En l’articul anterior hem dit, que el romanç que parlava el poble entre els ss. X i XIII, es documenta en obres que es feren tant en territori cristià com musulmà. Hem comentat que certes obres escrites en arap i en hebreu, que s’originaren en l’Espanya musulmana, contenen romancismes i paraules en romanç escrites en alfabet arap o hebreu, que per a poder ser enteses, necessiten d’una translliteracio i transcripcio al nostre alfabet, havent comentat els problemes que aixo comporta.

Les paraules en romanç i romancismes de que parlem, es troben en certes obres que contenen relacions de “simples” o productes basics farmacologics, tractats sobre agricultura o alimentacio, glossaris etc.

En este articul anem a centrar-nos en certes obres escrites entre els ss. X i XIII, en les quals els autors expliquen les propietats farmacologiques de distints “simples” o plantes, minerals o animals, que son nomenats en distintes llengues, entre les que solia estar l’algemia o romanç. La cantitat de llengues en que trobem el nom d’algun “simple”, fa que estes obres puguen ser considerades antecedents dels diccionaris multilingües, encara que reduits a un vocabulari molt sectorial.

Son obres sense paralel en l’ambit cristià de l’epoca, a on les referencies a la llengua del poble eren asistematiques i puntuals. Aixo no vol dir que este genero cientific-lliterari, tinga orige arap. Trobem antecedents en sant Isidor de Sevilla, qui en el s. VII explicava les propietats d’una planta donant-nos el seu nom en llati, grec i vulgar, quan en “De herbis aromaticis sive communibus” escrivia que “Menta agrestis, quam Graeci καλαμίνθην, nostri vulgo nepetam vocaverunt, maioris virtutis et vehemens in calore” (Isidorus, Etymologiae, Liber 17, VIII De aromaticis arboribus). Els autors en hebreu o en arap no feen mes que aportar els noms d’una medicina popular heretada pel poble que parlava en algemia o romanç. Aixina ho reconeix el mege sevillà 'Abd al-Malik ibn Zuhr o Avenzoar (m.1161), fill d’Abu Marwan de Xativa o Denia, quan parla de que “La ‘amma y las ancianas, que Dios las maldiga, tienen la maestría de conocer fármacos que los mismos médicos desconocen”. En realitat no parlem d’una atra cosa que d’obres que recopilaven el saber d’una medicina popular, encara vigent fa quatre dies, quan es coneixien les propietats de certes herbes i es valorava la riquea al respecte d’una zona com la serra de Mariola. Estes obres son una mostra de continuïtat d’una medicina preislamica, sent significatiu que l’iniciador d’elles, Ibn Yulyul (943 - p. 994/5), de sis meges que cita, cinc eren cristians.

Efectivament, la primera obra coneguda en la que consta l’adscripcio de certes paraules a  l’algemia o romanç del poble, fon escrita l’any 982  pel toledà Sulayman b. Hassan, Abu Dawud, o Ibn Yulyul i du per titul “Tafsir Asma’ al-Adwiya al-Mufrada min Kitab Diyusquridus” o “Explicacio dels noms dels medicaments simples del llibre de Dioscorides”. Una atra d’estes obres del mateix s. X es l’obra d’Ibn Al Yazzar titulada “Kitab i’timad al adwiya al mufrada”.

Del s. XI es el “Taljis” o resum farmacologic del judeu cordoves Yonah ibn Yanah o Abu l-Walid Marwan (c.990-c.1040), citat per autors com al-Gafiqi o Ibn al-Baytar. Tambe del s. XI es el “Kitab al-adwiya al-mufrada” o “Llibre dels medicaments simples”, escrit per Ibn Wafid (1008-1074) baix el mecenage de Muyahid de Denia. Segons el manuscrit “Kitab al-Wisad fi l-tibb”, o “Llibre del coixi” de l’Escorial,  Ibn Wafid era valencià, per lo que Cassiri escriu “Vafhedi, Valentinus”. Luisa Fernanda Aguirre en “El texto árabe de ‘El libro de los medicamentos simples’ de Ibn Wafid” diu que conté “una relación de sinónimos en otras lenguas como griego, persa, ‘ayamiyya, ifrany, etc”. (“Anaquel de estudios árabes”, nº 3, 1992)

De finals del s. XI o principis del XII es el “Kitab Umdat al-tabib fi ma'rifat al-nabat li-kull labib” o “Llibre basic del mege per al coneiximent de la botanica per tot expert”, considerat anonim per Asín Palacios i actualment atribuit al sevillà Abu l-Jayr, a partir d’un estudi de M. A. al-Jattabi. Dona noms “en romance de nuestra campiña”, i ell mateix confesa parlar en romanç quan diu “conocida entre nosotros en romance...”.

De principi de s. XII, de, es el “Kitab al Musta’ini” o llibre dedicat al rei al-Musta’in de Saragossa, gendre del rei de Valencia, que Ibn Buqlaris redactà en Almeria segons Ibn Abi Usaibia, dient en el prolec que “he puesto los nombres que tiene, tanto extraños como corrientes, en las diferentes lenguas: siria, persa, griega, árabe, rumiyya y ayamiyya popular”. De la segon mitat del sigle es el “Sarh asma’ al-uqqar” o “Explicacio dels noms de les drogues” del judeu cordoves Maimonides (1135-1204), qui donà noms en grec, siriac, persa, bereber i en “fi ’ayamiyyat al-Andalus”.

Entrant en la primera mitat del s. XIII, tenim el “Kitab al-yami, li-mufradat al-adwiya wa-l-agdiya” o “Llibre de medicaments i aliments simples”, d’Ibn al-Baytar de Malaga (1190-1248), qui tingue com a mestre a Abu l-Abbas al-Nabati (c. 1166-1240) que era conegut com Ibn al-Rumiyya o fill de la cristiana. Menciona, entre unes atres llengues, “la latina, que es la aljamía de al-Andalus”, referint-se evidentment al romanç. Menéndez Pidal, parla de “un códice árabe de Dioscórides atribuido a Ben Arromí, que vivió en la primera mitad del siglo XIII”. (p. 396 de “Orígenes del español…”). De la segon mitat del s. XIII, encara tenim l’enciclopedia medica nomenada “Tzori ha guf” que va escriure el judeu R. Nathan ben Yo’el Falaquera, de qui s’ha publicat el llibre IV que s’ocupa “De aliments i drogues, ses complexions, graus, acions i utilitats o usos”. Segons Lola Ferre, “aporta una información muy valiosa: los nombres en hebreo y/o árabe y en la’az (romance), estando estos últimos vocalizados con cierta frecuencia”. (MEAH, sección Hebreo 55 (2006), 515-567).

Comprovem que este tipo d’obres farmacologiques en les que els “simples” solien referir-se en l’algemia o romanç popular, tenen relacio en tota l’Espanya musulmana, Toledo, Córdova, Valencia, Sevilla, Saragossa, Almeria, Malaga…tinguent constancia de que es redactaren des dels ss. X al XIII. Els que propugnen un dia i una hora d’extincio del romanç de la poblacio que vivia governada per musulmans, ¿Podrien concretar-la? ¿Podrien explicar la rao per la qual ni un a soles dels autors, es referi a la denominacio d’algun “simple” en algemia o romanç, dient que era propia del passat?

Per a acabar est articul, resulta precis donar eixemples de paraules que els autors d’estes obres identificaren com a propies del romanç del poble.

D’obres del s. X i XI, Ibn Yulyul arreplega per eixemple un “romancismo, derivado del latin panicium / panicum” en la variant “banisuh”, que apareix junt a “baniy” o “paniç”. (p. 253 del vol 8 de “Ciencias de la naturaleza en al-Andalus: textos y estudios” de Expiración García). Ibn Al Yazzar, deixà “vocabulos tambem de aljamia” com “espadella” (p 386 del Vol 4 del “Boletím da Academia das Ciências de Lisboa”.- 1910), en relacio a la qual Cavanilles deixà constancia de que era el nom valencià del “Gladiolus communis” i no el “gladiol” català. Enrique Alvarez, en “Comentarios al históricos y botánicos con motivo de un “Glosario” hispano-musulmán…” diu que en eixe anonim consta que “Dice Ibn Yanah que el qayssum es el tomiello” o “tomello”. Ibn Wafid digue que la mala brossa que en arap es dia “abu hanifa”, era en “ayamiyya” la “tinya”, tal com diem hui en dia en llengua valenciana a una mala brossa de l’arroç. Tambe diu que la “salima” es “en ayamiyya la salvia”. (“Kitab al-adwiya al-mufrada” de Luisa Fernanda Aguirre.- 1995).

Abu l-Jayr en el “Kitab Umdat…” escriu per eixemple, que en romanç es dia “rusall.h” o “rosella”; “los agam llaman a las hojas fulyas” o “fulles”; “en romance mura” o “mora”; “en romance abillanas” o “avellanes”; “en romance mantah” o “menta”; “en romance laytuqas” o “lletugues”; “en romance qulyun diqan” o “collons de ca” o gos; “en romance malbah awratah” o “malva orada” o folla “en romance qulyunis digathuh” o “collons de gat”; “en rumi 'fassuliya'...en romance 'fassun'...en árabe 'digr', en andalusí 'lubiya” o “fessols”; “en romance lintilyas” o “llentilles”; “en romance bibruh”  o “pebre”… (“Kitab Umdat…” de J.Bustamante, F.Corriente, M. Tilmatine.- 2007). Trobem paraules com “atramella” per “tramella”, “barila” per “barrella”, “berdelaqas” per “verdolagues”, “centeno”… JM Carabaza, escriu que en la “Umda” podem llegir que “en ayamiyya se le llama “biras” o “peres”, aixina com que consten set varietats d’olives, entre les que esta el “mansanal” o “mançanell”, que segons el reglament del “Consejo Regulador Aceite de la Comunitat Valenciana”, es una de les varietats aptes per a l’elaboracio d’oli en la “Denominacio d’Orige Protegit de la Comunitat Valenciana” (p 311 de “Árboles y Arbustos en Al-Andalus”). Du “bawmis” o “palmes”, “indicio seguro de una realización” del plural femeni en “es”.

Ibn Buqlaris escriu que “…en la Aljamía de Aragón de la jurisdicción de Zaragoza y Valencia” es dia “baina de servo” o “baina de cervo”. (p 434 de “Islam y cristiandad: España entre las dos culturas” de Menéndez Pidal.- 1972). Segons Corominas, “el còdex de Nàpols porta ‘tabaras’” o “taperes”, com a “propi del mossàrab (aljamia) de València” (p 295 vol 8 del DECLC), aixina com “ubrufules” o “ubrúfolex”, o “brufols”, que segons Corominas es una “forma lleument arabitzada de brúfols” (p 288 vol 2 del DECLC). Tambe Ibn Buqlaris diu, que el “azogue en aljamia se llama aryent o arzint vivo” o “argent viu”. Du la paraula “magranis” o “magranes”, tambe considerada com a “indicio seguro de una realización” del plural femeni en “es”.

Per a Maimónides, “lablab”  en arap, “en ayamiyya, se conoce por burtujila y tambien por qurriyula” o “correjola”. (“La flora de Sierra Nevada” de Expiración García). Ibn al-Baytar, assignà a l’aljamia de l’orient d’al-Andalus les veus “b.ntun.qa” i “b.brala”, “bobrella” o ¿“pebrella”? (p 443 de “El mozárabe de Valencia” de L. Peñarroja). Segons Menendez Pidal, “Ben Arromí..., da como nombre romance de la comadreja la voz de mustela” per a la “Mustela nivalis”, afegint que pensava que lo mes verosimil era “que mustela fuese voz usual en Valencia desde tiempos romanos”.

En este articul hem parlat d’una de les vies per a acostar-nos al romanç que parlava el poble pla governat per musulmans. De forma ininterrompuda, distints autors, des de finals del s. X a finals del s. XIII, senyalaren a un ric vocabulari, com a propi del romanç d’eixe poble. Entre eixe vocabulari, trobem paraules especifiques de la llengua valenciana, que no cal repetir i que alguns acatalanats voldrien substituir pel “blat de moro”, “farigola”, “enciams”, “mongetes”, “cervols”, “bufals” i “mosteles” catalanes. No podem consentir-ho.