En els nostres Furs, es nomenen algunes unitats metriques valencianes, constatant-se un desig d’unitat “en tot lo Regne”. En “Dels establiments e dels manaments del princep” llegim: “Una costum, una moneda de lig e de pes e de figura, una alna, un quarter, un almut, una fanecha, un kafiç, una onça, un march, una liura, una arrova, un quintar, e un pes e una mesura en tot lo Regne e en la ciutat de Valencia sia per tots temps.”
Anem a intentar contestar una pregunta: ¿Respecta Jaume I les unitats metriques que gastaven els descendents dels iberorromans valencians previament a la seua vinguda, o ne va institucionalisar unes atres que tenien el seu orige en els pressunts “repobladors”.
En una primera aproximacio, sorprendria que tingueren el seu orige en els pressunts “repobladors”, sent que eren distintes de les de qualsevol atre lloc. No obstant, els nostres catalanistes, tan acostumats a inventar, podrien pensar que Jaume I, se les trague de la manega.
Considere que es un tema important, perque eixes unitats metriques, han caracterisat, individualisat i acompanyat al poble valencià, des de no se sap quan (com vorem), fins a que Isabel II adoptà oficialment el sistema metric decimal l’any 1849. No obstant, barcelles, almuts, canters, arroves, fanecades…varen oposar resistencia a la desaparicio. Hui, en els camps valencians es seguix parlant de “fanecades” (o “tafulles”) i molts productes continuen comprant-se i venent-se en “arroves”.
De nou anem a comprovar que la veritat es troba en la continuïtat del sistema metrologic anterior a la vinguda de Jaume I, i no en la creacio “ex novo” ni en la importacio de sistemes dels pressunts “repobladors”. I eixa continuïtat, es una prova mes, que posa de manifest la mentira catalanista.
Escomencem per les unitats de pes. Si partim de la “Lliura de taula”, equivalent a 12 onces, teniem el divisor de la “Mija lliura”. Un “Marc de taula”, estava compost per 8 onces. Seguint per l’“Onça”, teniem els seguents divisors successius per dos: “Mija onça”, “Quart d’onça”, “Mig quart d’onça”, “Argensos” i “Mig argensos”. Est ultim, es dividia en 18 “Grans”. Per a que es veja el grau de precisio, un “Gra” equivalia a un poc mes de 5 centesimes de gram. ¡I encara existia el “Quart de gra"! Si estudiem els multiplicadors de la lliura, pasem a la “Arrova”, composta per 30 lliures, tinguent com a divisors la “Mija arrova”, el “Quartó” i el “Mig quartó”. Multiplicador de l’arrova era el “Quintal”, format per quatre arroves.
El sistema tenia variacions segons lo que es pesava. Aixina, existia la “Lliura de carn” (36 onces), la “Lliura major o del peix salat” (18 onces), la “Lliura del peix menut fresc” (16 onces), el “Doble Marc de la Cambra o dels argenters” (15 onces). L’arrova de la farina era de 32 lliures i encara hi havia una atra de 36. En conseqüencia, hi havien 3 quintals distints, segons l’arrova de que es tractara. (120, 128 y 144 lliures).
Felip Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu: “Y prueba de esta persistencia de valores anteriores a la Conquista es la diferencia de peso del marco del nuevo reino respecto de los marcos de los países conquistadores.”
El català Josep Pellicer i Bru, en el seu llibre “Repertorio paramétrico metrológico medieval de los reinos hispánicos” (1999) diu: “Veremos pues que en Portugal, Galízia, Asturias, Vascongadas, Aragón, Valencia, los patrones originarios de los diversos grupos o etnias que se establecieron en la antigüedad, resistieron los embates, las evoluciones, cambios, desde el año 500 hasta principios del siglo XX hasta el S.M.D. Sus acoplamientos intermedios al marco, sin renunciar a sus pesos mayores, p.e. el quintal, demuestran su resistencia al cambio. Catalunya y Mallorca se conducen de forma diferente. Incluyen en su sistema monetario el uso del Marco de Colonia pero mantienen su sistema comercial”
En la “Gaceta Numismática” nº 41.Barcelona 1976, pp. 45-55 consta el seu treball “Els pesals valencians i llurs orígens”. Escomença indicant que “…a l'any 1825, a València, hi romanien dos «pondera» que al menys 2.000 anys A.C. ja eren emprats a l’Àsia menor per a pesar mercaderies i que van ésser aportats per l’arribada de mercaders-colonitzadors a les costes del llevant mediterrà, situació que per lo prou documentada ens permet de no comentar-la en aquest estudi.”
Pel citat estudi, coneguem que el “Marc de la cambra o dels argenters de València és igual o assenyaladament aproximat als marcs de Limoges, Florència, Roma, Tours, etc.”
Pero les conclusions mes espectaculars son:
1.- Que la lliura de taula o de comerç valenciana te el mateix pes que la mina fenicia (362 2/3 grams),
2.- Que el “talent fenici dímer es correspon amb el càntir o quintar de 120 lliures valencià”,
3.- Que “El pes de la lliura major de València (lliura major o del peix salat) coincideix amb la mina aqueménida mera de 544 grams”
4.- Llegim: “… és el pes del cántir o quintar gros o fort valencià de 144 lliures (52,224 Kg) i es correspon com veiem amb el talent àtic fort que Solon va emprar per la reforma i que no és més que el dímer de l'Euboic (26,112 quilos)”.
Al final del treball “Els pesals valencians i llurs origens”, hi ha un resum en castellà que passe a reproduir: “En este examen de pesos valencianos y su relación con la metrología antigua, se consideran las libras en uso antes del sistema métrico decimal y también todas las marcas conocidas en el reino de Valencia. Su relación con el Babilónico, Fenicio y otros pesos se atestigua por medio de un estudio breve y rápido que conduce a una nueva estructura de los pesos y medidas peninsulares”
Es coneguda la generalisada tendencia a la reduccio dels pesos en el pas del temps. Aixina, l’any 1852, la lliura de Castello pesava 358 g i la de Valencia 355 g.
Recordem lo que escriuen S. García-Obregón, M.A. Alfonso-Sánchez, A.M. Pérez-Miranda i J.A. Peña, del “Departamento de Genética y Antropología Física, Facultad de Ciencia y Tecnología, Universidad del País Vasco”, D. Arroyo de “Progenie Molecular, Valencia” i C. Vidales, de la “Unidad de Genética Molecular, Policlínica Gipuzkoa”, en el seu estudi “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions” (Traduixc de l’angles): “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisacio occidental, i ha segut l’escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d’esta regio un important lloc d’atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d’ells d’atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”
I totes les aportacions tant genetiques com culturals d’eixos pobles, contribuiren a definir la personalitat del poble valencià diferent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn. Hui hem vist que l’orige d’alguns pesos valencians que nos han acompanyat fins al s. XIX, es anterior als romans, i fon respectat i continuat durant el periodo de religio oficial islamica. Jaume I es trobà en valencians, descendents dels iberorromans, que tenien el seu propi sistema ponderal i el respectà. No li feu falta inventar-se res ni copiar-se de ningu, contrariament a lo que fan els nostres catalanistes, que no fan mes que inventar-se mentires, copiar-se-les entre ells i escampar-les en diners publics, be siguen dels amos catalans, be de tots els valencians.
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.