DESCONCERTATS I APARDALATS

1

I

Els seguidors no saben qué fer, alguns integrants protesten, els detractors confirmem les ‘paleolitiques’ previsions, la gent ni s’entera i alguns se fan els indignats (perque no estan dins ni pinten res). Es la descripcio rapida, imprecisa, de les conseqüencies de l’ultim joc de mans, i de papers, dels participants en la farsa idiomatica que patim des de fa mes de dos decades.

Ya escrigui en esta uep l’articul “La dignitat de l’esclau i les vergens ultrajades” (20-7-2020) sobre el “Protocol general d’actuació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears”. Contava algunes coses que son historia i que conve que els desmemoriats les tinguen presents, perque es millor saber-les que ignorar-les, si be aço ultim els va molt ve per als seus interessos.

Per deformacio professional torne sobre l’assunt, per a explicar als nostres llectors, per lo manco, als nostres, esta historia.

¿Qué passa?

Que la AVLl va lenta pero inexorablement cap a l’irrellevancia absoluta i la desaparicio funcional, no formal ni fisica. No creguen que l’estan espentant per eixe cami forces teluriques o astrals, no, l’impuls es propi (en alguna ajudeta externa).

Es creà en 1998 per a resoldre un problema llingüistic que era part d’un atre mes gros: identitari. Irresolut. Hi ha una gran part de la societat que se sent espanyola i li importa una fava el valencià; hi ha una atra part que se sent catalana i a la qual la ‘varietat valenciana’ li importava una fava (dividida entre els que quan mes catala millor i els que tenen remordiments i advoquen per la ‘recuperacio’ de lo que han contribuit a degradar).

El dictamen del Consell Valencià de Cultura (1998), que recomanava la creacio de l’ent i fonamentava la AVLl, es rodejà de terminologia d’exit (recorde la coincidencia mediatica: ‘acort historic’). La mateixa acreditacio exitosa s’aplicà al naiximent llegal i funcional de la AVLl. Els critics forem llançats a l’espai transneptunia, mes casolanament, a on brama la tonyina..

La propia llei de creacio es ‘grandiloqüent’, “és la institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària i la realitat lingüística genuïna valenciana, aixina com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló” (art. 3).

De la creacio a la constitucio no fon un cami facil... passaren casi tres anys, en l’estiu de 2001. Els temps inicials foren de relativa tranquilitat. Hi havia ma de ferro (la presidenta era Ascensió Figueres, del PP) per a evitar que es vera massa l’objectiu final –previst per alguns– i que el PP poguera ser acusat de ‘catalaniste’. Pero en 2005 es declarà la guerra, s’aprovà el dictamen sobre els criteris per a la defensa de la denominacio i l’entitat del valencià. Alli, en l’habitual retorica ampulosa i recarregada, per a ocultar, es diu que “l’AVL considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana, és el de valencià” (punt 5). Observe’s que ‘el terme mes adequat’ (entre varis) no es ‘l’adequat’ (que en sería u) i, per lo tant, caben unes atres denominacions. Aixina es reconeix en el preambul de la llei de 1998, que incorpora una part del dictamen del CVC, i en el que s’especifíca que ‘llengua valenciana’ no te ‘caracter excloent’, es dir, caben uns atres noms. Com sempre, tot es pegar-li voltes al nano.

Este dictamen provocà un dur enfrontament entre l’institucio i la Generalitat (en mans del PP). Pero en acabant de l’espectacular tronada... vingue la calma i tot tornà a la normalitat.

 

II

El (placit) transit

Sens explicar-ho tot, l’aprovacio del dictamen del CVC, la fragmentacio que provocà en el valencianisme i la confluencia d’interessos periodistics en el PP, ocasionaren el decliu d’Unio Valenciana que, en uns anys, desaparegue del mapa politic, pels magres resultats electorals i per la permanent ‘adquisicio de voluntats’ per part del PP, i no oblide l’inestimable colaboracio, al principi, de la llista d’incondicionals de l’expresident Eduardo Zaplana, en l’infame manifest publicat la vespra de les eleccions de 1998, que fon el colp de gracia, sense dubte.

Ya dic, desapareguda Unio Valenciana, nomes quedava el PP com a salvaguarda i defensor de les essencies valencianes (perque els atres eren catalanistes) i, en conseqüencia, l’ent pacificador, la AVLl, no havia d’alçar ni pols ni remoli.

Aquells primers anys aparegue lo fonamental: la gramatica (2006), el diccionari ortografic i de pronunciacio (2006) i el referit dictamen (2005).

La conexio nort-sur no funcionava, sobre tot perque la del nort, l’IEC, no acceptava que un atre organisme tinguera potestat normativa, i des d’aci, pareix que no hi havia massa interes, per a evitar ser marcats com a subordinats i catalanistes (que ho eren). Este distanciament, al menys per la part d’aci, era mes estetic que real.

En aço que un temporal remou la mar. L’IEC, com a amo i senyor, modificà alguns aspectes gramaticals i ortografics en 2016. I la ‘criada’, la AVLl, no reaccionà. Ya era president el prestigios filolec Ramon Ferrer. Provablement hi havia contactes interinstitucionals perque en Vilaweb (28-3-2017) l’entrevistaren i a la pregunta sobre les relacions entre les dos entitats, este respongue: “Ha nascut [la AVLl] perquè hi havia un buit. Quan eixe buit siga ple, ja està. Quan efectivament, eixes dues gramàtiques que tenen una diferenciació molt mínima confluïsquen completament ja no en faran falta dues. N’hi haurà una.”. Se sobreenten que la confluencia es produirà quan a l’unicitat gramatical la seguixca una AVLl superflua.

Els contactes es corroboren perque en 2018 (1 de juny) la nostra copià, al peu de la lletra, les modificacions que dos anys abans havia realisat l’IEC i ho feu “per responsabilitat (per a evitar dos ortografies diferents), sense ni tan sols estudiar i modificar com tractava la seua gramàtica [la propia] les qüestions canviades” (Saragossà, Valenciadiari.com, 17-7-2020, edicio digital). Obviament li guanyi la ma. Vaig publicar en la uep d’ANV dos series d’articuls sobre aço (juliol-agost i novembre, 2018) actualisats i republicats en el Rogle Constanti Llombart (agost, 2019).

En aquell moment quedà manifest quí era l’autoritat i quí el servidor. El que no vullga vore-ho que no ho veja.

Pareix que aço generà un poc d’intranquilitat, no massa, entre alguns academics i es quan s’oficialisà el festeig que acabà en el primer acort de cooperacio (decembre de 2019, IEC; giner de 2020, AVLl) i en el protocol (juliol de 2020).

L’acort original ix de la Secció Filològica de l’IEC i el passa ‘a la firma’ dels atres dos ‘secundaris’ (AVLl i Universitat de les Illes Balears, esta sense competencia normativa, es per a fer el paperot): “No es podia fer cap modificació al document que havia aprovat la institució catalana: o s’aprovava com estava o no s’aprovava” (Saragossà, Valenciadiari.com, 17-7-2020).

Aci es presentà de pressa i correguda al ple del 10 de giner de 2020, cosa que obligà a deixar-ho per a mes avant. Es tornà a portar al ple del 31 de giner i es va aprovar, en una abstencio i quatre vots en contra: un vot particular d’Abelard Saragossà, Artur Ahuir i Àngel-Vicent Calpe (redactat per Saragossà, es inconfonible la seua prosa) i un atre d’Alfons Vila.

 

III

Els protestants (per orde d’aparicio)

Alfons Vila

Me fa molta llastima est home, perque tenía una significativa trayectoria de publicacions historiques i culturals en el valencianisme... pero el perderen la gloria i els diners... abans de coneixer-se la llista definitiva d’academics, casi tot lo mon que volia sentir-ho sabia que anava a entrar... perque ho escampava son fill... i el vaticini es va complir.

Se que ha volgut ‘redimir-se’ en varies ocasions... pero com que no passa de les intencions, hauré de pensar que ha preferit el malestar permanent, l’arraconament i l’insignificancia en la AVLl... a canvi dels diners... que aqueten moltes consciencies i calmen molts pesars.

En el vot particular (3-2-2020) demana l’anulacio de l’acort perque llimita l’independencia de l’organisme en el compliment de les funcions propies: impulsar el valencià genuï. Est objectiu està emmarcat en els articuls 2 (personalitat juridica propia), 3 (funcions), 7 (defendre l’entitat del valencià), 9 (establiment de relacions).

Aparentment es ‘tecnic’, no te la retorica i detallisme de l’atre vot, pero es fluixet perque erra en la textualitat del conveni de colaboracio. Diu que es fa per a arribar a una “normativa inclusiva i unitaria”. I efectivament si aixina fora, l’acort transgrediria la llei de creacio; pero es que tal sintagma no apareix aixina en el document (l’he revisat varies voltes). Lo mes proxim es “cooperar per a l’establiment d’un model normatiu comú que a la vegada siga unitari i respectuós amb la variació interna de la llengua” (en l’exposicio) o que l’establiment de “orientacions normatives unitaries seran inclusives respecte als trets específics de la varietat formal respectiva dels diversos territoris” (punt 1).

I no, no es igual una “normativa inclusiva i unitaria” que un model normatiu comu... unitari i respectuos. Filant prim es podria entendre que supon una deixacio de funcions per part de la AVLl, pero ya diu el punt 3 que les orientacions normatives conjuntes s’han d’aprovar per cada institucio... en cas contrari no tindran valor.

En un atre document que circula per ahi (19-7-2020) intenta, com he dit abans, llavar-se i llevar-se la culpa. Yo, i crec que tots, tinc clar que els ‘valencianistes’ que entraren en la AVLl son uns traïdors a la causa i uns venuts per no se quànts euros al mes. Se’ls explicà per activa i per passiva lo que era el nou ent i quína era la finalitat... i no feren cas. Ara es molt, molt tart.

 Recorde que al poc d’entrar hi hague una reunio en la RACV a la qual assistiren els ‘academics valencianistes’, en Ferrer al cap i pretenien que els ‘ajudarem’... que nosatres ferem la faena per a poder contraatacar als catalanistes... o siga, la faena per a nosatres i els diners per ad ells. Nos negarem en redo... ¡Quína poca vergonya! Si no sabien prou... no haver entrat.

 

IV

Saragossà, Ahuir, Calpe

El vot particular firmat per Abelard Saragossà, Artur Ahuir i Àngel-Vicent Calpe (7-2-2020) ve a dir que en lo be que ho estavem fent fins ara, est acort trenca la pau per qüestions formals (encara que n’apunten alguna de fondo). Es coincident, no lliteralment, en els tres articuls publicats per Saragossà en Valenciadiari.com, 17, 18 i 19 de juliol de 2020.

La coordinacio interinstitucional no es que siga bona, es superior, pero hem de saber qué hem de coordinar, el contengut. Per a mi està clar, “l’establiment d’un model normatiu comú que a la vegada siga unitari i respectuós amb la variació interna de la llengua” (en l’exposicio de l’acort), “Aquestes orientacions normatives unitàries seran inclusives respecte als trets específics de la varietat formal respectiva dels diversos territoris i explicitaran la gradació de les opcions adequades als àmbits d’ús intraterritorial, interterritorial o internacional” (punt 1). ¿Que no està clar?

Mes de lo mateix. Pretenen establir una hipernorma (internacional) una supernorma (interterritorial) i una norma (intraterritorial).

I a la ‘trinitat’ (Saragossà-Calpe-Ahuir) li preocupa que aço represente una ingerencia en el model particular: “trobem que està totalment fora de lloc que es plantege la possibilitat d’haver de consensuar amb l’IEC els usos intraterritorials valencians”. ¡Sera que ara no demanen permis!

Per si no està clar, la ‘coordinacio’ establirà distints nivells geografics (els tres indicats) i naturalment que l’IEC podra intervindre en la regulacio intraterritorial, com nosatres ho podrem fer en la d’ells (es una ilusio, clar). Ya vorem cóm s’ho arreglen, pero en el model intraterritorial establiran els ‘artefactes’ necessaris per a que es garantise la genuïnitat i el respecte a la varietat, sense perjuï de la norma bona...

¿Qué son si no els doblets i triplets que accepta la AVLl? La possibilitat que te l’escritor ‘valencià’ d’utilisar unes atres variants de ‘l’ambit idiomatic’ i el fonament que permet a l’administracio valenciana tindre un model particular, avalat per l’amplitut de mires de la AVLl. Aço està dispost per a que els valencians puguen usar les formes ‘catalanes’, en la seguritat de que els catalans no usaran mai o casi mai les ‘valencianes’, independentment de que els diccionaris o les gramatiques incloguen unes atres ‘variants’ del domini. ¿Comprés?

Que aço implica una certa ‘subordinacio’. Si. Que la ‘trinitat’ recorda que la competencia normativa es de la AVLl (el poder, sempre el poder), puix si. I que eixa comissio de coordinacio (punt 2) actuarà de fet com a ‘ent’ normativisador. Tambe si.

¿Aço sobrepassa o contradiu la llegalitat valenciana? No. El llenguage de l’acort està molt medit i s’han cobert l’esquena. Molta coordinacio, moltes comissions, moltes subcomissions, molt d’unitarisme, pero “Els acords sobre les orientacions normatives conjuntes han de comptar amb l’aprovació de cada institució, d’acord amb les respectives competències”. Perfecte.

Faran el paripe, consensuaran lo que toque i ho passaran a la firma de les dos entitats normatives IEC i AVLl... que ho ratificaran. ¿Comprés? Que eticament es dubtos, si, ¿i qué?

No te cabuda la proposta de la ‘trinitat’: “trobem a faltar una disposició genèrica que reconega automàticament les prescripcions normatives respectives. Pareix lògic que, tractant-se de la mateixa llengua, allò que és normatiu en un territori siga tambe vàlid en els altres”. Puix no, no pot ser i ademes es impossible. En este cas es vulneraria la llei de creacio: les competencies son les competencies i encara que ‘copien’... han d’aprovar-ho formalment. I aixina fon en l’acort de 2018 quan ‘traslladaren’ aci les modificacions ortografiques de l’IEC, perque el proces no es automatic, ni pot establir-se el mencionat mecanisme bidireccional.

Ad estes altures es llamenta, la ‘trinitat’, que el titul del document no es l’adequat, que hi ha asimetria en les denominacions (‘llengua catalana’ / ‘valencià’), que el catala es la llengua i el ‘valencià’ la varietat (i aço invisibilisa a cinc millons de valencians; Saragossà, Valenciadiari.com, 17-7-2020), que hi ha ‘essencialismes’ quan es diu que l’unitat prové: “dels orígens històrics comuns, que s’ha consolidat en les relacions continuades al llarg dels segles i que es projecta al futur en el context internacional” (vaja, una descripcio anonima dels ‘Països Catalans’... derivats de la llengua), i unes atres menudencies, del gust de la ‘trinitat, com l’asimetrica acreditacio dels ents firmants...

 

V

Les entitats valencianistes

En un document del 10-3-2020, les associacions valencianes, sens especificar, criticaren l’acort perque entenien que contradiu la llei de creacio i l’ent que “permetria superar el conflicte llingüístic valencià sense vencedors ni vençuts, ve caent des d’aquell moment en el sectarisme”. Home si quan es creà hi havia majoria absoluta de catalanistes i una exigua minoria de ‘valencianistes’, que estaven per lo que estaven, afirmar ara que ve caent en el sectarisme... ya ho era ab initio, pero eren uns atres temps.

Se llimita a recordar que el dictamen de 2005 tendix a la convergencia i que aço es incompatible en respectar la realitat llingüistica genuïna valenciana. No, no ho es. I als fets me remet. Que el Consell Jurídic Consultiu estimara que el document s’extrallimitava... pareix que no, perque no ha passat res.

Que IEC, AVLl i UIB colaboren i coordinen per a elaborar una normativa inclusiva i unitaria... ho avala la propia llei de creacio... establir relacions horisontals (i ya sabem que verticals tambe) en unes atres institucions similars. 

Vore en el trencament del consens intern alguna llum es vore ulls per llanternes. No hi ha tal cosa. Si son tan sectaris... els discrepants haurien d’abandonar (per a desllegitimar-la)... ni ho han fet ni ho faran...

Les entitats valencianistes haurien pogut vore que del nom de llengua valenciana no excloent de l’inici (i que molts aplaudiren), hem passat als dos noms oficials (valencià i catala) i ara esten ya en la tercera fase quan el document comença (vaja, que no està amagat): “Les tres institucions assumeixen la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana”. Punt i final.


Sergi Núñez de Arenas

Comprenc que a ‘un grapat d’activistes llingüistics valencians’ no els agrade ni gens ni miqueta esta ultima actuacio de la AVLl i que si no rectifica: “els qui hem apostat per ella per eixe motiu, estarem més òrfens i més separats de l’entitat, a pesar nostre” (Levante-EMV, 19-3-2020).

Segons el seu entendre, l’acort comporta que la part catalana assumix que hi ha dos noms per a la llengua i que l’IEC compartix la capacitat normativa en la AVLl. Formalment pareix que aixina es.

Opina que l’acort es una trampa, des de dins i des de fora, dels que no han cregut mai en l’entitat ni en la missio encomanada. I els acusa: “van arrastrant l’AVL, paulatinament i per la porta de darrere, cap a la subordinació a l’IEC i, paral·lelament, la del “valencià” (“dialecte”) a la “llengua catalana”, contravenint lleis, dictàmens i acords previs”. No, no estan fent-ho per la portella, estan fent-ho per la porta principal. Actuar com ell diu es lo que ocorregue en 2018 quan copiaren l’acort previ de l’IEC. Ara no, ara es tracta de treballar en llum i taquigrafs, i jornals i dietes, en pro de lo que la majoria dels academics creuen... i lo dels opositors mencionats ya sap que es ‘formalisme’ pur i dur.

Afirma que hi ha un colp d’estat en dos fases, des de fora, quan la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme publicà en 2016 el manual “Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat” que, segons ell, contradiu el model de la AVLl (no es cert), i des de dins, quan accepten que l’IEC puga decidir aci: “(cosa que ja ocorria moltes voltes en la pràctica)”. Si ya passava, ¿de qué s’estranya?

Repetire, es cert que la AVLl utilisa en els seus escrits un model que podriem denominar mes ‘autoctoniste’, pero com que la seua proposta es tan tan tan inclusiva... inclou la que planteja la DGPLlGM. I entre la variada oferta de la AVLl... l’administracio ha triat, ¿a ón està el problema?

Reflexiona, si l’IEC es l’ent normatiu, “¿quin es el paper de la AVLl?”. Tanta ingenuïtat me sorpren, pero no me la crec. Cadascu accepta lo que vol i el ‘grapat de colegues’ s’ha cregut que la missio de la AVLl era normativisar i normalisar el valencià... en el paper. Yo sempre he defes que es una societat pantalla per a ocultar quí te realment el poder i l’autoritat. La realitat no m’ha desmentit, ben al contrari, va confirmant les previsions. I el seu –sincer– desengany, me ratifica en la creença.

Apelar a la reflexio i al trellat dels academics es impagable voluntarisme... han fet lo que volien fer i res mes que lo que volien fer. Ningu els ha posats una pistola en el pols... i les critiques son epidermiques.

Per ultim, es pregunta “[eixa majoria d’academics està disposta] ¿Inclús a trencar el consens dins de l’entitat i de la societat valenciana?”. Hauria de saber que alli dins planeja la comunitat de paradigma i fora, en la societat, l’estigmatisacio del dissident... ho se per experiencia.

 

VI

El dr. Voro López (academic de la RACV)

En un articul publicat en Las Provincias (22-7-2020) nos recorda que el catalanisme ha intentat des de fa decades anular la personalitat valenciana. El conflicte fon especialment violent en la denominada ‘Batalla de Valencia’ alla pels 80 del sigle passat: nom, llengua, Senyera, festes, himne... tot lo que olguera a ‘fet diferencial’ s’havia d’eliminar o canviar.

Arremata en un pronostic: “Si els valencians acabem parlant català, el domini llingüístic català donarà pas a un atre domini, un domini polític i econòmic a on Barcelona serà el centre de tots els «països catalans». Podem perdre la segona Batalla de Valéncia i pot ser que tambe la guerra si no passem a l’acció com férem en èxit fa anys”. Sería creible l’alegat si ignorarem l’importantissim paper que tingueren ell, uns quants academics mes i un bon grapat de personalitats ‘valencianistes’ quan firmaren el manifest defenent la valenciania de l’expresident de la Generalitat, Eduardo Zaplana, i que es publicà la vespra de les eleccions autonomiques de 1998... en les quals, per unes centesimes (que li furtà un atre partit ‘valencianiste’ creat ad hoc per significats ‘valencianistes’), Unio Valenciana es quedà fora de les Corts en no aplegar al 5 %... i a partir d’ahi... tot lo que ha vengut darrere. I no entrare, perque no toca, en la fractura provocada per la reintroduccio innecessaria de l’accentuacio en 2003... algu dels destacats defensors ho ha cobrat ben cobrat (Àngel-Vicent Calpe... academic), i uns atres tambe (en premis i reconeiximents...).
Alguns partits politics

En un articul precedent ya expliqui un poc la posicio del PP, que no deixa de ser una mostra del cinisme al que nos te aveats. No cal esperar ninguna reaccio del PSOE, ni de Podemos ni de Compromís (alineats en l’institucio i el seu catalanisme), i desconec si Ciudadanos ha comentat alguna cosa o si Vox (a banda d’equivocar-se en quína institucio ha de ser la normativa s’entera de res mes).

En el microcosmos del valencianisme, un mon paralel, Accio Nacionalista Valenciana ha tret dos comunicats (19 i 21 de juliol de 2020) a on fonamentalment demana la derogacio de la llei i la supressio de l’institucio.

 Per la seua banda Poble (18-7-2020) tambe reclama la supressio de la AVLl i exigix la dimissio del conseller d’Educació, Vicent Marzà, i del president de la Generalitat, Ximo Puig.

L’Institut d’Estudis Valencians

Esta entitat es pronuncía (27-7-2020) contra el protocol firmat i recorda que “La llengua valenciana requerix una normativa que done resposta a les necessitats dels valenciaparlants, des del nostre punt de vista eixa normativa es la coneguda com les Normes d’El Puig, que continuant els treballs del filolec Lluïs Fullana, conjuga el parlar actual dels valenciaparlats i la rica tradicio de la lliteratura valenciana.”


Igualment es ratifica en l’autonomia de la llengua valenciana i rebuja qualsevol intromissio dels poders factics catalans en la cultura o en l’economia valencianes.

 

VII

El meu parer

Ya he expressat lo que pense moltes voltes en esta uep. En uns casos han segut opinions i en uns atres, analisis d’obres. De tot hi ha constancia.

L’acort de giner de 2020 no està publicat ni en la pagina oficial de la AVLl ni en la de l’IEC, i es molt estrany. He intentat obtindre’l per conducte reglamentari i, en bones paraules, la resposta es que falta la ratificacio del president (¿?).

En un principi accepti la contestacio, pero pensant... si el document està aprovat en el ple del 31 de giner de 2020... ¿per qué l’ha de ratificar el president?, ¿no es suficient la decisio del ple?, ¿no ha tengut temps en sis mesos?

Be, tornem al document (que tingue a be penjar en u del seus articuls Abelard Saragossà).

La principal critica podria ser un incompliment llegislatiu per deixacio de funcions en un tre organisme o que un atre ent intervinguera en la normativisacio del valencià.

No ocorre aço, com ya he explicat, la comissio de coordinacio estara integrada pel personal dels tres organismes (IEC, AVLl i UIB). I els matisos: la comissio de coordinacio treballarà i presentarà les propostes a l’aprovacio de cada ent (punt 6); “Al costat d’aquesta coordinació general hi podrà haver altres comissions per a tractar qüestions específiques. L’elaboració tècnica de les propostes d’orientació normativa podrà aconsellar la creació de grups de treball específics de durada temporal, en els quals podrà participar el personal tècnic de les institucions. Aixi mateix, si es considera convenient, les institucions podran organitzar, sobre temes específics, seminaris i jornades obertes a la participació d’experts externs” (punt 2).

Sempre es parla de cooperacio, sistemes de coordinacio, orientacions normatives, en cap moment tenen estil imperatiu o reglamentari, ya que aço s’ho reserven les que tenen esta capacitat (IEC i AVLl); motiu pel qual no hi ha ordens eixecutives sino sugerencies, possibilitats. Ademes, trobem una restriccio absoluta, per a salvar la llei valenciana: “Els acords formals sobre les orientacions normatives conjuntes hauran de comptar amb l’aprovació de cada institució, d’acord amb els respectius procediments” (punt 3). En conseqüencia, no hi ha cessio de competencies, les conserva totes.

Si que hi ha una novetat i es que els tres actors: “assumeixen la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana” (en l’exposicio). Crec que no hi havia una declaracio tan explicita, pero no es incompatible, tecnicament, ni en el dictamen del CVC (nom no excloent) ni tampoc en el dictamen de 2005 (que considera valencià el nom ‘mes adequat’, pero no unic).

Respecte a l’acreditacio dels participants, es irrellevant que l’IEC diga que es el referent normatiu de la llengua catalana. Ho diu de si mateix i en el marc de “Aquesta cooperació parteix del reconeixement i de la complementarietat de les atribucions respectives de cadascuna de les institucions”. Cert que hi ha acreditacio llegal de l’IEC sobre la llengua catalana, com tambe n’hi ha de la AVLl sobre la llengua valenciana... pero com que son la mateixa cosa en dos noms...

Un ultim aspecte son les relacions que pot establir la AVLl per a complir la seua missio. He escrit, contra l’opinio de la ‘trinitat’, que l’articul 9 de la llei de creacio explicíta que estos vinculs son horisontals. No obstant, el verp ‘poder’, que emmarca eixes actuacions, nos diu, per sentit comu, que no es obligatiu. I ho podem vore en el fragment que he copiat un poc mes amunt “Al costat [...] d’experts externs”. Observe’s la redaccio: “hi podrà haver altres comissions”, “podrà aconsellar la creació”, “podrà participar”, “podran organitzar”... enuncia lo que es pot fer, pero sense caracter necessari o obligatiu: ¿podra haver mes comissions?, si; ¿obligatoriament?, no; ¿podra organisar seminaris?, si, ¿es imprescindible?, no; ¿impedix montar taules redones o concursos?, no.

Ho podem vore millor: ‘voste podra aprimar-se si menja millor’, ‘voste podra aprimar-se si menja fruita i verdura’, ‘en eixos diners pot comprar-se un camio’... ¿tenen caracter obligatori?, ¿es imprescindible que menge millor?, ¿es necessari que menge fruita i verdura?, ¿m’he de comprar un camio? Vostes mateixos.

Una cosa es certa, la taranyina va fent-se cada volta mes espesa i mes ampla... que no ho vegen els catalanistes, pot passar, pero encara hi haura ‘valencianistes’ que no ho voran... no tant per impossibilitat fisica o epistemica com de voluntat.

 

Documents referits en l'articul

Acort de cooperacio (31-1-2020)

Protocol de cooperacio

Vot d'Angel Calpe, Saragossà i Ahuir

Vot d'Alfons Vila

Image: Verónica Rosique

Antoni Fontelles

Antoni Fontelles i Fontestad es Llicenciat en Teoria de la Comunicacio i Psicología. Es professor i periodiste.