Una obra prolixa i detallada

El llibre te dos parts: l’historica, mes extensa, de Juan José Barragán (pp. 15-167) i l’estrictament llingüistica, d’Héctor Castro (pp. 169-273). Al final hi ha un index d’imagens (pp. 275-276).

L’historiador Juan José Barragán analisa de forma exhaustiva l’Arago oriental en l’epoca migeval (encara que tambe inclou uns capituls dedicats als temps moderns), en una abundantissima aportacio grafica (mapes) que, com a llector extern, es imprescindible per a poder entendre les anades i les tornades de reis i nobles, els moviments de llimits i fronteres (els Pirineus no foren cap de barrera, les disputes en els comtats catalans, les adscripcions i readscripcions de localitats) i la variacio de les aliances i repartiments de regnes en aquells sigles.

Per lo que nos toca, hi ha una referencia a la conquista del Regne de Valencia com a una empresa aragonesa i la reclamacio dels nobles per a que s’integrara en el Regne d’Arago (Corts de Saragossa de 1264), a lo qual el rei Jaume I es negà.

Aporta tambe una serie de documents sobre la varietat migeval: Furs de Jaca (XI-XII), les Ordinacions d’Osca (XIII), el Fur de Pamplona (XIII), el Compromis de Casp (XV), i uns atres posteriors a on consta la denominacio de ‘aragones’. Tambe hi ha alguna mencio al ‘llemosi’ en el sigle XIX.

Vista l’evolucio historica, les repoblacions i els texts antics, Barragán apunta que la llengua aragonesa migeval era ya dual: l’occidental, altoaragones, format en la zona pirenaica, es la que s’ha estandartisat com a ‘fabla’, i l’oriental, ‘chapurriau’ o ‘chapurreat’, originat tambe en la zona pirenaica i es la que es conserva en la Ribagorça cap avall, fins a hui. La castellanisacio es del sigle XV o inclus anterior, al menys documentalment.

La segona part, a carrec del filolec i periodiste Héctor Castro, comença per definir la situacio idiomatica en Arago. D’acort en la llei de 2013, el castella es llengua oficial i ademes la comunitat te com a propies: “las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental”. Esta llei deroga la de 2009, rebujada socialment per incloure el catala com a llengua aragonesa. Castro detalla tambe el problema i les contradiccions en la distribucio de localitats al catala o a l’aragones en disposicions reglamentaries (2001, 2018).

En esta mateixa linea, apunta que les dos grans varietats son l’oriental (chapurriau) i l’occidental (altoaragones, aragones septentrional, aragones pirenaic). Pero el nuc de la qüestio i el motiu del llibre es la categorisacio de la variant oriental.

El filolec analisa, debat i rebat, la classificacio o adscripcio d’esta parla, que els catalanistes denominen “Franja de Ponent” incloent-la, naturalment, en el catala i en els Països Catalans, mentres que ell, i uns atres autors, consideren que es –una modalitat de– aragones.

Castro argumenta, des de la propia consciencia dels usuaris i des de la concomitancia de moltes caracteristiques lectals, que esta modalitat es propia, encara que participe d’elements extrapeninsulars (varietats d’oc) o peninsulars (catala o valencià). Est aragones oriental historic concorda molt en lo que els natius denominen ‘chapurriau’ o ‘chapurreat’, de forma descriptiva i sense connotacions negatives.

Hi ha una significativa aportacio documental de l’epoca migeval (sigles XI, XII, XIII...) a on es veu la similitut entre estos texts i l’aragones oriental. Ell no oculta que tambe hi ha punts de fuga (conexions) en unes atres varietats proximes tant actualment com en aquells sigles, en mes motiu, ya que les semblances serien majors, com ocorre en totes les llengües neollatines conforme reculem en el temps.

Castro tambe planteja les dificultats que hi ha per a classificar les llengües, els dialectes, les varietats, per a establir fronteres, adscriure una parla... “El hecho de que las lenguas románicas deriven del latín hace que estas tengan muchas características comunes y que, las que se encuentran en contacto geográfico, sean muy similares. Si esto es así en la actualidad, en la Edad Media la semenjanza entre las lenguas neolatinas era mucho mayor y eso hacía que, por ejemplo, una persona de Ribagorza pudiera entenderse sin problema alguno con alguien procedente de Lérida, de Gascuña, de Jaca, de Barcelona, de Arlés (en la Provenza), de Valencia, de Pamplona, de Mallorca, de Huesca o de Limoges, pongamos por ejemplo” (p. 210).

Es didactic recordar la classificacio dels lectes romanços que fa Wilheim Meyer-Lübke en Introducción al estudio de la lingüística románica (1914), a on considerava al catala dialecte del provençal (pp. 224-226)... posteriorment canviaria d’opinio...

Una proposta global

Al fil de les dificultats en classificar les varietats apunte la del concepte de ‘diasistema occitanorromanic’ que plantegen els occitanistes valencians basant-se, entre uns atres elements, en les denominacions de ‘llemosi’ que s’escamparen per Catalunya i Valencia en epoca de la renaixença (les referencies a l’orige llemosi de les varietats locals es anterior, XVII-XVIII) i en les afinitats idiomatiques que es poden observar hui.

El concepte ‘diasistema’ està format sobre un sistema de sistemes, ya que les llengües es definixen com a sistemes, pero simultaneament poden ser un ‘sistema de sistemes’ (fonologic, preposicional, lexicogenetic...); ademes podria induir a error per relacionar-lo en uns atres termens familiars com ‘dia-cronia’ o ‘dia-lecte’. Tal volta sería millor optar per intersistema (en l’idea de relacio de sistemes) o hipersistema (com a varietat superordinada que no te parlants), pero en tot cas, definiria un espai, actual o historic, en major o en menor intercomprensio, en semblances i en divergencies...

Castro, com hem vist en la cita de mes amunt, diu que hi hauria una certa ‘comunitat’ en l’edat mija, en territoris i identitats distints. I es molt provable que aixina fora (inclus es podria incloure al primitiu frances, avant la lettre).

Esta ‘comunitat’, un espai mes ample, es la que tambe senyalen Peter Trudgill i José Manuel Hernández (Diccionario de sociolingüística, 2007, pp. 76-77), els quals parlen de ‘continus dialectals’ entre els qual es troba el ‘romanic occidental’ que inclouria territoralment les actuals Italia, França, Andorra, Espanya i Portugal.

Aprofitant l’ocasio (faltaria perfilar molt mes l’idea), yo plantejaria dins d’este continu diacronic o sincronic un ‘hipersistema romanic central’ o ‘diasistema romanic central’, de menor extensio (i provablement mes compacte, mes ‘convergent’), en oposicio al romanic oriental (italia, romanes...) i al romanic occidental (castella, portugues, gallec...). L’estructura sería de nort a sur: varietats d’oc, varietats de gasco, varietats d’aragones, varietats de catala i varietats de valencià.

Com a conjunt de conjunts, no es definix per l’inteligibilitat ni per les relacions historiques sino per isoglosses, per eixemple: les sintactiques abarquen a les llengües neollatines en major o menor grau, a totes; les morfologiques tambe tenen extensio variable, en puntes i ralles que unixen el nort i el sur; en les lexicogenetiques es veu que hi ha un ample espectre de formacions comunes i unes atres particulars i de major o menor us segons les zones, i no cal que parlem de les lexiques o de les foneticofonologiques... Per posar un eixemple practic, el manteniment o la caiguda de -r, grosso modo, es veu que hi ha una isoglossa que partiria el ‘domini’ nort-perdua / sur-conservacio: (perdua) entre els lectes d’oc (general en infinitiu i en unes atres terminacions, si be es conserva en alguns substantius i es manté en els parlars septentrionals), el catala, el mallorqui i l’aragones (es pert casi de forma absoluta en la modalitat oriental, mentres que l’altoaragones presenta les dos solucions, segons zones) –i el frances–; (conservacio) front al valencià (practicament general) –i el castella, tambe te zones de perdua-assimilacio–. El plantejament es que hi hauria un ‘subfonema’ historic basic que articularia este so (-r) i que ha donat, per temps, dos varietats: una en desaparicio o tendencia majoritaria a 0 i una atra en la qual es mantindria, en algunes excepcions.

El nom evitaria suspicacies ya que nomes es referix al concepte genetic –romanic– i a la posicio –central– en la Romania (i naturalment evitaria el debat infructuos del galorromanisme o iberorromanisme i la ‘frontera’ dels Pirineus que, com apuntava Barragán no era tal pp. 130-131).

Aclarixc, una cosa es est hiperespai (d’igualtat, sense jerarquies), una atra cosa son els aspectes tecnics (classificatoris, d’analisis de semblances i divergencies, de coordinacio, per a estudiar els sistemes grafics –comparar-los o reestructurar-los–) i una atra les ‘consciencies’ i adscripcions identitaries (particulars o colectives).

Unes qüestions conegudes i proximes

Quan s’analisen aspectes controvertits, solen apareixer similituts estructurals, perque les argumentacions son paregudes. Aixina, Castro es queixa de que “En Aragón, todos los textos medievales que no están redactados ni en latín ni en castellano lo están en catalán o en occitano, según el lobby catalanista-fablista” (p. 200). Passa igual en Valencia. Lo que no es castella es catala, i aixina tots els autors antics son ‘catalans’.

Tambe trobem conductes coincidents: “Huelga decir que es en la ciudad de Zaragoza donde la fabla tiene su mayor número de hablantes, mayoritariamente jóvenes castellanoparlantes, urbanitas y de tendencia politica nacionalista de izquierdas que asisten a cursillos de fabla aragonesa que realizan algunas asociaciones” (pp. 200-201). Aço passa perque els regionalistes de dretes tenen poc o gens d’interes per la conservacio de l’aragones. Com en Valencia, els mes militants –del catalanisme– solen ser d’ideologia esquerrana i es el mateix grup –castellanoparlants– el que millor assimila el model ‘catalencia’ (catala+valencià) o ‘neovalencia’ oficial. I val la mateixa consideracio feta abans per a l’aragones.

En Arago, com en Valencia, l’oposicio o els problemes es donen en els natius perque encara conserven la llengua patrimonial (aragones o valencià). Ho he explicat i escrit, la varietat autoctona actua com a interferencia per a l’imposicio del model nou, mentres que els parlants de castella o frances o italia no tenen esta dificultat. En Valencia, per a facilitar l’introduccio de l’estandart catalanisant s’ha aplicat una tecnica sicologica consistent en debilitar la consciencia lectal i s’han creat al llarc de decades natius idiomatics incompetents (un absurt sociollingüistic) facilment manipulabes (Fontelles,El genuïnisme i l’autoodi. Ideologia en el conflicte idiomatic valencià, 2020).

I no podia faltar la qüestio ortografica (pp. 208-209). El govern aragones encarregà en 2016, a peticio de tres entitats (Asociación Estudio de Filología Aragonesa, Consello d’a Fabla Aragonesa i Sociedat de Lingüística Aragonesa), un informe per a unificar els tres sistemes que hi havia. Els experts triats, cap d’ells aragones, foren Ramón d’Andrés (asturia), Patrick Sauzet (frances) i Michael Metzelin (suïs), els qual realisaren l’encomanda, pero resulta que les peticionaries rebujaren el document resultant, alegaren diverses qüestions i continuaren en les tres ortografies, mes una quarta que es la que reconeix la Dirección General de Política Lingüística (2017). I aixina estan.

En animus docendi

En l’aspecte millorable, per a mi, està l’exces tipografic: superabundancia de cursiva i de negreta que, al remat, dificulten la llectura i no complixen la missio de destacar alguns fragments o conceptes que els autors consideren importants. Per al meu gust, estos recursos s’han de reduir a lo indispensable, per a que funcionen com a lo que son: distinguidors, marcadors, resaltadors.

Un atre element, complicador de la llectura perque trenca la continuïtat visual-mental, es l’interpolacio de les cites de ueps en mig del text, millor que estiguen en la bibliografia.

En la part positiva, ho he destacat al principi, trobem abundancia de mapes, necessaris per a situar al llector, autocton o no, en els distints moments de l’historia.

Es tambe significatiu, en els dos autors, la multiplicitat d’eixemples, cosa sempre agradable per a tindre una visio mes completa.

Juan José BARRAGÁN i Héctor CASTRO (2021), Historia del Aragón oriental y su lengua, Alcanyis, Comarca del Bajo Aragón, 276 pp.

Nota: les referencies a l’obra figuren entre parentesis (p. XXX).

Per a citar esta obra: FONTELLES, Antoni (2023), Resenya de Juan José BARRAGÁN i Héctor CASTRO (2021), Historia del Aragón oriental y su lengua, Alcanyis, Comarca del Bajo Aragón, + pagina uep.

Para ver el articulo en formato PDF, use este enlace.