Apunts històrics del teatre valencià, i (V)

El naiximent del segle XIX dugué aparellada la construcció del més important coliseu que mai hi hagué, ni en acabant hauria, en Valéncia.

En terrenys que en temps passats ocupara la célebre institució “El Centenar de la Ploma”, pertanyents a l’antic Hort dels Transits junt a l’actual carrer de les Barques, es proyectà construir un teatre a expenses de l’hospital, el qual vinguera a cobrir les necessitats d’un lloc d’espectàculs concordant en la categoria de nostra ciutat; i d’esta manera, baix la direcció dels arquitectes don Salvador Escrig i don Cristòfol Sales s’escomençaren les obres de l’actual Teatre Principal. El 14 de giner de 1808 fon colocada la primera pedra, fent-se tot seguit uns robusts fonaments i continuant l’obra en total diligència, fins que quatre mesos més tart, es manifestà el pronunciament dels valencians contra les forces invasores napoleòniques, i per supost es detingueren les obres.

Acabada la lluita contra els francesos i a causa de la terrible escassea de diners en que es troba la ciutat, la continuació del proyecte es veu postergada per un periodo de vintitrés anys, i és en octubre de 1831 quan per fi es reprén l’ingent llabor de concloure el teatre, si be disminuint notablement l’elevació de l’edifici, al suprimir del proyecte el tercer orde de nayes. D’este modo el 24 de juliol de l’any següent s’inaugura el teatre en gran pompa, posant en escena la comèdia titulada “Luís decimocuarto el grande”, i completant la velada en l’acte segon de l’òpera “La Cenicienta”.

En acabant de funcionar un any el teatre a ple rendiment i a satisfacció de tots, el Consell de l’Hospital, en vista de l’obra disminuïda de l’edifici, considera la possibilitat de afegir la filada de nayes omeses en anterioritat, per a fer lo qual es deuria de tancar el teatre, desmontar tota la coberta, i en acabar l’obra tornar a construir el trespol, en quant podria supondre per a les arques tan greu dispendi, més la supressió per varis mesos de la celebració d’espectàculs.

La solució al problema vingué deguda a l’ingeni d’un operari de nom desconegut, el qual ideà i construí determinats artificis, consistents en unes peces de ferro roscades paregudes als actuals gats de tornell, que colocats en punts estratègics de la base del trespol i accionades simultànea i manualment, anaren pujant tota la coberta a un temps, en huit sessions de dèu minuts a lo llarc de tres dies i mig, en les quals s’elevava tot el conjunt les quinze polzades que permetien les rosques. Arribat al llímit de cada elevació i en el buit obert, es construïen les corresponents filades d’atobons i els soports a on tornaven a assentar-se els gats, i aixina en tant artesà sistema, quedà acabada l’obra dura de les nayes i afermat el trespol sense desmontar-lo. Cal dir que la superfície total de la coberta era, i és, de noumil cent peus quadrats. Tot este treball es realisà coincidint en el temps sense espectàculs públics, durant la Quaresma de l’any 1833.

A la vista del pobre concepte que en l’actualitat es té referent a la calitat del teatre valencià, es podria pensar que en el primer coliseu de la ciutat, només es representarien obres de gran fama i d’autors estrangers, deixant les funcions pròpies del nostre teatre vernàcul per a uns atres àmbits manco elevats socialment, i menyspreant com es fa ara, als nostres autors i a moltes companyies autòctones. Pero no fon aixina. Al menys, i segons l’abundant documentació que hem pogut replegar de l’época, el Teatre Principal de Valéncia, en el periodo de trenta anys comprés entre 1846 i 1875, programà casi un centenar de obres teatrals, escrites per més d’una dotzena d’autors naixcuts en nostra terra, i representades en la dolça llengua valenciana.

Una breu relació entretreta d’aquells programes que conservem, nos senyalen obres i autors de tots tan coneguts, com són:

Eduart Escalante Mateu, en les seues “Un grapaet i prou”, “Una nit en la Glorieta”, “El trovador en un Porche” o “La processó per ma casa”.
Francesc Palanca i Roca, en “Un casament en Picanya”, o “Toni Manena i Joan de la Sòn”.
Joaquim Balader Sanchis, en “Al sa i al pla”, i “Eixarop de llarga vida”.
Josep Bernat i Baldoví, en “El Tribunal de Fabara”, “La tertúlia de Colau”, o “L’agüelo Pollastre”.
I Rafael Maria Liern, potser el més representat, en les seues obres “Les eleccions de un poblet”, “La flor del camí del Grau”, “La cotorra d’Alaquàs”, o “De femater a lacayo”.

En el canvi de segle pareix ser que també canviaren formes i costums, i aixina, caigué un extens vel de silenci damunt del nostre teatre autòcton, el qual abandonà definitivament tan luxós lloc d’exhibició, i passà a representar-se en uns atres teatres més populars, com foren el “Russafa”, “Apolo”, “Serrano”, “Jai-a-lai”, “Novedades”, “Princesa” o “Alkazar”. No obstant ni la calitat ni la cantitat minvà, i naixqueren a la llum nous noms d’autors teatrals, com: Maximilià Thous Orts, Faust Hernàndez Casajuana, Josep Peris Celda, Vicent Montesinos Palomares, Francesc Comes Martínez, Vicent Marco Rivas, Manuel Soto Lluch, Francesc Barchino Pérez, Jesús Morante Borràs, Artur Casinos Moltó, Alfret Sendín Galiana, Rafael Gayano Lluch, Felip Melià Bernabeu, i tants atres que hem vist representar, fins a fa poc més d’una década.

I és en els últims quaranta anys, quan es dona a conéixer una nova estirp d’autors valencians, molts d’ells actualment vius, de la qual existència i llabor teatral caldria tractar en una pròxima ocasió.