Qualsevol iniciativa en favor de la llengua valenciana, de promocionar l’us o d’acostar el model ‘oficial’ al ‘natural’ (popular, que no vol dir descuidat o castellanisat) es benvenguda. I aixina es “Propostes per a una nova política lingüística” del Cercle Isabel de Villena (CIV) i que ha publicitat als quatre vents Levante-EMV (1-8-2023: 10). El mateix diari al qual li venía tort que yo escriguera-colaborara en Normes d’El Puig fa uns anys. Si ho haguera fet, el rotatiu tindria ara un ‘amic negre’ que justificaria el seu antirracisme... mala sort per a la secta.

L’ingenuïtat es creure que de la nit al mati la situacio idiomatica canviarà perque hem tengut unes brillants idees (no dic que no ho siguen). Tot te un principi. Cert.

L’ingenuïtat es creure que els mateixos que prohibixen, prescriuen i dirigixen el model cap a la convergencia, en el catala, s’immolaran i reorientaran la politica llingüistica cap a un model mes ‘autocton’.

L’ingenuïtat es creure que el proscriptor es transformarà i abraçarà la diversitat. Ho hem tengut en les manifestacions contra la ‘censura’ en Burriana o en Torrent. ¿Els convocants i els concentrats han advertit que hi ha una condena mes profunda, oculta, i que es practicada per ells? ¿Quí? ¿Mosatros, censors? ¡Mai de la vida!

Un mes que conegut me preguntava que si ell, victima de les prohibicions i de la denegacio publica, s’havia d’adherir a la defensa de la llibertat pel cas de Torrent (eliminacio del nom de l’auditori). Li respongui que si, perque mosatros no som igual. Pero pareix que servix de ben poc. No ho veuen ni ho voran. Els ho impedix la superioritat moral que tenen.

Truque

Tornem a la proposta del Cercle Isabel de Villena.

El document complet te nou pagines i s’ha dirigit als grups parlamentaris de les Corts Valencianes i a la Conselleria d’Educacio. Fonamentalment pretenen cohesionar el valencià i acostar-lo a l’expressio del carrer. Simultaneament qüestionen el model de llengua aplicat pel Botànic I i II i À punt. ¡Benvenguts a la terra!

Pel peculiar estil, la redaccio, no m’equivoque massa, es de l’academic Abelard Saragossà. No me dolen prendes en reconeixer el treball d’un atre (es comprova en les bibliografies que incloc en els meus llibres...). Es l’unic –o casi– que s’ha enfrontat als poders factics de la Generalitat i ha gosat dir-los quatre veritats als de la Conselleria d’Educacio (als anteriors del Botànic I i II). Es l’unic –o casi– que porta anys escrivint coses interessants en l’objectiu d’acostar norma i parlants. Es l’unic –o casi– que s’ha atrevit a criticar en public a la propia Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVLl) (a banda, mosatros).

En el text trobem qüestions purament formals (respecte a les lleis, aplicacio dels acorts de la AVLl) si be la major part està dedicada al foment, us, model i accions en favor de la llengua valenciana.

El concepte d’intercomprensio es interessant. Es dir, la possibilitat de mantindre conversacions billingües. Es una cosa que encara es fa. Yo mateix la practique (perque el billingüe actiu soc yo, l’interlocutor sol ser monollingüe). Sería util, com plantegen, que el valencià s’estenga inclus en les zones dellimitades com a castellanoparlants (aci ho hem defes). Es dir, no hauria d’haver exencio (com vol potenciar l’actual conseller d’Educacio). Eixos alumnes son els que dema hauran d’estudiar en l’universitat i provablement es troben en docents en valencià i provablement hauran d’eixercir sa professio en zones valencianoparlants i sería desijable que feren un minim esforç (si un immigrant negre pot fer-ho... ells, en mes motiu).

Com diuen, el coneiximent minim del valencià s’acreditaria en la superacio de l’assignatura en el bachillerat. En general, s’hauria de replantejar per qué un castellanoparlant o un italoparlant natius no han de realisar unes proves especifiques, pero un valencianoparlant ha de superar posteriorment un examen. Examen que en els nivells mes alts en un compendi d’extravagancies idiomatiques (per lo que m’han contat persones que han fet el C1 i C2) i de curiositats idiosincratiques mes propies de superespecialistes, i molt discutibles tecnicament.

Si a un natiu angloparlant li digueren que per a eixercir de mege ha de superar una prova d’angles... es moriria de la risa i aci es la cosa mes (a)normal del mon, pero l’ideologia llingüistica els impedix vore-ho (no en tots els casos, Leo Giménez porta mesos o anys reclamant-ho). El plantejament te sentit des d’una perspectiva de control social del poder sobre els subordinats.

La no discriminacio en les subvencions pel model de llengua es una proposta novedosa. L’actual administracio politica PP-Vox ho te molt facil. En les convocatories publiques nomes hauria d’especificar que l’obra, el producte o el servici solicitat s’ha de fer en llengua valenciana. Es obvi que l’us de la normativa de la RACV o d’El Puig es valencià i ha segut oficial; vullc dir, no podria ser calificat de ‘aragones’ o ‘italia’ ni es un ‘valencià en faltes’ perque si aixina fora... els nostres escritors classics eren casi analfabets. No superarien ni l’A2. Absurt. No crec que hi haja cap impediment llegal.

Arriscat –i repetitiu– es demanar que l’institucio acullga totes les sensibilitats (s’han enrecordat de l’Institut d’Estudis Valencians). Peguen en pedra. No es est el problema, sino les majories i les minories, perque aixina es volgue inicialment en la constitucio de la AVLl. En algun atre lloc (llibre) he escrit que si s’hagueren volgut acorts s’hauria optat per un numero par de membres, per a obligar a les dos parts, com a minim, a pactar. Aixina es fa en les comissions paritaries (ho se per experiencia sindical).

Els prejuïns idiomatics. No caldria ni un renglo per a justificar o demanar que les formes usuals, generals i que tenen tradicio, siguen no nomes les preferents sino les uniques. L’ideologia dels doblets es perversa, desvirtua la bondat de la ‘preferencia’ ya que esta no es ‘obligativa’ sino ‘opcional’, i aço ha permes que l’administracio poguera tindre un ‘manual’ idiomatic mes restrictiu que el supostament defes per la AVLl, o que el llibre d’estil de À punt seguira la mateixa linea alienant. El mencionat manual administratiu no contradia la norma de la AVLl sino que triava sempre l’element mes proxim al catala dins de la gama que oferia l’institucio en alguna de les multiples obres publicades o aprovades. Aixina era i poden cantar-li una albada o dir missa. I si no ho era, ¿per qué no intervingue l’autoritat idiomatica per a salvaguardar son criteri?

I el cel

Casi tots sabem cóm es triaren els 21 membres inicials de la AVLl i quí foren els manifecers majors –Antoni Ferrando i Rafael Alemany– (nomes cal llegir-se Operació AVL –2021– de Sergi Castillo). Casi tots sabem tambe cóm fon l’acort (subordinacio clara d’una banda) i quíns condicionants suprapolitics hi havia (pacte entre el PP i CiU per a fer president a José María Aznar en els vots de Jordi Pujol). Casi tots sabem que ‘gracies’ a que la AVLl s’inclogue en l’ultima reforma estatutaria (2006), per a canviar alguna cosa es necessita una majoria qualificada (impossible sens el concurs dels socialistes).

Ho visten com ho visten, la cooptacio en la AVLl es un eufemisme d’endogamia (aci i en Roma) i ha donat el resultat que hi ha en 2023 i acabarà expulsant totalment a una de les ‘sensibilitats’ (encara que lo que queda i res tot es u): era lo que es buscava. Que la composicio distorsiona la voluntat o el sentir de valencians i valencianes yo ho tinc clar, pero no tots o la majoria ho creuen aixina. Que d’existir, l’organisme hauria de ser mes plural, be.

Me crida l’atencio una part del punt 8 que diu: “Els acadèmics han de representar la pluralitat de sensibilitats lingüístiques que hi ha en la societat valenciana. Proposem que es tinguen en compte les proporcions que es posen de manifest en les enquestes oficials, a falta d’una consulta general sobre la qüestió”. ¿Una consulta? Habitualment els sondejos, oficials i privats, sempre han donat majoria prou ampla als que opinen que valencià i catala son objectes distints. Estic a favor de preguntar, pero no se yo si han calibrat ben be les repercussions. I si es tenen en conte les enquestes oficials... puix avant. Tambe apunte que els resultats de hui no seran els de fa 20 o 30 anys, que eren mes favorables a l’autonomia del valencià. Recorde que l’expressio de la consciencia idiomatica era ‘valencià’ de forma absoluta alla pels anys 30 del sigle passat (segons l’Atlas de la Península Ibérica, inclus en Aguaviva –Terol– tambe era ‘valencià’).

En el camp de la ficcio o de l’utopia es possible, pero no crec que ni l’entitat ni les atres institucions (universitats i instituts varis) estiguen per la faena. I ya es curios que ni comenten est aspecte.

No poden fogir

Yo des de l’autonomia de la llengua valenciana puc relacionar-me o coordinar-me en una atra o en unes varietats proximes, pero es imprescindible afirmar previament la meua identitat. No es factible coordinar-me o plantejar relacions si estic dins d’una atra o soc part d’una atra. Vullc dir, les dobles denominacions (catalanovalencia o valencianocatala) estan en lo mateix. I ho comprenc, yo tinc les meues llimitacions, pero el CIV no poden eixir del rogle, son una endoheregia (son els doblets i triplets, les ‘preferencies’, el marc comu) i no poden traspassar el marge de seguritat i convertir-se en heregia, per ad aço ya estem mosatros (i en distinta mida els occitanistes valencians).

I no entre en el problema catala-occita ni en una proposta globalisadora de ‘coordinacio’ o de buscar solucions factibles a les distintes varietats d’un ‘romanic central’ –estatalment, franco-andorra-espanyol– (front als romanics oriental i occidental, que s’haurien de perfilar o reestructurar).

Retruque

A l’endema de publicar-se la proposta ixque la replica (Levante-EMV 2-8-2023: 10) per la boca de Vicent Josep Escartí, director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Fonamentalment preguntava ¿vosatros quí sou? (en referencia al CIV). I responia: un grupet d’interessats per la llengua. ¿Qué voleu?. I responia: algun sillo.

En acabant venía la contraargumentacio principal: la llengua ya està estandartisada des de fa molt de temps. Ya se sap que estos processos es fan una volta en la vida... i una atra en la mort, com els bolquers i la mortalla. Este raonament se seguix del principi d’immutabilitat dels idiomes. Principi que qualsevol cientific sap que es erroneu i, ademes, fals, com proven l’ultima reforma de l’Institut d’Estudis Catalans (2016) i la copia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2018). I com tambe provarien les modificacions grosses i chicotetes des dels anys 30 del sigle passat.

Escartí reforça el plantejament asseverant que “No estamos ni mucho menos en una propuesta de máximos [es referix a la codificacio de la AVLl] y, pese a lo que digan, el valenciano estándar está muy próximo al que se habla en la calle”. I damunt s’ho creu. ¿Per qué –com s’ha constatat– tenen mes dificultat el natius que els forasters en aprovar els examens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià? Ho he explicat tecnicament, pero planament, esta anomalia s’origina per la divergencia entre el ‘model proxim’ (segons Escartí) i el ‘model de carrer’ i l’interferencia que produix el segon sobre el primer, que es l’objecte d’evaluacio de la Junta. Es sicologia basica.

En la mateixa llinia assegura que “lo que se ha llevado a cabo es una estandarización de las formas valencianas aceptadas por la inmensa mayoría y no a confluir con el catalán”. Torna a ser erroneu i fals. ¿’posseeix’, ‘construeix’, ‘redueix’, ‘agraeix’, ‘exigeix’... son formes valencianes actuals i acceptades per la majoria?, ¿quí les usa fora dels ambits obligatoris i elitistes?, ¿no son tals formes confluents en el catala?, ¿no es este l’objectiu del manteniment i de l’us?

I entra en l’esvaros i indefinit mon de la vulgarisacio, lo coloquial front a la formalitat, lo correcte, tan subjectiu, tan discutible i tan opinable, que no acabariem mai. Es com el prejuï que els ‘dialectes’ son tals perque no poden complir totes les funcions de la ‘llengua’... tenen una insuficiencia consubstancial que els fa inapropiats per a determinades situacions o ambits. Una concepcio tan falsa i erronea que pocs ‘cientifics’ la defenen ya.

Sorgix la pregunta de les preguntes: ¿per qué son vulgars ‘esta’, ‘veent’, ‘cullga’, ‘coincidix en senyalar’, ‘estar en Burgos’, ‘naturalea’, ‘acudix’, ‘atre’... i cultes ‘aquesta’, ‘veient’, ‘culla’, ‘coincideix a assenyalar’, ‘estar a Burgos’, ‘naturalesa’, ‘acudeix’, ‘altre’...?. Yo ho dic, no hi ha resposta interna (racional, tecnica o cientifica), pero si externa (ideologica). Es mes, ‘atre’ ya apareix en composts com ‘atressi’ o ‘atretal’ en trobadors dels sigles XI-XIII. Estem parlant de vora mil anys. ¿I qué?

¿Cóm es fa esta seleccio-categorisacio?, ¿es passa per damunt dels components el detector de calitat idiomatica i si pita es vulgar i si no pita es cult?

Mira que hi ha escrit sobre normativisacio, pero no he trobat definit (operacionalisat) el criteri de ‘vulgar’ i ‘cult’. Simplement, com a conceptes (categories) confiables s’apliquen i classifiquen els elements idiomatics (passa tambe en castella i en unes atres llengües, producte singular derivat de l’ideologia prescriptora).

Per cert, es rar que un diccionari especific no definixca, no te entrades, els termens ‘formal’, ‘informal’, ‘cult’, ‘vulgar’ (v. Diccionario de sociolingüística, Peter Trudgill i Juan Manuel Hernández, 2007).

Diacronicament, un percentage altissim de les varietats modernes es fruit del ‘vulgarisme’ o del ‘coloquialisme’ convertits en ‘formals’ (¿les llatines cultes ‘conditio’ o ‘luna’ no son, transformades, les vulgars i actuals ‘condicio’ i ‘lluna’?, ¿el catala ‘exigeixi’ no es un vulgarisme historic inclos en l’estandart?, ¿no son lo mateix els gerundis ‘caient’ i ‘veient’?

Al remat, Escartí pontifica que la ‘vulgarisacio’ de l’idioma no comportarà necessariament un major us. Li done la rao: no necessariament. Pero tambe sabem que les llengües son sentiments, son afectes, son adscripcions, son identitats, i hi ha un principi basic de sentit comu: lo que es vol es mes dificil d’abandonar que allo que no genera adhesio emocional. Està clar que ‘amb’ no produix la mateixa satisfaccio-adhesio que ‘en’. I no cal mes demostracio.

En cas contrari, ¿si no existira eixe component identitari, per qué no han optat per les formes catalanes pures?, ¿per prudencia?, ¿per ‘ciencia’?, ¿per por?, ¿‘tendeixo’ es millor que ‘tendesc’ i preferible a ‘tendixc’?, ¿ho poden explicar?. Alguns teorics de la seua banda, del catalanisme, saben que ‘tendisc’ es anomal i contradiu la bona forma, la configuracio gestaltica, de ‘tendixes’, ‘tendixen’, ‘tendixca’?. I no parlem ya de ‘tendesc’ –indicatiu– i ‘tendesca’ –subjuntiu–. Son absurdes i estan fora de la llengua per molt que s’encaboten els normativisadors.

I com sempre, ni aigua als divergents, que no s’han acostat al ‘valencià estandart’. ¿“I com sempre, ni aigua als divergents” no es llengua estandart?

Quatre val

La festa noticiosa continuà passats uns dies (Levante-EMV 6-8-2023: 8) en lo que s’enten la traca final. Unes opinions autorisades de persones a les quals s’ha preguntat per la proposta.

N’hi ha dos academics, Joan Francesc Mira i Manuel Pérez Saldanya. Mira reitera que no hi ha necessitat d’introduir canvis perque “durante más de 20 años ha funcionado perfectamente en la enseñanza, en la literatura, en los medios de comunicación... y no ha sido ningún obstáculo”. ¡A vore quí chista! Per supost, defen la cooptacio: “todas las academias tienen como norma básica que ellas mismas se regeneran”... i es perpetuen i es convertixen en endogamiques. Es estrany que no advertixca este fet un sociolec com ell.

Pérez, u dels autors de la gramatica de la AVLl, assegura que “la AVL ha tenido un papel importante a la hora de desproblematizar la lengua i cohesionarla, y eso es porque su normativa es suficientemente abierta e integradora y muy próxima al uso del valenciano en la calle”. ¡Que santa Llucia li conserve la vista! La desproblematisacio ¿no estara vinculada a la coercio o sera un efecte d’ella?

Abelard Saragossa, tambe academic, no fa comentaris (es el pare o u dels pares) pero critíca (ya ho feu en un llibre) els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat perque contradien l’autoritat de l’institucio que representa.

El cap de la Seccio de Llengua i Lliteratura i academic de la RACV, Voro López confia que l’iniciativa tinga exit i assegura –desinformant– que la AVLl: “se ha radicalizado, inventando un criterio de convergencia con el catalán que no está en su ley de creación, y la sociedad valenciana no va por ese camino”. Dic desinformacio perque sap, perfectament, que no s’ha radicalisat.... era radical ab origine, ab ovo, des del principi; passa que hi havia una colla, que encara està per ahi, que ni ho va vore ni volia vore-ho i encara hui atribuix esta deriva a una força telurica. Ho era el dictamen, ho era la llei, ho era l’immensa majoria dels membres, ho era la norma d’autoperpetuacio... ¿cóm no anaven a ser radicals els productes?

Per a donar color, l’editor de Llibres de la Drassana, Toni Sabater, està per les formes genuïnament valencianes (com tots, ¿no?) i, sorpresa, afirma que nomes un model idiomatic particulariste pot salvar-nos. ¡Increible!. Sense qüestionar l’unitat de la llengua, per supost. La cirereta la posa quan afirma que hi ha ambits academics que mantenen: “un prejuicio muy grande contra las formas valencianas, que denostan por coloquiales”. Li recomane el meu llibre El genuïnisme i l’autoodi (2020)... perque si ara ha descobert les ameriques...

Acaba l’articul en el parer del noveliste Ferran Torrent que diu que ell va a la seua i que no fa cas ni de la AVLl ni dels que defenen un model mes moll.

Un ‘pato’ marejat

Arremate en l’articul “Una serp d’estiu que fa dir-se serpent”, publicat en eltemps.cat (13-8-2023), del ‘periodista’ Víctor Maceda. L’autor aboca el cabaç dels topics habituals, la desinformacio natural i les mentires inherents del catalanisme mes ranci. Calca l’enamorament i l’odi dels pancatalanistes valencians de principis del sigle XX.

Fare uns comentaris, encara que cada renglo de les tres planes se’n mereixca.

El primer, critíca que el CIV defenga que una llengua mes acostada al poble (simplificacio) redundaria en un major us i fa una desafortunada comparança: si l’afirmacio fora verdadera, la simplificacio de les normes de transit comportaria un menor numero d’accidents. La falacia es que les normes de transit no han de ser congruents en cap de realitat previa (han de regular l’activitat), mentres que la normativisacio d’un idioma te una restriccio preexistent (social, lliteraria, didactica, llingüistica, historica) en l’us dels parlants. Es un cas tipic d’estranyament-alienacio (cosificacio) del producte (idioma) respecte al productor (usuari). ¿Que aço no li sona? Ho sent.

El segon, mal que li pese es millor escriure ‘mitat’, ‘vullga’ i ‘caem’ –ni son vulgarismes ni son particularismes– que ‘meitat’, ‘vulga’ i ‘caiem’, pero la seua ignorancia li impedix vore-ho. Punt.

El tercer, no cal esforçar-se en tancar la e de ‘Valéncia’. Es tancada (com fan en diverses comarques els valencianoparlants en la terminacio -encia) i tambe en unes atres paraules similars. En el cas concret ho afirmà un senyor que li dien Manuel Sanchis Guarner. ¿I quí es est analfabet?

I l’ultim, acaba en la frase dirigida al CIV: “i les seues proclames, [son] una serp d’estiu com qualsevol altra. O serpent, que dirien ells”. ¡Per la ‘ploma’ mor el peix!

En resum, es una mostra d’autoodi (identic al dels castellanistes) que veu en els adversaris pero no en sa casa. I un poquet d’ignorancia. I un atre poquet de dogmatisme. 

¿Quí tirarà el joc fora?

La nova administracio valenciana (PP-Vox) ha dit ya moltes coses, pero dubte que les complixca (reduir l’us del valencià està clar que si).