Quan des de la Cardona Vives me digueren:

- “Juli pots...

...es tractava d’una proposta dels seus president i secretari (Gonzalo i Fernando), i lo que pretenien era saber si podia parlar al voltant de la persona i de la personalitat de D. José María Guinot i Galán, absent fisicament, pero a la vegada tan present en esperit i en la nostra memoria.

Ni valia un m’ho pensare o un estic massa afaenat. De lo primer ni comentari de lo segon, per molt de treball que u puga tindre, sempre hi ha un espai, sempre es troba un moment per a donar resposta a la Cardona i mes si la proposta era fer una glossa de l’home bo que fon D. José María. Per tant, no solament vaig dir puc, sino que vaig respondre vullc, i este es el meu intent.

Lo que yo puga dir o aportar respecte de tan ilustre valencià de Castello, sera infim en relacio en atres aportacions que es poden fer des d’una convivencia mes proxima i constant. Yo procurare traslladar-los algunes qüestions producte del recòrt de moments vixcuts junt a una persona que sempre he considerat humil i sabia.

La primera volta que vaig vore, que no coneixer, a D. José María fon una vesprada de 1984 en l’associacio Valencia 2000, yo junt ad atres companyers freqüentavem l’associacio, de la qual l’anima i l’esperit era el desaparegut Paco Domingo, per a participar en activitats formatives i en accions formadores com aquelles “Escoles de Resistencia Valenciana” que es montaren des de Taula Nova Valenciana, entitat que nos amparava, per a oferir una visio nostra sobre les coses nostres i potenciar el coneiximent de la llengua i de la cultura valencianes. Alli, en l’entreplanta i esperant a ser rebut pel gestor de Valencia 2000 (Octavio Hernández) vaig vore un home de no massa estatura, energic pero molt pausat, carregat en una grossa carpeta. Algu me digue, es Mossen Guinot, de Castello, i ara pense que en aquella carpeta deuria de dur el manuscrit de la Fonetica de la Llengua Valenciana, aquella que publicaria Valencia 2000 en 1984. Era un primer pilar que es construïa, per primera vegada, per a sustentar un ample argumentari sobre la singularitat de la llengua valenciana.

Des de llavors i molt pronte me doni conte de la gran personalitat i de la gran capacitat de treball de D. José María. Ell formaria part, en prou immediatea, de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV, com agregat colaborador. Ell sería un dels conferenciants del cicle que s’organisara des de Lo Rat Penat, llavors baix l’activa i fructifera presidencia del Dr. Gil Barberà. Un cicle que s’agrupava baix el titul de “Raons d’identitat”, i que contà en la colaboracio del Grup cultural Bernia i de la Cardona Vives i que s’impartiren per Mossen Alminyana, Francesc Borja Cremades, Xavier Casp, Josep Aparicio, Chimo Lanuza, Lleopolt Peñarroja, Antonio Ubieto, Alfons Vila i D. José María que parlà de “La llengua valenciana: hui”. Les conferencies es publicarien en el numero 3 de la Coleccio Al Vent (1995), que havia segut recentment iniciada i potenciada, des de la Seccio de Publicacions de la referida entitat, per Angels Redon i Miquel Castellano. Des d’esta mateixa plataforma se li editaria la Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (1987), un ample estudi sobre les qüestions gramaticals que venia a completar la gramatica en us en els cursos que s’impartien en Lo Rat Penat.

Tal volta la vinculacio mes directa me vingue a través d’esta institucio valencianista centenaria, de la qual vaig ser Secretari General durant prop de deu anys. En al menys dos ocasions donà dos conferencies magistrals, una en 1983, un 11 de giner, sobre “Les Normes del 32 i l’unitat de la llengua” i l’atra en la clausura dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de l’any 1986, sobre “El valencià: fonética verbal”, les quals li foren publicades. Des d’eixe carrec, i en Lo Rat Penat, em va complaure l’honor d’haver impulsat, junt ad atres persones (Victoria Moreno) el que fora nomenat Prohom i, lo que me paregue un necessari reconeiximent, en el qual tant colaborà la Cardona Vives, l’homenage conjunt que se li dedicà a qui, havent arribat a una alvançada edat al moviment valencianiste, des de la militancia me referixc, havia segut capaç de crear una associacio que laborara per esta causa des de les terres castelloneres, pero a mes havia fet unes importantissimes aportacions amparades en estudis cientifics sobre la llengua valenciana. Tinguerem un estudi fonetic, un atre gramatical i normatiu i distintes edicions, igualment d’importants, en les que es pronunciava sobre la codificacio ortografica de les Bases del 32 i la comparava en la normativa ortografica de la RACV o Normes d’El Puig. Treballs, en els que nos parlava de la necessitat de respectar la llengua viva, producte de l’evolucio dels parlars valencians, i tot des d’un sabi magisteri. Ell, en les seues colaboracions i articuls, donava, nos donava, arguments que sustenten, encara hui, la particularitat de la llengua valenciana.

Quan mes a prop, personalment, he estat de D. José María ha segut en les distintes ocasions en que la Cardona Vives ha recorregut a la meua persona per a que coordinara, dinamisara o compartira unes jornades formatives, ya classiques en el calendari d’activitats que anualment venen organisant. En el primer curs en el que vaig participar i que es celebrà en les aules de l’Academia Sancristobal, en el carrer Lagasca, molt a prop de la plaça Borrull, quina sorpresa quan me’l vaig vore apareixer cami del local. Estavem la persona que m’acompanyava (Marivi Ferrandis) i yo fent un poc de temps, fins que es fera l’hora de l’inici del primer dia de curs i, en vore’l arribar, pensi ¡quin compromis!; i mes quan comprovi que s’assentava entre els possibles alumnes meus. En eixe moment em vaig quedar sense paraules i, per supost, me vaig qüestionar que feya yo alli, davant d’un mestre de mestres. Ell sempre tan comedit i tant inteligent estava alli i havia vingut per a recolzar, en la seua presencia, l’inici d’aquell curs i a donar soport ad aquell que anava alli en calitat de professor. Aixina m’ho va transmetre en un interessantissim dialec que mantinguerem, en acabar esta primera classe, assentats al voltant d’una taula d’un cafe proxim. Sempre que ha pogut ha estat i ha fet, inclus ya mes entrat en edat, la visita ad estos cursos que en regularitat, cada mes de maig, s’han anat celebrant. Ya podeu pensar lo pagat i gojos que yo m’he sentit nomes de saber-lo per alli alguna vesprada.

Tal volta els ultims contactes varen ser els mes fructifers per a mi, perque m’han calat com a persona les seues maneres de fer, tan educades, pero a la vegada tan fermes. I d’entre estos ultims contactes, mes dilatats, vullc destacar el que establirem per a la preparacio del seu homenage, en el que si no se va poder mantindre el secret del reconeiximent que el valencianisme volia fer-li, si que conseguirem sorprendre’l en presentar i repartir als assistents, ad aquell acte-homenage, una de les seues ultimes obres publicades sobre tematica llingüistica: Les Bases Ortografiques del 32 (o les de Castello) i les d’El Puig (o les de la R.A.de C.V.) comparades. Era una publicacio modesta pero pedagogicament interessant i necessaria, que corresponia al numero 9 de la coleccio dels Quarderns de Divulgacio. Aquella nit el goig se li besllumenava en el rostre i en aquells ulls vius de D. José María, que es veya acaronat per un public que omplia i deixava menut l’ampli salo del Casino Antic de Castello.

D’eixos ultims encontres, realment per a mi l’ultim estant ell en vida, i tambe el mes proxim i personal, fon el que mantinguerem en sa casa d’Artana, un 19 d’agost de 2004. Alli nos va rebre a Gonzalo, a Joan Sancho i a mi, possiblement sent sabedors tots que aquell home gran caminava, ya massa de pressa i de manera irreversible, cap a la seua fi. Alli, en una claretat mental i en una intensitat espiritual, que no era acompanyada per la fortalea física i corporal, encara estague mes d’una hora parlant de tots aquells temes que nos preocupaven i que li preocupaven. La visita, la tertulia i, lo que es mes important, les seues sempre sabies paraules quedaren gravades. Ell sense titubejos, nos parlà del passat, del present i del futur immediat; del valencianisme, dels frens que ha tingut este moviment, dels qui no dubtaren en aprofitar-se i beneficiar-se i, sobretot, arribava a llançar la crida, ara tantes voltes repetida i desijada, d’unio entre els moviments que representen o volen representar al valencianisme cultural i al politic.

Per a mi D. José Maria sera sempre eixe referent tant en la part intelectual com en l’humana. Possiblement no necessitava ni ser un arribiste per a medrar socialment ni economicament, la seua personalitat superava estes vanitats; pero molt menys tingue la necessitat de demostrar el seu carisma d’intelectual i d’estudios home de lletres, era algo evident. Pero ¿a qui, per prudent, comedit i humil que siga, no li ve, alguna vegada una ramalada de vanagloria i desija algun reconeiximent? i, sobretot, quan es fa evident que te i es mes capaç de qui tantes trabes posà a que fora nomenat academic de numero de la RACV. A la fi se li feu justicia i ingressà com academic de numero en una institucio que, me consta, tardà massa en acceptar-lo en el seu si. Aquella vesprada del 7 de març de 2003 el vaig vore pletoric de felicitat i els qui l’apreciavem i l’acompanyarem en aquell acte tambe forem invadits per eixe sentiment tan gratificant.

Nomes vullc dir que eixe referent, per si a un cas la memoria m’abandona, el tinc ben present en el fadri, reconeiximent en el que me va distinguir la Cardona Vives en 1999, i que porta precisament el seu nom.

I per a acabar me premetran que cite al propi D. José María, en una referencia tan actual i tan oportuna, a pesar de ser de 1987, per lo ajustada a les circusmtancies per les quals travessa la llengua valenciana, conseqüencia de les nefastes actuacions de la classe politica valenciana. Ell, en l’introduccio de la seua Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana, dia:

“Nos hem proposat al redactar este llibre fer una modesta aportacio a la normalisacio de la llengua valenciana. Creem que la missio de la Gramatica Valenciana moderna no es ni recollir arcaismes, ni imposar normes arbitraries aprioristiques, ni admetre com a bo tot lo que d’estrany o vulgar ha vingut en el temps a incorporar-se a la llengua actual. La Gramatica Valenciana al dia, com a ciencia empirica, deu ser la sistematisacio del parlar viu del poble valencià, depurat d’arcaismes, castellanismes, catalanismes i vulgarismes, per presentar-lo correcte, com un espill en el que el poble valencià es mire i es reconega, i puga dir: eixa es la verdadera llengua valenciana i eixes son les normes que devem seguir per a parlar en correccio”.

Que la seua obra i la seua memoria nos aprofite per a seguir un cami per ell traçat, que considere mes que imprescindible, per recte, per veraç, per apropiat, per llogic i per llucit