L’identitat es un intangible –encara que tinga elements objectivables– que es construix socialment per oposicio. Som una cosa, individualment o grupalment, perque no en som una atra, tan senzill i tan complex com aço.

Valencianes i valencians de totes les terres del regne, de les distintes comarques o de les tres provincies, tenim adscripcions diverses. L’ultim barometro de la Generalitat Valenciana (decembre de 2022) atribuix la condicio de nomes valencians a un 8.1% dels enquestats-poblacio, un 21.2% als que se senten espanyols a seques i un 63.1% als que diuen ser tant una cosa com l’atra.

A la llum d’estes sifres, es veu que la majoria dels conciutadans conjuguen simultaneament les dos (espanyols i valencians) i aço es possible per una jerarquisacio de les identitats. Casi segur l’espanyola es l’estructural (superordinada) i la valenciana es la particular (subordinada). Estarien en nivells distints. De totes les maneres, son les persones les que afirmen esta dualitat aproblematica. No es estrany, pots menjar carn i peix; no es incompatible, te pot agradar viajar i estar en ta casa; pots preferir la cervesa pero no rebuges un bon vi. I la gama es pot ampliar.

Tal volta es mes preocupant que el sentiment singular propi tinga un valor tan baixet (en les series historiques mai ha passat del 11-12% si no recorde mal) i que el sentiment estatal siga tan elevat (ha aplegat a valors del 25-30% en unes atres enquestes).

Les miges (segona columna), les de la serie, nos mostren que les cantitats de 2022 se’n van un poc dels valors ‘normals’ tant en la condicio unica d’espanyol com en la dual, inclus en ‘ns/nc’ (en mostres curtes, les miges son sensibles, resulten afectades, per valors extrems o molt discordants).

La serie –cinc anys– nos permet vore les tendencies, relativament estables en el temps. En general 6 de cada 10 conciutadans admeten l’identitat dual, mentres que vora 3 de cada 10 preferixen l’espanyolitat i 1 de cada 10 reconeix ser nomes valencià.

Tot aço te repercussio en la politica i en la conducta de vot. Nos sugerix que els partits monoidentitaris espanyols tenen un potencial de creiximent gran, mentres que els valencians tenen un vol molt curt. Provablement l’alta dualitat es la base de que el nostre regne siga graner tant de socialistes com de populars.

En el mateix barometro de la Generalitat s’especifíca que els mes valencians es troben en la provincia de Valencia, seguida de Castello i en tercer lloc per Alacant, sent significativa l’escassa valenciania en les arees del sur i en la zona Alacant-Elig-Elda, a on, per contra, aumenten notablement els percentages d’espanyolitat. Com a nota curiosa, en la zona interior de Valencia predomina l’identitat dual, pero l’espanyolitat es menor que la mija i la valenciania es major (per allo dels estereotips i prejuïns).

En quant a l’autoconcepte, orgull de ser valencians, se situa en el 89% (molt 35.4 + prou orgullos 53.6). Sobrepassen la sifra els votants del PSOE (93.9%), Compromís, Unidas-Podemos i Partido Popular (entre unes decimes i un punt per damunt)... i era esperable que es troben per baix Ciudadanos (87.1%) i en la cua Vox (80.4%). El problema es que una part significativa (no se quànta, pero molta) d’este bon autoconcepte està associat al catalanisme en Compromis i Unidas-Podemos, menys en el PSOE, mentres que acompanya a l’espanyolisme en PP (i tambe catalanisme), Ciudadanos i, clarament, Vox. L’autoconcepte devaluat es casi residual el 7.7% (poc 6.5 + gens orgullos 1.2).

El valencianisme netament propi i singular te molt de cami per fer i molt, moltissim de treball que no se si tindra força suficient. Historicament no es per a voltejar les campanes, pero el passat no determina necessariament el futur.

Imagens: culturavalenciana.es