalanisme llingüistic i cultural, seguixen les propagandes institucionals fent us de barbarismes llingüistics, d’estrangerismes que de tant que han repetit ya s’han fet inclus familiars i, ¿cóm no?, incrementant el presupost d’eixe monstruo que es l’AVLl per a que seguixca fent pancatalanisme llingüistic i cultural, per a que gaste a mans plenes diners valencians en encontres en institucions de les Balears i Catalunya que res aporten, si no son la profundisacio en una subordinacio que va molt mes alla de lo purament llingüistic.

Mentres tant, apareix algun “valent” que hui deixa de gastar diners en unes revistes que fan apologia de l’imperialisme nazionalcatalaniste i, a l’endema, despuix d’una poc significant manifestacio de protesta, retrocedix al punt de partida. No, no se tracta de censurar   ‒d’aixo nosatres ya portem molt patit‒, sino d’oferir i proyectar l’atra visio de Valencia ‒na-cionalitat‒, la de que no es precis ser dependent ni llingüisticament, ni culturalment, ni economicament de qui no dubta en saquejar la nostra llengua, lliteratura, historia, economia, tradicions o festes…, entre unes atres coses. Potenciar lo propi hauria de ser prioritari, pero no vegem a persones en capacitat o voluntat per a posar en valor lo que nos fa ser valencians i no una atra cosa.

Seguirém com estem, reclamant i reivindicant, pero, ya se sap, si tens amos i estan ademes en Madrit es dificil que te facen cas, sobre tot quan l’image que se te de nosatros es de ser tan tolerants que deixem que nos desposeixquen de la nostra propia casa mentres aplaudim.

Igual nos hem posat massa serios en este primer escrit de l’any i inclus podem haver pecat un tant de repetitius, pero es que mentres la situacio no canvie sera dificil realisar un atre discurs.

Des del Rogle demanem al nou any 2024 que almenys porte una major unitat d’accio als que creem en un valencianisme que posa per davant els interessos del nostre poble, que no solament denuncia insolidaritats i discriminacions, sino que busca la manera de revertir la passivitat d’uns politics que, vist lo vist, estan en primer lloc al servici del seu partit i del seu lider, i el seu partit i el seu lider radiquen en la capital de l’estat, en l’excepcio dels que els tenen en la ciutat de les Rambles.

Comencem, puix, en força un any mes de lluita per una Valencia lliure de tuteles.

Lea la revista en formato PDF