Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

Ans de tot, considere imprescindible denunciar la manipulacio d’una cita treta d’una carta de l’any 1337 enviada per “Arnaldi Cescomitis Arch. Tarraconensis” al papa “ad Benedictum XII”, en la que l’arquebisbe de Tarragona li digue al Papa, que havia oït, que un bisbe de Valencia que havia faltat, -segurament Ramon Despont (1289-1312)-, havia dit publicament “Audivi namque a bon. mem. Episcopo Valentino hoc publice praedicante”, que en el regne de Valencia, hi havien tantes o mes mesquites de sarraïns, que iglesies de cristians “quod tot vel plures sunt in sua Dioecesi Mezquitae Saracenorum quot Ecclesiae Christianorum”, i tants o mes que ignoraven les oracions dominicals, pero sabien parlar en algaravia o sarrainesc “& tot vel plures nescientes orationem Dominicam & scientes loqui Algaraviam seu Saracenice quot e contra”. La manipulacio catalanera els ha fet “traduir” que “la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament “algaravia seu sarracenice”.” (“Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents” de Vicent Baydal). Es dir quan la cita parla de valencians que sabien parlar en arap, els acatalanats inventen que parlaven “exclusivament” en arap. Pero com el tir sempre els ix per la culata, resulta que  la cita ajuda a visualisar el mit de la repoblacio i la falsa substitucio de la poblacio autoctona. Ademes, nos ilustra sobre l’existencia d’un ambient de conversos que encara no havien depres les oracions dominicals en llati. Sabem que l’immensa majoria d’ells parlaven en romanç, i que alguns d’ells eren bilingües en arap. De lo que no cap dubte, es que el desconeiximent de les oracions en llati, i el fet de que alguns musulmans parlaren en arap, posava dels nervis a la jerarquia católica, que desconeixia eixa llengua.

Respecte de les estretes relacions mantingudes entre cristians i musulmans, Isabel O'Connor, en “Les activitats econòmiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII: més enlla d'una comunitat de camperols pobres”, ha estudiat els diners que durant un determinat periodo, “alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” comparant-ho en els que els “mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien…a algun cristià”, aplegant a la conclusio de que “L'estereotip de que els mudéjars de Cocentaina eren simplement un grup d'exàrics empobrits desapareix després de l'anàlisi dels deutes que tant cristians com mudéjars tenien amb altres”, conclusio que contrasta “amb 1'opinió de Carmel Ferragud Domingo, el qual anomena la majoria de mudéjars exàrics”.  Resalta que “tampoc era estrany el veure a cristians i mudèjars com a socis”, negant el “estereotip que es perpetua sovint en 1'historiografia de que els mudéjars eren una comunitat marginalitzada”. Per a desgracia per als acatalanats, la realitat contradiu la idea que s’havien fet d’uns “supercolons” catalans sometedors de la poblacio autoctona.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians, escomençarém comprovant que una de les tactiques de catalans i acatalanats, consistix en que quan la estudien en algun lloc, constatat que els musulmans d’eixe lloc parlaven en romanç, conclouen sense mes, en considerar-ho com una exepcio respecte a lo que succeia en uns atres llocs. La catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que comprovà que els musulmans de l’horta d’Alacant parlaven sense problema en romanç, s’afanyà en escriure que “La situació, era, doncs, molt diferent a la d’Elx o de la vall d’Elda, on la població sarraïna es mantenia més aïllada i no entenia el català, almenys la majoria”. Segurament seguint a esta catalana, i cometent l’error de fiar-se de qui es molt poc de fiar, Ben Eckersley ha escrit en la seua tesis doctoral, que hi evidencies de que ningun musulmà d’Elig parlava en romanç “There is evidence that at Elche, no-one among the Muslim population spoke the Romance language at the turn of the fourteenth century” (“The myth of minority: cultural change in Valencia in the thirteenth century at the time of the conquests of James I of Aragon”). I es queden tan amples.

Per a traure de l’error a la catalana i al confiat foraster, qué millor que les paraules d’un acatalanat valencià d’Alacant, Josep-David Garrido i Valls, qui en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, ha escrit que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitano crevillentina… que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”, afirmant que “Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català”. En relacio al romanç d’Elig, en temps i una canya, serà interessant estudiar el romanç contingut en el conegut “Codex d’Elig”, en el que hi ha documentació de finals del XIII i principi del XIV (fins a 1321), a on podem llegir fragments com “quen fosse vengut, que auria son acordo”. Qui vullga dir-li ad eixe romanç “català”, haurà de preguntar-se sobre si l’escrigueren catalans bufats que es posaren a escriure en acabant d’una festorra, o sobre si era gent de la terra, als que els entrà l’enronia d’escriure, sense acabar els cursets de català. Si a pesar de tot, es conclou en que es català, s’hauria de reivindicar l’orige català de totes les llengües romances, del aragones, del castellà, i ¿per que no? del llati. Algunes favades com que el “contacte de llengües”, fa oblidar inmediatament la llengua propia i escriure en una especie de “mescolança”, no cola.

A la destarifada teoria sobre el “unilingüisme arap” de tots els musulmans valencians, constatada la abundant documentacio que mostra a musulmans valencians parlant en romanç valencià, li ha seguit la teoria del “aprenentage” de “català”, en la que alguns catalans i acatalanats tampoc s’aclarixen. Per a uns, els musulmans valencians eren incapaços de dependre “català”, perque nomes podien dependre aragones o castellà. Per a uns atres, els unics capaços de dependre “català”, eren els musulmans de “l’elite”. Uns atres, els otorguen la capacitat ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”. Encara hi ha uns atres que comproven, que sense ser de “l’elite”, tots els sarraïns participants en un proces judicial, podien haven depres “català”. Vejam-ho.

Un gat vell, com el “il·l·lustrissim” A. Ferrando, fa temps que havia parlat sobre la possibilitat de “que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, expressions en romanç no català posades en boca dels nostres mudéjars”, pretenent justificar l’existencia “d'una minoría de moros “llatinats”, pel fet de que “s'havien aplicat a aprendre una llengua románica -1'aragonés o el castellà- o que la sabessen parlar pel fet de ser immigrants d'aquestes terres o pels seus contactes comercials”. (“Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista” - 1990). Es facil coincidir en ell, en que el romanç dels musulmans valencians es “romanç no català”, per ser romanç valencià. Ara, lo que es difícil d’entendre i un autentic misteri, es la rao per la que el “il·l·lustrissim” nega als musulmans valencians la capacitat de dependre català, desconeguent quines son les caracteristiques del català que relacionen la possibilitat del seu aprenentage, en que es professe una religio o una atra.

Hem dit que uns atres catalans i acatalanats pareix que sí que concedixen als musulmans valencians la capacitat de dependre català. Pero uns nomes que ad alguns musulmans i uns atres a tots. Carmen Barceló, una volta dit que “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català”, afig que “Ve a compte dir aci que, lògicament l’elite mudéjar coneixia els dos idiomes”, es dir que concedix a “l’elite” musulmana la capacitat de dependre català, negant-li-la al poble pla que volia continuar professant la fe musulmana, per lo que pareix ser que nomes els poderosos i els rics podien dependre “català”. Ponsoda, a la vista del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, que escomença en texts de l’any 1269, exten l’aprenentage ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”, i escriu sobre la possibilitat de que “els mudéjars, almenys alguns, havien aprés la llengua -poc o molt- dels seus nous amos, la dels cristians”, comprovant que no renuncia a la manipulacio de conceptes, quan usa l’expressio de “mudéjar” o somés, ahistorica en lo que respecta als musulmans valencians, o la de “amos” cristians, que induix a una falsa relacio generalisada de sometiment a uns inexistents “colons”. Finalment, la catalana Ferrer i Mallol, pareix que exten l’aprenentage a tots el musulmans participants en un proces judicial que estudià i que tingue lloc l’any 1315 en l’horta d’Alacant, els quals no eren precissament de “l’elite”, manifestant que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés…, sembla que és el català”, no “semblant-li” massa be, perque no era català, sino valencià.

En relacio a la teoria sobre l’aprenentage de “català”, primer hauriem de preguntar-nos sobre si en 1264 en Alcoy, en 1269 en Cocentaina, o en 1315 en l’horta d’Alacant, els musulmans havien tingut temps suficient per a dependre la llengua d’uns suposts “colons” catalans, en el domini i la fluidea necessaria per a defendre’s o declarar en procediments judicials, sense que la seua llengua tinguera els defectes gramaticals o sintactics propis d’un aprenent, detectant-se exclusivament l’us d’arabismes, dels mal dits “mossarabismes” i dels interessadament calificats com a “valencianismes”, curiosament, tots ells, extesos tambe als cristians.

Per aixo hem de saber que tant Cocentaina com Alcoy, foren conquistades per Jaume I l’any 1244. El rei conta el proces de conquista de la zona en  la seua Cronica “E apres pres lo castell de Consentayna, e la vila de Alcoy e Albayda e Penaguila…”. En quant a l’hipotetic assentament de forasters per la zona, hem de saber que les cartes de poblacio de Cocentaina, Alcoi, Albaida i Penaguila no es conserven, per lo que no es te seguritat sobre la seua datacio. De la carta pobla de Cocentaina, Ponsoda diu que “no trobada fins ara, és de 1260”. La carta de poblacio d’Alcoi, seria de 1255 si creguem a Diago que diu que fon despachada per “Pérez de Arenos”, encomanant la repoblacio “a su Alcayde Garces a Bernardo Çaual a Colon y a Guillen de Ortoneda”. El Repartiment registra donacions -que no assentaments- en Albaida l’any 1249. En relacio a Penaguila, segons Josep Torró, no es fins a 1270, quan, “comencen a efectuar-se donacions particulars…al terme de Penaguila”. Ademes, la zona de que parlem, es viu afectada per le revoltes d’Al Azraq, la primera d’elles començada l’any 1245 i no controlada fins a 1258, i la segon de 1275-76, durant la que aplegà a conquistar Alcoy. No pareixen ser els moments mes adequats per a que uns pressunts “colons” catalans organisaren “cursets de català” per a musulmans valencians. Tampoc pareix, que des dels pressunts assentaments fins a que es detecten les primeres declaracions dels musulmans en perfecte romanç, hagueren dispost de molt de temps per a l’ensenyança. 

Si anem a la zona d’Alacant, sabem que l’infant Alfonso de Castella la conquistà l’any 1247, otorgant-li els furs de Toledo, passant per una soberania castellana de 48 anys, que estigue esguitada de revoltes musulmanes, fins a que l’any 1295 fon conquistada per Jaume II, no estabilisant-se la situacio de guerra, fins al tractat de Torrella de l’any 1304, pel que s’acordà que “…Alcant, Elche con su puerto de mar… Ella e Novella, Oriolla, finquen e romangan al rey de Aragon”. En el proces judicial estudiat per María Teresa Ferrer i Mallol de l’any 1315, resulta que els musulmans “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, en una llengua que ad ella li “sembla que és el català”. Creure’s que en poc mes de 10 anys, els musulmans d’Alacant, que segons la teoria dels aprenentages havien d’haver depres castellà, ya havien depres català per a defendre’s i declarar en processos judicials, es lo mateixet que creure’s que els acatalanats volen (sense anar en avió). Es evident, que la poblacio musulmana de l’horta d’Alacant, parlava en un romanç que seria paregut al que pocs anys mes tart, l’any 1346, i referit al parlar d’un oriolà, era identificat com a “valencianesch”. 

Tambe hauriem de preguntar-nos, sobre les raons per les quals l’immensa majoria, de les declaracions dels musulmans valencians front als Justicies, están redactades en romanç valencià, -al que estos desficaciats diuen “català”-, i no en qualsevol atre romanç, sent que les disposicions del rei en Jaume en relacio a l’us del romanç en les compareixences judicials, parlen de “romanç”, sense especificar ningun d’ells en particular. Els catalans i acatalanats que no vullguen dir destarifos com el de el “il·l·lustrissim” Ferrando sobre que els musulmans valencians nomes deprenien aragones o castellà, s’enfilaràn cara al “descobriment” d’Enric Guinot de que “alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, sent eixa la rao, per la que les musulmans valencians deprenien “català”. 

Els queda el “chicotet” problema, de que la genetica dels valencians desmentix rotundament la repoblacio catalana. Ho vaig posar de manifest en “La mentira sobre "Els fundadors del regne de Valencia”, i ho acaba d’arredonir, l’articul publicat en el “Levante” del 9 d’octubre de 2013, en el que es publicaren els resultats de l’estudi genetic “Cognoms Catalans”, dut a terme per cientifics de l’universitat Pompeu Fabra, del que es conclou que “no hay vinculación genética entre valencianos y catalanes”. En paraules d’un dels cientifics de nom Francesc Calafell, “No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencia”. I si la repoblacio catalana es una farsa, o fon tan insignificant que no ha deixat rastre genetic en els valencians, ¿qui enseyà a parlar valencià als musulmans valencians? No hi ha una atra resposta, mes que el romanç valencià ya era la llengua dels valencians, musulmans o cristians, previament a la reconquista cristiana. 

Una atra “explicacio” divertida al fet de descubrir que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, es la que donà Josep-David Garrido i Valls, en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, qui ho justificà en que “se’ls imposà l’ús de la llengua dels cristians”, tombant el dogma sobre l’arabofonia unilingüe i persistent dels musulmans valencians. A renglo seguit, reconeix que aixo ho diu, a pesar de que “les capitulacions de la conquesta, al llunyà segle XIII, no diguessin res al respecte”, es dir, que no te ni una sola prova que ho documente. Tot molt “cientific”.

Finalment, l’acatalanat que mes s’ha acostat a la realitat, ha segut Ponsoda, qui estudiant el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, en acabant de plantejar-se la hipotesis de que “Que els moros sabien parlar algún romanç que seria una mena de barreja de català i d'aragonés”, teoria que rebuja per la “científica” opinio de ser “degavellada”, es plantejà “que parlàssen mossàrab i que aquest fos molt mes semblant a 1'aragonés que no al català”, cosa sorprenent en acabant d’haver vist que els musulmans valencians, s’expressaven en perfecte romanç valencià, gens paregut a l’aragones.  L’hipotesis de que els musulmans valencians parlaren un romanç “mossàrab”, a pesar de ser introduida en la premisa de que eixe “mossàrab” era “mes semblant a 1'aragonés que no al català”, salvant el dogma de que la llengua valenciana es d’importacio catalana, merixque un calbot del factotum acatalanat Germà Colón, que escrigue sobre l’obra de Ponsoda que “Si havia de fer algun retret a una obra tan reeixida, l’adreçaria només a la tirada que encara hi té l’autor envers el famós mossàrab”.

Al respecte, hem de saber, que no es l’unic acatalanat que manté esta opinio. El canadenc Joseph Gulsoy, doctor honoris causa per l’Universitat de Barcelona, posseïdor de la Creu de Sant Jordi pels seus servicis als catalans, va escriure en relacio al llibre “La identidad etnolingüística de Valencia”, de Mourelle de Lema que “El senyor Mourelle de Lema, amb gran porfídia, s’ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s’havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”. El pobre es veu que no s’ha enterat de que eixa opinio, en el mon de l’ortodoxia catalanista, seria mereixedora de bascollada, calbot, carchot, cinqueta, galtada i punyada.

En els dos proxims articuls analisarem, per damunt damunt, part del vocabulari i la gramatica del romanç valencià pressent en en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, parlat pel poble cristià i musulmà valencià del s.XIII. Moltes de les caracteristiques d’eixe romanç, encara perduren hui en dia. Algunes d’elles estan en perill d’extincio simplement per no coincidir en el català, i per obra i gracia de l’AVL. 

Image 7: Institut de Biologia Evolutiva-CSIC-UPF
Image 8: Revista Saó