I

Est articul es un alvanç d’un atre mes llarc que vorà la llum mes avant. Aci tractare d’explicar cóm i per qué canviaren el nom de les nostres comarques a principis dels anys 70 del segle passat.

En principi, hauriem de saber que Jaume I ya feu mencio, en el Llibre dels Feyts, a L’Horta de Valencia, La Vall de Bayren i L’Horta de Xativa, per citar nomes tres comarques ben conegudes. En el segle XVI, Marti de Viciana –en la seua “Cronica de la inclita y coronada ciudad de Valencia”– fa referencia a les comarques citades per Jaume I, afegint-ne alguna mes, com El Maestrat, La Marina i El Marquesat de Denia. Escolano, en 1610, partix de les comarques a les quals es referiren Jaume I i Viciana, aportant-ne tambe unes atres: El Camp de Lliria, La Vall d’Ayora... A la fi del segle XVIII Cavanilles, en la seua obra Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblacion y frutos del Reyno de Valencia, mantindra les comarques citades pels autors anteriors i afegirà El Pla de Quart, La Canal de Navarrés, La Vall de Biar i la Foya de Castalla, entre unes atres (1).

Dit aço, i sense entrar a discutir si la millor divisio territorial o no es la comarcal, vaig a centrar-me en les comarques valencianes i els seus noms durant el segle XX.

Les propostes de comarcalisacio mes importants les dugueren a terme Felip Mateu i Llopis (1933) i Emili Beüt i Belenguer (1934). Manuel Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica Valenciana (1950) i en Els pobles valencians parlen els uns dels altres (4 vols.: 1963, 1965, 1968 i 1982), tambe plantejava unes comarques que diferien ben poc de les dels dos autors ades mencionats, la coincidencia era casi completa.

Entre les comarques propostes per Mateu i Beüt (i tambe per Sanchis) figuren El Camp de Lliria, L’Horta de Valencia, L’Horta de Gandia, Xativa i Costera (Mateu i Sanchis) / L’Horta de Xativa (Beüt), El Marquesat de Denia, La Marina, L’Horta d’Oriola i L’Horta d’Alacant.

Puix be, resulta que els noms de les comarques proposts per estos estudiosos valencians no degueren d’agradar-los ad aquells que estaven preparant la documentacio necessaria per a abordar la qüestio comarcal una volta aprovat l’Estatut d’Autonomia. El cas es que la divisio comarcal que ha servit de base a l’actual es la que va fer publica, en 1970, el geograf catala Joan Soler i Riber (Barcelona, 1913-1979), en la que duya treballant des de principis dels sixanta. Resulta curios que haguera de ser un geograf catala el que marcara la pauta a l’hora de definir la divisio comarcal valenciana, quan hi ha documentacio historica que avala de sobra el nom de les comarques que els estudiosos valencians ades mencionats havien arreplegat en les seues propostes. Pero per a entendre millor lo que vaig a explicar a continuacio he de dir primer que els noms que propon Soler diferixen molt dels que arrepleguen Mateu, Beüt i Sanchis. I, per si fora poc, en la major part dels casos, no tenen tradicio, son noms trets de la manega.

Analisant els noms de les comarques referides abans anem a vore cóm son ‘transformades’ en la proposta de Soler: “El Camp de Lliria” el canvia per El Camp de Turia, “L’Horta de Valencia” queda reduida a L’Horta, “L’Horta de Gandia” es convertix en La Safor, “L’Horta de Xativa” passa a ser La Costera, “La Marina” queda dividida en dos: La Marina Alta i La Marina Baixa, “El Marquesat de Denia” desapareix i passa a formar part de la nova Marina Alta, “L’Horta d’Oriola” es transforma en El Baix Segura i “L’Horta d’Alacant” queda convertida en L’Alacantí.

¿Per qué deixa de costat denominacions historiques i documentades i propon noms sense historia ni tradicio? La resposta la trobem en coneixer un poc la trayectoria de l’autor.

Soler s’havia guanyat un cert prestigi a través de l’analisis de les estructures territorials dels Països Catalans (2). Era un convençut defensor d’eixa entelequia. El seu mapa comarcal fon molt ben acceptat i es divulgà en el Nomenclàtor geogràfic del País Valencià (1970) i en llibres com L’estructura econòmica del País Valencià (1970), obra dirigida per Ernest Lluch.

Be, puix el mapa comarcal actual, que s’ha difos des de principis dels anys 80 del segle passat, s’inspira, fonamentalment, en la proposta de Soler. Tambe es cert que a hores d’ara no està encara en vigor la llei de comarcalisacio que oficialise la divisio comarcal i qüestions inherents, com contempla l’Estatut d’Autonomia en el seu articul 46.1: “Una llei de les Corts Valencianes, en el marc de la llegislacio de l’Estat, que deura ser aprovada per la majoria absoluta dels seus membres, determinarà la divisió comarcal, oides les Corporacions locals afectades” (3).

Per tant, no podem dir que els noms de les comarques que hui podem vore en els llibres de text escolars, etc., siguen oficials, pero aço no canvia massa les coses, perque oficials o no, lo que no te nom es soterrar les denominacions tradicionals de les nostres comarques i canviar-les, arbitrariament, per a ajustar i ‘quadrar’ el mapa comarcal dels quimerics Països Catalans.
 

Imagens: 123RF, Manolo Gimeno

(1) Membrado Tena, Joan Carles, “Antecedents històrics i politiques actuals sobre l’organització territorial de València” en DD.AA. El desarrollo territorial valenciano: Reflexiones en torno a sus claves, Valencia, Universitat de València, 2014, pp. 49-53.

(2) Societat Catalana de Geografia, Joan Soler i Riber, Barcelona 1913-1979. https://scg.iec.cat/Scg7/Scg72/S720133a.htm [consulta: 12-8-2020].

(3) Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, traduccio directa en llengua valenciana, Valencia, Del Senia al Segura, 1993, p. 37.

II

Aci vullc deixar clara una qüestio que no hauriem de passar per alt. El pancatalanisme actua introduint les seues tesis i espera a vore cóm reacciona la societat. Es evident que en el cas nostre saben massa be que estan davant d’un poble que, en general, desconeix la seua historia, el seu patrimoni historic, la realitat de la llengua autoctona... En este context es molt facil canviar els noms historics de les comarques valencianes i que ningu alce la veu. Aixina es el poble valencià. I d’aço s’aprofiten tots aquells que pretenen borrar la nostra identitat.

Pero tornant a les comarques que he posat com a referencia abans, des del meu punt de vista hi ha una clara intencionalitat al despersonalisar-les, perque –i no es casualitat– l’autor fa desapareixer els noms de ciutats historiques que li conferixen substantivitat a les terres valencianes. No me convenç en absolut l’argument que adui Soler quan digue que en molts casos eliminava el nom de la capital de la comarca per a evitar possibles recels dels atres municipis que formen part d’ella. No he llegit res respecte ad eixos possibles recels. Lo que es evident es que quan mes diluit quede el referent valencià –en este cas les ciutats mes emblematiques– mes pla sera el cami per ad aquells que duen a terme el proces de catalanisacio en les nostres terres.

Ara be, estos canvis de nom s’han d’analisar en el marc dels ‘seus’ Països Catalans, en els que s’extinguix una nacionalitat historica com Valencia. Vejam sino com en principi desapareix Lliria –antiga Edeta, en epoca dels ibers–, en personalitat i historia de sobra; a continuacio ocorre lo mateix en Valencia; en acabant borra del mapa –mai millor dit– a Gandia i la canvia per La Safor, quan posat a canviar tenía La Vall de Bairen, que es el nom mes antic de la comarca; Xativa tambe es eliminada, quan sabem de sobra la seua importancia i lo emblematica que es; desapareix Denia –antic regne de taifa– que ve a ser u dels referents de l’historia antiga valenciana; una atra de les “Hortes” que es suprimix es la d’Oriola, una de les ciutats mes importants durant l’epoca foral; finalment, Alacant es substiuida per Alacantí, de manera que una atra ciutat referent deixa de figurar en el nom de la comarca.

Aci maten d’un tir dos pardals. Desapareixen, com hem comprovat, ciutats emblematiques del mapa comarcal, cinc de les quals duyen antepost el substantiu “Horta”. Per tant, si s’eliminen quatre “Hortes” (Gandia, Xativa, Oriola i Alacant), canviant-les per unes atres denominacions, nomes ne queda una i, ara si, ya es pot eliminar Valencia del nom de la comarca. D’esta manera, L’Horta de Valencia –historica i mitica comarca– queda reduida nomes a l’impersonal L’Horta, perque en quedar-ne nomes una ya no fa falta afegir res mes, no hi ha possibilitat de confusio. Maquiavelic, diabolic... pot ser, pero nomes seguien una fulla de ruta que dissenyaren fa molts anys.

Fa uns anys vaig vore que uns toponims valencians havien segut modificats, es tractava del nom de dos pobles de la comarca de L’Horta de Valencia. El primer d’ells Moncada, que els comandos catalanisadors havien transformat –pinzell en ma– en “Montcada de l’Horta”. ¿Quína necessitat hi havia d’afegir-li “de l’Horta”, si nomes hi ha una poblacio en este nom en tot el territori valencià? La resposta nomes la podem trobar en el marc dels Països Catalans: en la comarca catalana del Vallés Occidental hi ha una poblacio que te el nom de Montcada i Reixac i necessiten diferenciar-les. L’atre poble valencià es Torrent, al qual li afegiren tambe “de l’Horta” i la resposta la trobem en el mateix marc: en la comarca catalana del Baix Empordà hi ha un atre Torrent. Aixina queden diferenciats: Torrent de l’Horta i Torrent de l’Empordà. Tot pels Països Catalans.

En les comarques han actuat com en tot lo demes, tractant de fer cami cap a l’objectiu que definiren fa ya mes de cent anys [1], i quan no poden correr no tenen cap inconvenient en anar a poc a poc. I aço han fet, perque, com hem vist, cap a 1970 comencen a bandejar-se definitivament les propostes de Mateu i de Beüt i aci no es qüestiona practicament res, per a continuacio començar a difondre les comarques –en noms inventats– del catala Soler. A hores d’ara, encara hi ha molts valencians que, de bona fe, creuen que els noms de les comarques valencianes tradicionals son els que apareixen hui en els llibres de text. Tot aço ha passat en Valencia i, en la meua opinio, es sintoma d’un poble que ha perdut la nocio de la seua realitat historica i camina a la deriva, sense saber quí es, d’a ón ve i cap a ón vol anar, en uns dirigents que es passen el temps buscant els referents en Madrit o en Barcelona.

En esta situacio no podem deixar de denunciar tots els atacs a la nostra identitat, vinguen d’a on vinguen, i fer tot lo possible per a despertar la consciencia colectiva del nostre poble. Tambe crec que en una societat en la qual, des del poder, s’intalà, fa molts anys, la mentira o, pijor encara, l’engany universal –com dia Orwell–, es un honor formar part de la mes radical de les dissidencies.

Imagens: dBalears.cat

[1] Vid. Gimeno, Manuel, Valencia: llengua i patria, Valencia, Mosseguello, 2019.

www.inev.org