Molt s’ha escrit i debatut sobre la llengua dels moriscs valencians. A vegades ixen curiositats com la que conte. En un articul sobre l’allioli, l’investigador Adrià Hernández (Levante-EMV 3-9-2024: 17) comentava el malnom d’un sarraï alaquaser: Ali Porrota, alies Allioli. Una familia –Porrota– documentada des del sigle XIV.

A banda de datar el terme i condiment, allioli, en un text de 1413, comenta algunes de les conclusions derivades: “sorprén que a un mudèjar li posaren d’àlies un producte de cuina alié a la seua; i això ens permet aventurar que era d’ús majoritari entre els sarraïns” (sino majoritari si comu). I ara ve la carcassa de veres: “Nogensmenys, allioli és una paraula netament valenciana, la qual cosa ens porta a deduir que a Alaquàs els sarraïns parlaven valencià a més d’algaravia”.

Es una conclusio heretica, perque tot lo mon sap, conforme diu la romanistica internacional, que els moros i moriscs valencians nomes parlaven arap. I ademes està corroborat per l’historiador R. I. Burns en un treball prou expressiu: «La muralla de la llengua: el problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians»” (1981), i per molts atres filolecs.

La sorpresa d’Hernández sería menor si coneguera el llibre d’Ana Labarta: La onomástica de los moriscos valencianos (1987). En un extens index trobarà alies com: andreua, bacora, blanc (existent hui), bou, camagrossa, catala (existent hui), coixo (existent hui), diner, frare (existent hui), llop (existent hui), gango (existent hui), morret (existent hui), negret (existent hui)... (conec personalment els ‘existents’).

Hauria segut curta la sorpresa si coneguera el llibre de Leopoldo Peñarroja: Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: la Vall d’Uxó (1525-1625) (dos volums) (1984), a on pot trobar llinages o alies de moriscs: barber (existent hui), canya, escuder, garrofa, llobet, mallol (existent hui), morro, roget (existent hui), porro, sardina (existent hui)... i la conclusio de l’estudi: “los moriscos valencianos usaron extensamente el romance (ya valenciano, ya castellano/aragonés) junto a un dialecto árabe en progresiva decadencia, habiéndose creado así una peculiar situación de bilinguismo” (Peñarroja 1984: 186).

I no hi hauria sorpresa de ninguna classe si coneguera, contra l’hipotesis d’un valencià importat exclusivament, que exigix el supost de la ‘muralla’ idiomatica posterior entre comunitats residents en el territori, que la primitiva documentacio judicial valenciana del sigle XIII no avala tal ‘mur infranquejable’ sino una realitat mes ‘dinamica’ entre grups, segons J. Ponsoda: «Les llengües dels mudèjars i dels repobladors al comtat de Cocentaina al segle XIII» (1997). L’investigador escriu: “Comunicació aquesta [entre musulmans i cristians] que és indici que, almenys alguns moros, havien fet un aprenentatge de la llengua dels cristians o que ja parlaven algun romanç que els la permetia” (Ponsoda 1997: 130). Sense descartar la primera part de l’explicacio –alguns moros havien depres ‘catala’– encara que els eixemples aportats per Ponsoda dibuixen un intercanvi idiomatic ‘massa familiar’, diferent de la ‘anecdota; l’alternativa –que parlaren una varietat, necessariament romanica i proxima, que facilitava la comunicacio en els conquistadors– es molt ‘perillosa’, o letal, per a la teoria aloctonista de la llengua.

I, deixant a banda els abundants romanismes que apareixen en els llinages musulmans dels Llibres del repartiment (alfoner, ambedell, partal, barbatorta...), la pregunta del millo es: si els moriscs (i els moros) nomes parlaven arap, ¿per a qué o per qué tenien apelatius romanics com ‘roget’, ‘morro’, ‘frare’ o ‘allioli’ (mencionat per Hernández), si no sabrien qué signifiquen?

Hernández ha vist la solucio... parlarien valencià.

Image 1: iberlibro.com