I

En el paleozoic

Moltes vegades –en conferencies, en articuls, i quan se m’ha preguntat–, he criticat el dictamen del Consell Valencià de Cultura i la seua derivada, la creacio de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl–. El motiu era molt senzill, com se llegir suponia cap a ón aniria: recomanarien paraules valencianes totalment correctes i classiques o generals, i que estaven expulsades del registre formal (he dit ‘recomanarien’, perque una cosa distinta es que s’usen; Gimeno, 1998), i copiarien el sistema ortografic del l’Institut d’Estudis Catalans –IEC–; aço es realisaria reconeixent primer, de forma necessaria, la codificacio ‘consolidada’ de les Normes del 32 (defectuosa copia de les de l’IEC) i en una segona fase, replicant lo que vinguera d’alla.

“El valencià es una evolució del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I”

LES NORMES «DEL 32» I L'UNITAT DE LA LLENGUA

I. INTRODUCCIO

He de començar donant gracies a tots els qui se ho mereixen: al senyor presentador, per les paraules elogioses que m'ha dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors organisadors d'est acte, per l'honor que em conferixen de pendre part en este cicle de conferencies, ocupant esta docta catedra de cultura i llengua valencianes de Lo Rat Penat, i finalment a tots els qui m'honren en la seua presencia, fiats en l'esperança d'oir alguna novetat o cosa interessant.

Gracies a l’Institut d’Estudis Valencians, el passat mes de juny, tingueren la sort d’escoltar la magnifica conferencia impartida pel professor Fernando Vegas sobre la figura de Guastavino i la seua relacio en Valencia.

 L’arquitecte i constructor Rafael Guastavino, forma part d’eixe elenco de valencians que son reconeguts fora i oblidats, quan no ignorats, per el seus païsans. Naix en Valencia en 1842, just, com nos recordà el professor Vegas, en el moment en que es desmotaven moltes construccions, victimes de la desamortisacio de Mendizabal. Ser testic en primera persona de la composicio i configuracio de les estructures que s’anaven descuartisant li permitiria estudiar la tecnica tan popular valenciana, per a la construccio de les bovedes, com era la "boveda tabicada".

No mes acabar els seus estudis d’arquitectura, ya va inciar els seus proyectes en Barcelona: la fabrica Batlló o el Teatre de Massa, son clars eixemples.

La Asociación Cultural Cardona i Vives organizó una conferencia este martes 15 de mayo de 2018 con el título: “EL NAIXIMENT DEL REGNE DE VALÉNCIA”, a cargo de Doña Amparo Cabanes Pecourt, en el salón de actos de la Fundació Cajamar Castelló-Centre Social San Isidro, carrer d’Enmig nº 49 de la ciudad de Castellón de la Plana.

Doña Amparo Cabanes Pecourt (Valencia 1938) cursó estudios de Bachillerato y Magisterio, en Valencia. Obtuvo los grados de Licenciatura en Filosofía y Letras (1962) con Premio Extraordinario y de Doctora en Historia (1968) bajo la dirección de Don Antonio Ubieto Arteta, en la Universidad Literaria de Valencia. Desde 1963 hasta 1983 ejerció la docencia como Profesora Titular en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Valencia.

Lluïs Revest i Corzo va naixer en Valencia en 1892 i va morir en Castello en 1963.

Don Josep Maria Guinot, el 3-11-88 dia d´ell en “Las Provincias“: Entre els primers escritors del “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura“ el mes important es sense cap dupte, don LLuïs Revest i Corzo, archiver bibliotecari, profesor de l´Institut d’ Ensenyança Mija, investigador incansable i un home verdaderament erudit, qualitats envejables que hi ha que posar al costat de les seues grans virtuts humanes i cristianes i del seu tracte afabilissim, condicions que feen d´ell un ciutada model en tots els ordens.

El idioma valenciano de Naharro

Dada la formación intelectual de Naharro, no pudo dominar las lenguas que usaba en sus comedias. Hay biógrafos que le suponen alumno en Salamanca; otros, como el de la Gran Enciclopedia Catalana, dan como cierto que estuvo prisionero en Argel. Lo evidente es que el extremeño, llegado a Italia a los 17 ó 18 años, no pudo aprender valenciano, alemán, vasco, italiano, portugués, francés, castellano y latín. En las comedias usa proporcionalmente estos idiomas en función de lo que él escuchaba en su círculo social italiano. De ahí que del vasco sólo hallemos la frase “bay fedea” ; y, en tudesco o alemán, poco más del famoso “bi got”. De mayor a menor cantidad encontramos versos en castellano, valenciano, latín, italiano, portugués y francés.

L’estiu passat (18.6.2009), l’associacio castellonenca Cardona Vives, organisà un viage a les Illes Columbretes, per a fruir d’este parage tan emblematic que tenim els castellonencs. El viage fon en dijous degut a la gran cantitat de gent que vol visitar-les i les seues llimitacions, per ser un parage natural protegit, cosa que impossibilità ad alguns dels socis i amics poder acompayar-nos. L’eixida va ser des del Grau de Castello a bon mati (8 hores) per a poder aprofitar de totes eixes hores de bon sol que tenim en el nostre Mediterraneu. Ab motiu del viage a Columbretes parlaré un poc de les nostres illes i allo que he pogut trobar d’informacio sobre les mateixes.