(VII)
El "Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim", referit a l’any 1462, nos fa saber que: "Disapte, a XVIII° de març, de mati. fonch l'armada de Catalunya en lo Guerau,(Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren.". Com no en degueren tindre prou, tornaren i "Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça.". ¡Redell quins germanets mes refurtadorets nos han eixit!
El Jurats de la ciutat de Valencia, escrivien el 16 de juny de 1462 “Als molt reverents, nobles e magníffichs senyors los diputat, del General e consell llur, representants lo principat de Cathalunya”, i despres de dir-los que estaven "en molta torbació e congoixa", perque "la majestat del senyor rey hauria empenyorats los comdats de Roselló e Cerdanya a l’il·lustríssimo rey de Frància per certa suma de moneda, e hauria donats a saquo e partits los béns de cathalans......“, els diuen que han "vist en los capitols a aqueix insigne principat atorgats per la preffata majestat, que lo senyor rey en Catalunya, o son primogenit, o successors de aquells, no puxen haver en son consell sino cathalans naturals e domiciliats en Cathalunya, excloent-ne aragonesos e valencians, e que los officials, ministres e homens de la casa del dit senyor primogenit sien cathalans. Car par a nosaltres, no curants dels officis de jurediccio, los quals es raho sien de cathalans, empero, fora los dits officis, apartar aragoneses e valencians del consell del senyor rey e de la casa e consell de l’illustrissimo primogenit es vist algun tan fer prejudici e lesio a la dita germandat e unio de tots los dits regnes e principat..." ¡Pobres Jurats! ¿Encara no s’havien enterat que per als catalans allo de la "germandat e unio de tots los dits regnes e principat" no era mes que bufalaga?
El "Llibre de memories", nos conta lo que succei el 5 de juny de 1462: "En lo mateix e sobredit any los cathalans se rebelaren contra lo Senyor Rey D, Juan, son Senyor, e asetjaren la Senyora Reyna Dª Juana ab son fill lo Infant D Ferrando en la Forza de Girona, e era Capita dels cathalans lo Compte de Pallas...". Fon l’inici de la "Guerra civil catalana" que s’estengué fins al 1472. Continuant en el "Llibre de memories" sabem que "Diumenge, a XIII de noembre, en Barcelona cridaren don Anrich, rey de Castella, de Arago e de Valencia, e compte de Barcelona a mossen Johan de Beamunt per ell, e en Tortosa al fill de don Johan ..." Vegem que els catalans nos volien canviar el rei sense demanar-nos permis. ¡I volien un rei castellà!. Durant la guerra,els catalans oferiren tambe la corona a Pere de Portugal. El capellà d’Alfons el Magnanim nos diu al respecte que "Don Pedro de Portogal, vent la divisio dels catalans e que no’s gosa confiar en ells, ans tots jorns avia congoxes e sentia la divisio entre ells...". Finalment li oferiren la corona al frances Renat I d’Anjou.¡Bona salmorra portaven! Es de destacar que el final de "lo Compte de Pallas", iniciador de la revolta, fon similar al del "Compte d’Urgell": "lo Senyor Rey D Juan lo feu portar pres y es mort en lo Castell de Xativa"
En Consell de 23 de Juny, s’acorda fer sis embaixadors, per a"...intercedir e procurar algun bon medi e repos en les differencies que eren lavors e son encara entre lo dit Senyor Rey e los del Principat de Cathalunya", afegint "e proceir en tot lo faedor ab molta misericordia; hoyda la pertinacia e porfidia dels dits cathalans"
El 18 d’agost, (Epistolari de la Valencia medieval II.), els Jurats escriuen a Pedro d'Urrea, governador del Regne de Valencia, alegrant-se de la victoria del rei "contra los cathalans rebelles prop lo castell de Rabinats", i encara "Dolem-nos, empero, de tantes e tals morts e dans irreparables, per esser vassalls e subdits del dit senyor e com a germans nostres"
Com els catalans, allo de la germandat, no devien tindre-ho massa clar, a pesar d’estar rebolicats en una guerra civil, continuen les "heroicitatas" contra els valencians segons nos relata el "Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim": "Diluns, a XXVIIII° de agost, los de Sant Matheu e de tot lo Maestrat e de Morela contra los de Tortosa, ageren gran bregua, que foren morts e presos molta gent del Maestrat. I aplegà la defensa: "Diumenge, a IIII de setembre...Lo maestre de Muntesa, sabent com lo Maestrat era maltractat per los catalans, vench a Sant Matheu; e diluns, a XIIII de noembre, lo maestre, ab tota sa gent, vench contra los de Tortosa, de que foren dels catalans molts morts e pressos ..."
Segons el "Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim", "...les gents de Valentia e de tot lo regne stan molt desconsolats, atenent los tans e tan grans dans e mals que los regnes an agut e tenen, per causa dels catalans...".
Considere important reproduir la traca final del capellà: "Digous, a XXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia fonch feta crida real com lo rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gens del dit rey a foch e a sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne ne an gran tresticia e dolor, considerant los tants e tan grans mals que per causa dels cathalans ha en la major part de la Spanya e casi en tota divisio dels reys, de regnes, de terres, de senyors, discordia e mala voluntat de pares ab fills, dicipacio de bens e de presones, de mals e dapnatges ¡e qui pot dir ni estimar les presones que per causa de vostra libertat son mortes! ¡e quants son fora de sos regnes, perdent presones, bens e heretas! ¡e quantes senyores, dones e donzelles envergonides, e van desolades! ¡O catalans! ¿e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes tan criminosos? No volent comportar vostre pare e senyor rey don Johan, e sou vos subjugats a gens estranyes e no conegudes de bens, de presones e heretats, los quals von han batuts, e us baten e batràn ab vergues de ferre, que us fan plorar lagremes de sanch, no avent misericordia ni pietat, per que us dich que libertat demanaveu ab superbi, aveu trobat subiugacio ab humilitat, per força, donant senyoria de vostres presones e de bens a vostres enemichs e presones no conegudes estranyes, oblidant amor e bona voluntat als vostres, e no recordant vos del princep e senyor don Carles, lo qual vos presenta: "Qui se humiliat exaltabitur"; e lo psalmista: "Novit Deus viam iuctorum et regnum in se divisum desolabitur"! ¡O cathalans e principat de Cathalunya; regnes, terres e gents del rey de Arago, plorau e feu dol de tans mals e trebals que de present tenim, e ajau en recordança e memoria de aquel rey e senyor de luable memoria don Alfonso, que, XXX anys absent de sos regnes, e regit e governat e aumentat tots sos regnes, terres e gens, ab pau, concordia, amor e bona voluntat, perque es digna cosa de luable memoria, e aver en recordança e memoria los actes e fets del dit senyor; «e catalans perdre honor e fama en les gents del mon»."
Hui, crec que esta tot dit. No cal comentari.
( i VIII)
Comencem hui per l’epoca de les "Germanies", revolta popular, que succeí entre 1519 i 1523 i que inicialment invocà a Eiximenis, criticant tant l’administracio publica corrupta que consentia especulacions fraudulentes, com la tirania de juristes i picapleits. Tambe es criticava l’absolutisme monarquic, preconisant un govern del poble, per al poble, defenent, lo que podia haver segut a modo d’una "Republica Valenciana".
Degut al caracter revolucionari de les Germanies Valencianes i a lo que varen supondre de lluita contra els poders factics, s’han vist envoltades d’un toc "romantic", per utopic en aquell temps. I, per aixo, han volgut ser patrimonialisades (¡com no!), per els catalans, quan la realitat es, que lo que passà en terres catalanes, i no res, tot es u. Lliggam lo que escriu un català: "La revolta, tot i que no va tenir cap repercussió més enllà del Regne de València...". A pesar d’aixo, la catalana Eulalia Duràn escrigué el llibre "Les germanies als Paisos Catalans", publicada per "Tres i Quatre" (¡qui si no!), parlant de la "nostra historia colectiva".
Anem a comprovar un atre fet d’eixa "historia colectiva". En 1521, tingue lloc la que s’ha nomenat "batalla d’Almenara". Fon la segon derrota dels agermanats i va supondre la perdua de les comarques de Castello. Els agermanats, dirigits per Jaume Ros, s’enfrontaren a les tropes del virrei, manades per el duc de Sogorp. Vejam lo que esta escrit en el "Dietari Geroni Soria", al respecte. Du com a titul "Batalla e camp de Valençia en Morvedre". Diu:
"E dijous apres seguent de mati a VXIII de dit Juliol, 1521, feren resenya en Morvedre e veren que y avia sis milia omens de pelea, tots a peu, de que feta resenya partiren de Morvedre pera Almenara y essent en vista de Almenara, obra de hun quart de llegua, trobaren lo Duch de Sogorp en camp, ab obra de quatre milia homens, entre catalans y moros, e dosents de cavall e quant vingue a les onze ores de mig jorn, tocaren a l’arma, los huns els altres, e de fet, pelearen fins a la huna ora apres mig dia, de que sumaven que de huna part e de altra moriren dos milla homens, de que mori molta morisma, e de la part de Valençia mori molta gent e molts caps de cases, menestrals molt honrats, entre nafrats y ofegats."
O siga: els catalans, en els moros, junt al poder establit, matant valencians.Comprovem, contrariament a lo que nos volen fer creure que la "historia colectiva" de valencians i catalans ha consistit, en que els catalans, s’han dedicat, sense esme, a fer la guitza, a fer la col, a emprenyar i a fer la punyeta als valencians.
Per a acabar en esta mostra sobre les "idiliques" relacions historiques entre valencians i catalans, anem a la guerra dels segadors o sublevacio catalana contra el rei Felip. Començà en 1640. El 17 de giner de 1641, els catalans declararen la "Republica Catalana" baix protectorat frances. Pau Clarís, acordà en un representant de Richelieu, la proclamació de Luis XIII com a Comte de Barcelona. Els francesos ocuparen militarment Catalunya. Els soldats catalans de cavalleria, manats per el general Josep Dardena entraren en el Regne de Valencia per el Maestrat saquejant Penyiscola, Benicarlo i Sant Mateu, tornant-se’n a Tortosa. El Virrei de Valencia en aquell temps Eduardo Fernandez Alvarez de Toledo, comte d’Oropesa, posà en acció als Terços valencians.
En el "Llibre de memories", referent a l’any 1642, llegim: "Pera tratar d’espedients y de les coses concernents a la defensa de la Ciutat y Regne de Valencia en raho de la guerra que el frances, estant unit en los cathalans en Barcelona, feya contra este Regne de Valencia no contentantse en estar en Barcelona sino fent en tota la frontera del Maestrat tot lo mal que podia"
En la "Bibliografia de la lengua valenciana" de Ribelles Comin, en la Vida admirable del siervo de Dios, Fray Pedro Esteve....trobem referent a l’any 1651, el següent poemeta:
Ola Valencians
los Lleals de fama
mira al Català
que en obres te enganya....
Pareix Catalunya
Babilonia ara
parlas moltes llengues,
que abans no parlava,
los chichs parlen ya
la llengua de Franza...
Qui tal may creguera,
qui tal may pensara,
que los Catalans
Lleons braus de Espanya
sachen tornat polls
de los galls de França....
Com els catalans son tan descarats, Jesus Mestre i Godes, en "Breu Historia de Catalunya" diu: "Sobre la guerra dels segadors hi ha moltes lectures. Una pot èsser la manca d’unitat de la Confederació. Ni València ni Aragó mogueren un dit per Catalunya". O siga, que els catalans, sense consultar als "confederats", es posen baix sobirania francesa, ataquen el Regne de Valencia, i... ¿Que volien que ferem els valencians? ¿fer-nos gavachets o fer-nos catalanets?
I aci acabe esta mostra de cites historiques que justifiquen el perque del "carinyo" que els valencians tenim als catalans. Crec que hi ha raons, mes que suficients. Quan vos parlen dels fantasmagorics "països" diguent allo de la "historia comu" de Valencia i Catalunya, els envieu a pastar fanc o alla a on brama la tonyina, millor quan mes llunt. Mes que "historia comu", es podria dir "historia enfrontada" Els catalanistes no tenen rao i no es gens dificil demostrar-ho. No podran lligar l’aigua en l’oli.
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.