Des de la romanistica internacional, passant pels seus vicaris en la Terra, facultats de filologia, llingüistes i experts varis, sempre han estat mallant (mallant-nos) que una prova evident de que dos varietats son la mateixa llengua es que els parlants d’elles s’entenen.
Aço ha segut cert i verdader aplicat al ‘valencià’ i al ‘catala’, pero no ho ha segut per al ‘catala’ i ‘algunes varietats occitaniques’ (centre i sur de França). En un articul publicat en 1934, ya s’encarregaren els principals dirigents del catalanisme (en Pompeu Fabra al cap) de deixar clar que no existia tal fenomen i que de les similituts no es desprenia cap identitat cultural. Si, els mateixos, o casi, que nos dien que tenim un idioma i cultura... comunes... i per aço es evident que som ‘uns’.
Coneguts son els casos inversos (chec i eslovac; serbi i croata...) en els quals la ‘romanistica internacional’ accepta, a lo millor a repel, que es tracta d’objectes diferents a pesar de la mutua comprensio.
De forma reiterada els especialistes han intentat operacionalisar el concepte d’inteligibilitat que uniria-separaria varietats. No obstant, la comunicacio es dona, en ultima instancia, entre individus i depen tant de factors personals com dels purament derivats de la similitut del codic usat. Per a saber si estem davant d’una varietat o de dos s’ha aplicat la coincidencia-divergencia del codic (sense poder determinar convencionalment quín percentage de comunalitat es discriminant), tambe s’ha aplicat un criteri temporal (quan l’intercanvi oral es immediat o casi immediat, o quan l’intercomprensio es produix sense necessitat d’ensenyança, estem davant de la mateixa llengua).
Pero aço son situacions ideals, perque es sabut que es pot donar una inteligibilitat parcial, inclus entre parlants de la mateixa llengua o de distinta. ¿Quí no ho ha experimentat en escoltar a alguns andalusos? I sabem castella.
A pesar de la senzillea dels criteris mencionats, atencio, perque sería esperable que en contrari, quan dos parlants no s’entenen... estiguerem davant de dos idiomes. Es un poc manco conegut, pero tenim un eixemple prou significatiu com el xinenc en el qual els distints ‘dialectes’ (varietats) no permeten la comprensio mutua dels seus usuaris (està en els llibres i ho ratificà una colaboradora nativa de El Hormiguero, un programa d’Antena 3, en una ocasio que li preguntaren d’a ón era i cóm parlava).
Aço nos queda llunt. N’hi ha un atre cas molt mes proxim i prou mes ‘silenciat’ (vullc dir, no es freqüent que s’aporte com a eixemple) i es l’alema. Yo el coneixia de fa anys, perque quan feya classe de llengua valenciana en Lo Rat Penat tenía una alumna alemana que estava aci treballant molt de temps i ella m’ho digue, que entre els del nort i els del sur no s’entenen. Obviament me quedi parat, perque ho ignorava.
No es un gran descobriment, pero no fa molt vaig trobar la ratificacio. Es tractava d’una carta a la directora en Levante-EMV (16-1-2020: 4). Un espanyol emigrat a Alemania contava les penuries que passava i la necessitat de deprendre la llengua d’alli. Entre les observacions realisades n’hi havia una que –me– cridava l’atencio i es que, segons esta persona, l’idioma presentava una gran variacio local. Pero l’alerta saltà quan escrigue que “Entre ellos mismos a veces no se entienden. En el segundo trabajo que tuve, en Hayko (aún recuerdo el olor a goma quemada...) había dos alemanes, uno del norte y otro del sur ¡y acabaron entre ellos hablando en inglés!”.
Aço igual hauria de fer reflexionar a la ‘romanistica internacional’, pero ben segur que com un transatlantic continuarà navegant en les seues certees eternes. Igual es que el problema es de la ‘germanistica internacional’.
Per cert, en alema hi ha variabilitat tonica en les paraules i no porten accents. No se cóm s’aclarixen.
Imagens: Pixabay-Gerd Altmann, Wikipedia (banderes)
Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.