EUROPA: TAIFES I FANTASMES

I

Aparentment el passat 9J es tancava el cicle electoral menor i major: autonomiques (Galicia, Païs Vasc i Catalunya) i europees. Dic aparentment, perque lo de Catalunya està fosc i en conseqüencia no està clara la governabilitat de l’estat. En l’eleccio de la Taula del Parlament ya s’ha vist la primera aliança entre Junts, ERC i la CUP. El triumfador tant de les autonomiques com de les europees, Salvador Illa, està mes a soles que l’una (PP,Vox i els Comuns s’abstingueren i aço ha permes que el control el tinguen els independentistes... ¡quína vista la d’estos tres!).

Comencem per lo de casa. La victoria del lider del PP Alberto Núñez, encara que alguns la rebaixen, es inapelable: un 34% de vots (4% mes que el PSOE). Nomes te uns peros, cert que s’ha menjat els huit eurodiputats de Ciudadanos i una part dels que ha aumentat Espanya en esta convocatoria (de 59 a 61), pero ha deixat indemne al seu rival mes directe, Vox, i damunt li ha eixit un refillol, Se acabó la fiesta (es fals, ara comença).

Una conseqüencia directa es que Alberto Núñez pot estar un poc mes tranquil i allunta les conspiracions madrilenyes. Pero de la presidenta de Madrit-Espanya mai te pots refiar, i ella es la que podria aglutinar el vot mes llunt de la dreta que se li n’escapa a l’actual lider.

Vox tambe pot estar content perque aumenta a sis representants (dos mes que els actuals). Tenen un problema gros, els aliats naturals d’uns atres estats son precisament els enemics naturals (per interessos contraposts).

Mes contents encara estaran els tres eurodiputats de Se Acabó la Fiesta. Un dirigent condenat per difamar, per dir mentires, que s’alimenta precisament de les boles que conta, i que ha afirmat publicament que volia ser europarlamentari per l’immunitat front als juïns que te pendents (un cosingerma de Puigdemont). 800.000 paperetes. Estarem pendents dels sortejos dels jornals que fara. Grosso modo, el vot significatiu li ve d’Andalusia, la Comunitat Valenciana, Arago i algunes zones de Castella-La Mancha i Castella-Lleo. No es un fenomen estrany, en Chipre, un yutuber ha conseguit la tercera plaça del païs.

Anem en el PSOE que, segons casi tots els analistes, ha aguantat i nomes ha perdut un escan, de 21 passa a 20 (un 30% de sufragis)... a costa de chuplar de la seua esquerra. Ho pinten com ho pinten, la poca gent que ha anat a votar (49%, en acabant que no es queixen) s’ha manifestat contra l’amnistia. Nomes han guanyat en Catalunya (gracies a Salvador Illa), Païs Vasc, Navarra i Canaries, el restant ha segut per al PP. I aço caldria relacionar-ho en les enquestes previes i que fora de Catalunya i Païs Vasc donaven percentages proxims al 60% contra la llei, descontent que tambe es donava majoritariament entre els seus simpatisants. Hi ha hagut una part del vot en clau antiamnistia.

La divina esquerra. La coalicio Sumar s’ha vist que està mes morta que viva. Es l’esquerra que juga a ‘Reina por un día’, a ‘Millor a soles que junts’. N’han tret tres i el quart que era d’Izquierda Unida s’ha quedat en el carrer, provablement en la montanya o en la mar que era a on estaven els seus votants, que ara s’esguellen la roba i bramen. I les mes divines encara, les dos supremes, dic de Podemos, supercontentes d’haver-los chafat la festa a les cordials enemigues de Sumar. ¡Encara els passa poc!

No anem a oblidar l’independentisme que ya està casi nuet del tot, s’ha deixat uns centenars de millers de paperetes pel cami. Ara es quan es mes ‘perillos’. Junts, en l’inestimable ajuda espiritual de Pere Mayor (exBloc Nacionalista Valencià) s’ha quedat en l’unitat. Mes val estar a soles que mal acompayat.

Entre que Sumar ya era una gabia de grills i ara l’independentisme catala que està mes tocat que mai... la ‘llarga’ llegislatura trobe que sera ‘molt llarga’.

 

II

En l’ambit internacional hi ha dos coses destacables. La primera, l’Unio Europea no te ‘relat’ i si el te es negatiu. Es la mare de tots els mals (sobre tot per ad aquells que s’abstenen i per ad aquells que la volen rebentar), pero s’obliden que si en la crisis de 2008 actuà com una madrastra egoista, per culpa d’Alemania i el seu neolliberalisme desnortat, en estos ultims anys (en la crisis del covid-19) ha actuat com una mare solicita. ¿D’a ón venen els fondos Next Generation que estan mantenint i reactivant l’economia? (es cert que la major part s’ha de tornar, pero n’hi ha una atra no despreciable d’ajudes no retornables).

Els eurofans no han sabut crear un relat de cohesio i sobre la necessaria bondat d’estar junts. L’eixemple practic en contra el tenim ben prop, el Regne Unit, fora i a soles. Per contra els eurofops sempre estan explotant l’image negativa que no es del tot incerta, perque en massa ocasions actua com un clup d’interessos multinacionals mes que socials i de persones. Molts d’ells, que triumfen en Polonia, Hongria, Italia o França ¿creuen que a soles poden fer-li front a China, EEUU, Russia o l’India? ¡pobrets!

La segona es l’imparable ascens dels partits neonazis o postfascistes (en Suecia, Finlandia i Dinamarca van a la baixa). Es molt preocupant que siguen els segons en Alemania i els primers en França i en Italia (pel potencial que tenen els tres països) i en Austria. ¿No han depres res de les dos guerres mundials?. El proces ya el coneixem, baix la capa de la democracia la destruiren en Alemania i es lo que pretenen ara. La creixent xenofobia en molts estats es contra els ‘moros’ i els ‘turcs’, pero que no s’enganye ningu, darrere van tots els ‘estrangers’ siguen blancs o rojos o blaus...

En el fondo i en la superficie els declaradament eurofops i ultranacionalistes tenen interessos oposts. Quan els partidaris de Le Pen tornen a tirar els camions espanyols carregats en fruita, verdura i vi en la frontera, perque els que els tiren son els ultradretans, Jorge Buixadé i Santiago Abascal aniran a marmolar a Le Pen ¿no?; quan Hongria expulse als gitanos, propis, cap a Europa aniran a dir-li a son amic Victor Orban que se’ls quede que nosatres no els volem ¿no?; quan la AFD alemanya conseguixca expulsar als turcs i darrere els toque ad uns atres, com els espanyols, els italians, els polacs o els portuguesos , aniran a dir-los que nosatres som bons ¿no?, i tots els que mos fan la ma... ¿els rebrem de cames obertes com a turistes ¿no?, ¿o cridarem a Milei per a que vinga en la motosserra?

Si ya entre els grans partits progressistes i conservadors es dificil quadrar els interessos, en els ultradretans i postfascistes es impossible. Hi haura acort per al govern de l’Unio entre les forces europeistes, pero dubte molt que reflexionen sobre les verdaderes necessitats de les persones, dels ciutadans, i del per qué passa lo que passa. Una Europa plena de taifes es lo pijor que nos pot passar, es provablement lo que la majoria d’estos partits busquen... i mentres, el fantasma del nazisme continúa recorrent els mateixos carrers, les mateixes ciutats, els mateixos camins de fa vora un sigle.

Decididament, una gran part dels votants en conte de neurones (cosa que ya dubtava) tenen una ameba en el cervell.

 

Imagens: 20minutos

  • Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.