Denunciaven en l’articul anterior un nou intent de catalanisacio per part de l’AVL (el de l’iglesia), a traves del nou missal que, per la força, volem imposar al poble valencià, indistintament de que no conte en el respaldo oficial de les autoritats eclesiastiques.
Com comentaren abans, dos de les primeres obres sacres impreses traduides a una llengua romanç en el mon varen ser en llengua valenciana: la Biblia de Bonifaci Ferrer aixina com el Kempis de Miquel Pereç, lo que indica no a soles l’importancia lliteraria de la nostra terra, i l’extraordinaria preparacio dels nostres autors, sino el compromis de que el poble tinguera, per a una millor comprensio i assimilacio, les obres religioses en la seua llengua, la valenciana.
La produccio lliteraria religiosa en llengua valenciana, ademes de reconfortar l’espirit dels nostres paisans, va servir inclus de folga per a personages de fora del nostre Regne, com eren figures de la talla de Juan de Ávila, o inclus de santa Teresa de Jesús.
Aixina ho ratifica Menéndez y Pelayo, qui, parlant de la llabor de Roïç de Corella en l’obra Primera part del Cartoxa , editada en Valencia el 13 d’abril de 1496, diu: “La traducción, que está hecha en noble y robusto lenguaje, y es una de las mejores muestras de prosa de aquel tiempo, mereció la honra de servir de lectura espiritual al Beato Juan de Ávila y a Santa Teresa de Jesús, y durante el siglo XVI fue libro de uso frecuente entre los predicadores, para quienes había dispuesto el traductor una Tabla metódica a modo de repertorio”. I es que eixe “noble y robusto lenguaje” al que es referix Menéndez y Pelayo, no es un atre que el que consta en el final del colofo del llibre: ‘‘... trelladada de lati en valenciana lengua...’’.
Del mateix Roïç de Corella es la traduccio de Vita Christi de Ludovicus the Saxon, de 1496, a on, una vegada mes, es ratifica: ‘‘... trelladada de lati en valenciana lengua...’’.
La llengua valenciana estava present en totes a les manifestacions populars, i aixina ho comprovem en les distintes celebracions municipals i parroquials convocades en honor de les festivitats dels sants, justes lliteraries o certamens poetics.
La vida de santa Catalina de Sena, per eixemple, va ser motiu per a que els nostres autors li dedicaren la seua atencio. Es el cas del productiu autor Miquel Pereç, qui, el 11 de maig de 1499, publica la Vida de santa Catherina de Sena , fent constar lo següent: ‘‘... traduit de lati en valenciana prosa’’. Com la del dominic fra Tomas Vesach, Vida de la seraphica sancta Catherina de Sena , edità el 17 de setembre de 1511, en la que declara: ‘‘... per que dita historia puga esser largament e difusa comunicada a tots aquells e aquelles qui la volran, la ha feta imprentar en nostra lengua valenciana’’.
Llogicament, la vida de sant Vicent Ferrer tambe ha segut replegada per una infinitat d’autors (donaria per a mes d’un articul), en la que tots en unanimitat coincidixen tant en la llengua que parlava el sant, la valenciana: ‘‘... et sua valentina ac materna lengua’’ (Biblioteca Univ. Barcelona. Controvèrsia sobre la perfecció del català . Ms. 42, f. 25), com l’universalitat de la mateixa, gracies a que els Sermons del nostre Patro en totes les nacions l’entenien: ‘‘Tu lengua, la lengua Valenciana, que comunmente hablamos, lengua de nuestra Corte, se hizo lengua verdaderamente universal: pues hablandola Vicente, la entendian naciones de diferentes lenguas’’ (Tomas Serrano i Perez (Castalla, 1715-1784). Per lo que no es d’estranyar que molts autors calificaren a la nostra llengua valenciana de “santa”: ‘‘... que sia la llengua valenciana millor que totes les de Europa, en aprés de la llengua santa’’ (Iuan Batiste Ballester: Ramellet del bateig del fill i fillol de Valencia, el Apostol Sanct Vicent Ferrer (Valencia, 1667).
La llengua valenciana, i no atra, com la que vol imposar l’AVL, era el vehicul de transmisio en tots els ambits, per ser la nostra, la propia. Aixina ho va entendre Jeronim Gil, qui va rebre l’encarrec en 1517, del Libre de la Regla y modo de viure de les monges dirigit per lo benaventurat sant Ieronim a labadessa Eustochia y a les sues monges. La traduccio del mateix va dedicat “a la molt illustre y Reverent S(enyora) dona Maria Enriques y de Borja, abadessa del sagrat monestir de Santa Clara de la vila de Gandia”, i com no podria ser d’atra manera diu: ‘‘... traduit en valenciana llengua’’. I es que, provablement, d’haver-lo fet l’autor en la normativa de l’AVL, segur que el tindria que haver acompanyat d’un diccionari per a vore que dia la Regla, ya que de segur els resultaria polaco a les pobres monges.
Joan Ignaci Culla es escritor y político.