Apunts històrics del teatre valencià (IV)

Vista la bona acollida que el “Teatre de Sant Narcís” tingué per part de la ciutadania, no passaren molts anys sense que es crearen nous locals d’exhibició en Valéncia. Ignorem si els següents teatres foren oberts en permís de la Diputació, al temps que el primitiu encara donava funcions, o lo més provable és que estos es construïren a partir de 1586, data en que passà a ocupar el lloc del teatre i de la Confraria la presó de la ciutat, traslladada allí en motiu del greu incendi ocorregut en la Casa Consistorial. Lo ben sabut és que el teatre desaparegué, i la presó, com ell, prengué el nom de Sant Narcís.

D’alguns locals nous d’exhibició que vingueren a continuació sí tenim notícia, com és del “Teatre dels Santets”, que es va obrir en el Vall Cobert junt a la porta de la Xerea, el de la “Botiga de la Balda”, pròxim al pont de la Trinitat, i el de “la Olivera” junt a la Tertúlia, molt prop a l’Estudi General en el hui conegut carrer de les Comèdies. Este últim teatre, per les seues característiques, es pot considerar com el més important de Valéncia en la seua época, puix que arribà a funcionar ininterrompudament a lo llarc de cent cinquanta anys, portant-se a cap per al seu manteniment i conservació diverses obres i reparacions, mentres que els atres locals menors anaren desapareixent per vellea, i deterior en la construcció.

En el de la Olivera, en capacitat suficient per a acollir unes trescentes persones, representaren multitut de companyies, tant locals com de comediants foràneus de pas per nostra terra. A lo llarc de tota sa existència fon millorat i reconstruït diverses vegades, i de la gran importància que obtingué donen constància ilustres personalitats del teatre i la lliteratura, fent-se menció escrita d’ell en el llibre “Guzman de Alfarache”, i inclús el mateix Cervantes es referix al Teatre de la Olivera, en el capítul tercer de la Primera Part de son famós llibre, introduint-lo en la conversació que un venter manté en Don Quixot.

A títul important cal dir que l’existència d’este teatre en la ciutat, fon motiu principal de la desaforada lluita contra el art de Talía practicada per l’Arquebisbe Andreu Mayoral, al qual per atra banda tant s’ha lloat en Valéncia, fins a l’extrem de dedicar-li un important carrer situat a l’esquena de l’actual Ajuntament.

De la història d’este home caldria ocupar-se extensament, traent balanç de quantes coses favorables i contraries feu per nostra ciutat i ciutadans, a lo llarc del temps que ocupà el cadirot arquebisbal, lo qual no és nostre propòsit en este moment, pero sí direm que fon enemic declarat de qualsevol manifestació artística profana que es desenrollara en Valéncia; que es propongué fer desaparéixer les pràctiques teatrals i el teatre en quant ell significava, i que no dubtà en determinat moment, inclús en pagar el lloguer del teatre del seu propi peculi, per a tancar-lo tot seguit.

Estava clar que fent això deixava sense lloc d’exhibicions a tota la societat valenciana que acodia regularment per a vore representar a les companyies, tant autòctones com foranes, creant un gran malestar en ciutadania i professió.

I no content en tal malifeta contra el art teatral, arribà a demanar i conseguir, que el rei Fernando VI firmara un real decret, pel qual “es prohibia la representació de comèdies en Valéncia i totes les demés ciutats del Regne”. I per a més inri, feu que el mateix rei publicara una atra orde en 1749, per la qual el teatre de la Olivera devia convertir-se en vivendes. I aixina es feu, derrocant-se l’edifici i desapareixent per a sempre el que arribà a ser un dels millors teatres d’Espanya. Per fortuna per al teatre valencià, un atre rei, Carles III, derogà tan malhaurada orde contra les representacions teatrals, en 1760.

L’inexistència forçada a lo llarc d’eixos onze anys d’un lloc convenient a on poder representar comèdies, fon causa de que proliferaren espais mínims en casi tots els barris de la ciutat, generalment situats en porches, i aixina, casi en cada carrer a on hi haguera una casa que contara en un, s’acostumaren els veïns a reunir-se per a vore representar obres menors, interpretades per companyies modestes. Este tipo de funcions fon causa directa de proliferació de sainets i comèdies curtes, generalment satíriques, que s’encarregaren d’escriure en gran cantitat els autors valencians de l’época.

Pero abans d’entrar en este important capítul d’un nou moviment teatral, caldrà fer mes que siga una breu menció, a un grup d’autors valencians pertanyents al segle XVII i algunes de les seues obres més conegudes. Aixina mencionem a:

Carles Boil, autor de “El marido asegurado” i “El pastor de Menandra”.
Cristòfol Virues; “La gran Semíramis” i “La cruel Casandra”.
Marc Antoni Ortí; “La deuda bien satisfecha” i “La amistad contra el amor”.
Vicent Esquerdo; “Marte y Venus en París” i “La mina del amor”.
Jacint Alonso Maluenda; “San Luis Beltran” i “La Magdalena”.
Antoni Folch de Cardona; “Del mal el menos” i “Más es servir que reinar”.
Ricart de Turia; “La burladora burlada” i “La fe pagada”.
Crescenci Cerveró; “Celos son bien y ventura” i “Extremos de amor”.
i Manuel Vidal Salvador; “La alameda de Valencia” i “El hijo pródigo”.

En este nou segle ya contem en un moviment cultural modern, que nos permet imprimir i conservar una important part dels texts teatrals del moment, al temps que es crea en la ciutat, gràcies a la diligència de don Josep Ortí i Moles, comte de l’Alcudia i dramaturc, una acadèmia per a l’aprenentage de la música, dansa, i representació, les tres arts que concorren al major decor i perfecció de l’espectàcul teatral. Per supost i una vegada més, Valéncia és pionera creant la primera acadèmia teatral d’Espanya.

I no és lo únic. L’espenta cultural de l’época fa que diversos autors de la nostra terra traduïxquen algunes de les seues pròpies obres a l’idioma italià, i que en ell representades, tindran una molt favorable acollida entre el públic de Roma i Nápoles. Es conserven texts en dita llengua, dels valencians Manuel Lassala, Joan Batiste Colomés, o Bernat García, en títuls com “Il Misántropo”, “Scipione in Cartagine”, o “La Zingara”.

Passant ya al segle XVIII, l’importància autoral de Valéncia es dispara, i la relació de dramaturcs resulta numerosíssima. De ella farem menció només en uns quants noms destacats, que estrenaren les seues obres per orde cronològic entre 1700 i 1790:

Aleixandre Arboreda – Marià Egual – Manuel Martí – Tomàs Serra – Pasqual Esclapés – Fèlix de Adsaneta – Manuel Lassala – Bernat García – Joan Batiste Colomes – Francesc Bahamondo i Gaspar Zabala Zamora.

(Continuarem)