EDITORIAL

Noves lleis, el valencià i el valencianisme

Al tornar de les proximes vacacions nos trobarém davant l’inici del primer curs escolar en el que s’ha d’implantar la recent aprovada Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per la qual es regula la llibertat educativa, del nou equip de govern (PP+VOX). La mencio a la llibertat sona sempre positiva de primeres, pero en este cas no sabem si la llibertat es nomes per ad alguns i no per a tots.

De moment, el revisionisme supondrà que els valencians d’arees castellaparlants tindran la llibertat inclus d’obviar l’assignatura de “valencià”, de tornar a velles exencions –que venen de la Llei 4/1983 d’Us i Ensenyament del Valencià, de fa 41 anys– que s’havien en part superades. La llibertat nomes sera per ad alguns, diém, perque ¿qué passarà, per eixemple, quan una familia valenciaparlant, en fills en edat escolar, se trasllade pel motiu que siga ad aquelles arees?, ¿tindran llibertat els chiquets per a seguir el seu proces formatiu en valencià, si esta es la llengua que la seua familia trià per a la seua educacio escolar? Vejam, segons la llei –“Capítol” I, “Article” 8–, “l’administració educativa adoptarà les mesures oportunes per a satisfer esta demanda”. No diu quínes seran eixes “mesures”, ambigüetat suficient com per a pensar que no se garantisa res. 

Mentres no se llegisle pensant en que Valencia, el nostre regne, es una unitat sociopolitica i tambe ho ha de ser cultural i identitaria, sera impossible que tots sigam uns.

En un mon cada vegada mes multicultural, renunciar a la propia cultura i llengua es un crim; estes s’han d’assegurar per a no diluirnos en eixa globalisacio uniformisadora.

El sistema educatiu valencià no pot renunciar a que llingüisticament “tots” els alumnes que se formen en territori valencià conseguixquen ser competents en les dos llengües oficials de Valencia –insistim en lo de ‘oficials’, perque pareix que l’oficialitat de la AVLl obliga molt, pero el nostre Estatut d’Autonomia gens–. I que conste que ya sabra el llector lo que opinem d’eixe fals “valencià” que s’ensenya en les escoles impost per un pancatalanisme ranci que nomes fa que generar desafecte respecte de l’idioma, lo que se traduix en sifres regressives de valenciaparlants. 

Tampoc deu el govern valencià facilitar, com reclamen algunes veus, l’eliminacio del requisit llingüistic, qüestio que sobrepassa el propi ambit educatiu i que implica que qualsevol funcionari public que treballe en esta terra pot fer-ho sense tindre, com a minim, la competencia oral o comprensiva de les dos llengües oficials. Tornar al “hableme en cristiano” es indecent, propi d’un periodo que es millor oblidar.

Dit aço, i en conexio, nomes una chicoteta referencia als nous criteris llingüistics aplicables a l’administracio autonomica –tindrem en breu un extens treball en la nostra wep que analisa de manera detallada este document de traca–. El “Acord de 29 d’abril de 2024, del Consell, d’aprovació dels criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat” no es mes que una atra presa de pel ad aquells que no renunciem a un valencià autentic, lliure de vulgarismes, de catalanismes i de “morts resucitats” de la nostra llengua classica.

A punt de concloure est editorial nos causa estupor una noticia referida a l’Universitat Politècnica de Valéncia, la qual ha negat la continuïtat del curs “Temas de historia y cultura valenciana” que des de 2019 organisa la RACV en el marc de l’Universitat Senior de la propia UPV. El seu vicerrector te por, puix se “podría vulnerar nuestra política lingüística”. Adeu a la “universitas”, la “llibertat de catedra” i la “tolerancia”, i benvinguda la censura.

Davant qüestions tan importants per a la nostra condicio de valencians, sería necessari per al “valencianisme”, no sols buscar l’unitat d’accio, tambe tractar estos temes, prendre posicio, conscienciar a la societat, i fer-ho al marge de les activitats habituals.

¿Es motiu d’un cicle de conferencies o una taula redona el nou model educatiu? ¿Es un bon moment per a exigir la presencia de tot allo marginat pels governs del PSOE i del Botanic en la societat?, ¿i per a nodrir les biblioteques valencianes de lo que fins ara ha segut censurat pels governs pancatalanistes?… 

Si es vol tindre presencia social no nos val anar nomes a lo facil, a lo que sempre s’ha fet; tampoc donar cabuda i veu a qui es incapaç de respectar a lo que el valencianisme no deu renunciar: la defensa, promocio i us de la llengua valenciana. Qui, residint en Valencia durant anys, “no nos entiende” no pot gojar de cap tribuna i maxima atencio valencianista, ni deu contar en la comprensio qui voluntariament ha vixcut, viu i viura al marge d’este element identitari fonamental de la nostra colectivitat.

Despertem i treballem per un futur que busque un millor estatus per als nostres conciutadans, no depositem tota la confiança en qui no creu en la singularitat valenciana.

El proces educatiu reglat hui no es garantia d’una educacio valenciana, ni per lo que fa a la llengua ni en cap atre aspecte. Ser una societat del segle XXI no significa ser amnesic respecte de l’historia vixcuda i la cultura construida durant els segles anteriors. En aço, la familia i la llar tenen molt que dir: han d’implicar-se en la transmissio de la llengua, els valors, les tradicions i les senyes identitaries dels valencians.

Image 1: Imprenta Valencia – artespaña.es
Image 2: invaluable.com
Image 3: X.com

Lea esta revista completa en formato pdf.