ELS CRISTIANS VALENCIANS des del 713 al Sit (II)

A principis del s. XI, la descomposicio del califat donà pas als regnes de taifes. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, sabem que “En el año 400 (1009-10) se rebeló Muyahid al-Amiri... Se rebeló en las ciudades de Tortosa, Valencia, Denia y Tudmir y en todas las regiones orientales...Su madre fue una umn walad (esclava d’orige cristià) llamada Zabya... Dominó asimismo las islas orientales, Mallorca, Menorca e Ibiza, y atacó Cerdeña por varias veces hasta conquistarla... Murió en Denia el sábado, a tres noches por pasar de du l-qa’da del año 436 (15 de juliol de 1045). Es interessant coneixer que la segon conquista de Mallorca pels valencians fon en 1014-1015.

2

La “Chronique de Ademar” (Edició de J Chavanon, París, 1897, pp. 178-179), referent a l’any 1020, nos informa que “Qua de causa timore examinati, vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermesende petunt, et anuum tributum persolvere spondet, es dir, que Muyahid, seguint la politica de practicament tots els nous regnes de taifes que estaven enfrontats entre ells, havia aplegat a un acort en governants de territoris cristians. I ho feu en Ermessenda, viuda de Ramon Borrell i mare de Berenguer Ramon I, que encara era menor d’edat. Recordem, que el 6 d’abril d’eixe mateix any, trobem en Barcelona a “Guillelmi de Denia, notarii. (Vore “Fantasmes, “mossaraps”, i antroponimia valenciana (III)”)

3

El llibre “Una descripción anónima de al-Andalus”, proseguix contant-nos que “A su muerte (a la mort de Muyahid en 1045), le sucedió en sus dominios su hijo Iqbal al-Dawla Abu l-Hasan Ali b. Muyahid, que perteneció en el poder hasta que le llegó desde Zaragoza al-Muqtadir b. Hud, que lo cercó en Denia hasta arrebatársela”. Aço ultim passà en l’any 1076. Del fill de Muyahid, 'Ali b. Muyahid, Ron Barkai escriu en la p 196 de “El enemigo en el espejo” que “...estaba embebido de la cultura cristiano-italiana luego de haber vivido prisionero con su madre cristiana durante 17 años.” En la seua cort vixque Ibn Garsiya. Ron Barkai diu en la p. 190 del llibre citat que: “En la carta polémica de Ibn Garsiya encontramos justamente autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos fan saber que l’any 1076: “Cuando Ibn Hud hubo ocupado Denia, cambió de carácter, le sobrecogió el temor y abandonó la guerra con los cristianos. Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI. Y a todo esto, Alfonso VI no hacía más de lo que hemos mencionado: aceptaba el dinero, pero no permitía a nadie que interviniera en la conquista del país.”

4

L’epoca de les taifes, escomençà en Valencia quan dos germans, Mubarak y Muzaffar, prenen el poder. Richard A. Fletcher, en “The Quest for El Cid”, diu que Mubarak y Muzaffar no eren els seus noms originals i que “They had been captured as children in a Christian country -possibly”, es dir que probablement procedien d’un pais cristia. Des del 1021 fins al 1061, els succei en el poder ‘Abd al- Áziz. Son pare era Abderramán Sanchol, fill d’Almansor (938-1002) i una cristiana. Menéndez Pelayo en “Antología de poetas líricos castellanos” diu que es tracta d’una “princesa del Norte”, el pare de qui “pudo ser sin inconveniente alguno Don Sancho II Abarca, rey de Navarra”. Segons las “Memorias deAbd Allah”, “...tuvo la audacia de invadir las tierras de Almería y aceptó las ofertas de servicio de los Ifrany (comtes de la marca hispanica). En el 1045, es refugià en Valencia Ibn Gabirol (Shelomoh ben Yehudah en ebreu; Ayyub Sulaiman b. Yahyà en arap i conegut com Avicebron), autor del “Yanbu` al-hayat” o “Fons Vitae”. Dietrich Lorenz, en “Fondamenti dell ́ontologia tomista” diu que: “…l'autore del Fons Vitae fu ritenuto dagli scolastici un musulmano o un arabo cristiano, es dir que Avicebron, era tingut per un cristià. El fill d’Abd al-Áziz, Nizam al-Dawla, heretà el poder, fins a que en 1065, Yahya al-Mamun, el seu sogre, rei de Toledo conquista Valencia, desheretant al seu net. Al-Mamun nomenà de governador de Valencia a Abu Bakr Ibn Abd al-Aziz, qui a la seua mort en 1076 es declara independent posant-se baix la proteccio d’Alfons VI, a canvi d’un tribut anual. El mateix Alfons VI, ajudà a Yahya al-Qadir a pendre Valencia a canvi de Toledo, proclamant-se rei l’any 1085. Alfons VI eixercix un protectorat de fet i envia de governador a Alvar Fáñez de Minaya. La mort proalmoravit d’al-Qadir a mans d’Ibn-Djahhâf, l’any 1092, provocà l’actuacio del Sit Campeador.

5

Vegem que nos trobem en un context de lluita per el poder, de reis musulmans d’ascendencia cristiana i d’estretes relacions entre territoris, siguen cristians o musulmans. Entre uns i atres, nomes canvia la religio oficial del poder. El poble es el mateix. L’orige etnic autocton del poble es defes inclus per musulmans. En Valencia es refugien musulmans tinguts per cristians. I es en este context, en el qual es presenten documents de suma importancia que constaten la vitalitat del cristianisme valencià d’eixa epoca. Es tracta de la donacio de les iglesies de Mallorca i Denia feta per Alî ibn Muyâhid, a favor de la catedral de Barcelona.

6

Hi ha dos documents, el de donacio propiament dita, en llati, que conte una confirmacio en arap, i el del dotalici de la catedral de Barcelona, tambe en llati, en el qual s’integra el primer, en alguna variacio. Qui ha tractat del tema ultimament ha segut Juan Francisco Mesa Sanz (Area de Filologia Latina de l’Universidat d’Alacant) en el seu treball “Para la edición crítica de la carta de Alî ibn Muyâhid a la sede episcopal de Barcelona (1057)”. Francisco Mesa manté que la carta original seria copiada per Arlovinus en 1058, coincidint en la data de consagracio de la catedral de Barcelona, passant a formar part del Cartulari de la Catedral pel seu privilegi dotalici. El text, seria copiat per Bagés en 1230 i traslladat com a prova per al pleit que tingue lloc en motiu de la ordinatio ecclesiae valentinae”, en 1239.

7

Com el document es de gran importancia i es una prova mes, que constata la continuïtat d’un poble valencià cristià, els catalanistes no saben com anar a per ell. Aixina, M Barceló, va escriure en la Revista del Instituto de Estudios Alicantinos” nº 39, 1983, pp 7-29, sobre La questió dels documents d’un suposat acord entre Ali b. Mujahid de Daniya i el bisbe Guislabert de Barcelona”. Vegem que es parla de “suposat acord”. Carmen Barceló, en El fantasma del mossàsab”, pareix que nomes considera que la part en arap es: una pura falsificació eclesiàstica interessada”. Com van donant-se conte de l’autenticitat dels documents, Mª Jesús Rubiera, en “La Taifa de Denia”, ya no diu que siguen falsos, sino que afirma que pot ser que la solicitut del rei de Denia de sacerdots i olis sants al bisbe de Barcelona, fora per a la comunitat de “neomozárabes”. ¡Seran ridiculs! Continuarém en un nou articul.

 

www.inev.org

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.