La mobilitat en EL REGNE DE VALENCIA

1

La mobilitat en el regne de València fou una realitat social, cosa patent ja al segle XV quan obres com el Tirant lo Blanc i l’Espill ho tracten com una cosa habitual; fins i tot el llibre de Roig presenta un personatge sense pena ni glòria que marxa a França per a provar fortuna. De no ser una cosa natural, aquestes obres mai haurien pogut crear un discurs creïble, i en especial l’obra de Roig, per més que misògina i satírica, mai s’allunya de la realitat, sent en molts sentits una obra fonamental per a conèixer la societat valenciana del moment, des de la fundació d’un convent fins com les dones s’afrontaven a la menstruació, passant per l’interior dels palaus, tota una mostra de la cultura del passat i personatges insignes de la cultura valenciana tals com Sant Vicent Ferrer o les lleis dels Furs. El propi Roig és probable que estudiés a Lleida i París medicina i arts. Com diu Marsilla, els nostres canonges i col·legiats, quasi tots ells [eren] uns personatges amb formació universitària i molts amb una experiència viatgera que els havia dut a Roma, París, Bolonya, Oxford. I podem creure que portessin fórmules foranes, tals com les franceses presents al convent de Sant Francesc de Morella. A més, la capital es convertí en una gran ciutat comercial, terra de mercaders. La presència d’estrangers al regne és continuada, les novetats entren i la riquesa de la terra permet una elevació cultural que donarà els millors fruits al segle XV, just avanç de la decadència de la capital, imbuïda dins de la monarquia hispànica, sent substituïda per Sevilla. Les dimensions d’aquest treball no són les més adients per explicar com s’arriba a un esplendor purament cosmopolita a l’hora que genuí, fruit de tres segles d’enriquiment cultural, de viatges i d’aportacions, per això tindrem que deixar de banda moltes dades valuoses que posseïm.

2

El regne de València va néixer sobre els dominis musulmans de València i Múrcia, unint dos territoris sempre dividits pel Xúquer des d’època ibèrica, sent coneguda la seua conquesta per tota la cristiandat gràcies al papa (gran propagandista de la croada), el mateix Jaume I (per contrarestar els atacs cap a la seua persona per haver abandonat Occitània als francesos) i els croats aragonesos, catalans, navarresos, occitans, italians, anglesos, alemanys i fins i tot hongaresos que contaren la victòria al tornar a sa llar. Naixí així el poble ajustadís com el definí uns segles més tard Eiximenis, una nova identitat política (imposant-se el rei als desitjos de la noblesa aragonesa) repoblada especialment per catalans i aragonesos, amb el Costum com primer codi legal. Un nou regne cristià amb una majoria musulmana i l’aspecte de les taifes. No va haver una cristianització dels natius, però sí de l’aspecte del país, encomanant-se els colons a l’art per aconseguir-ho.

Es tracta d’un moment tipològicament molt ric, doncs com diu Arturo Zaragozá todas las corrientes estilísticas de la época en la Europa cristiana están representadas [...] La arquitectura de este periodo es producto de la posibilidad de realizar, de forma simultánea, intenciones diversas. Una de les més utilitzades foren les estructures amb arcs diafragma, empleada tant per a forns, drassanes, molins, ponts, les dependències dels convents... i, clar està, les esglésies. Era ja un art aliè a l’art musulmà, per al que eren necessaris artífex portats de territoris cristians. Quant a les esglésies, pensem que moltes presentaven embigats policromats, com el de l’església de la Sang de Llíria o la Sang de Onda, pel que es requerien pintors que importaren la iconografia medieval.

3

El romànic també és present a la nostra geografia, al castell templer de Peníscola, tan paregut al de Miravet, o a diferents portades del nord de la Comunitat, però ens aturarem a la portada del Palau de la catedral de València, obra tardorromànica del que s'ha donat a anomenar escola de la catedral de Lleida, presentant una similitud important amb obres de Lleida i Osca, formes que no es perden del tot en el temps, doncs reapareixen a l’accés al claustre de la catedral de Barcelona. Una llegenda local de 1546 diu que els permòdols representen els set matrimonis encomanats de fer arribar a València 300 donzelles per casar-les amb als repobladors. Teixedor ja digué no trobar raó per a creure aquesta afirmació, però pot ser que la llegenda naixí d’una qüestió política. No oblidem que els desitjos d’influència de Castella sobre el nou regne dugueren a enfrontaments per la delimitació territorial de les diòcesis. La de València, un dels pilars essencials del nou regne, va ser motiu de discòrdia entre el primat de Toledo i l’arquebisbe de Tarragona. Això explicaria perquè es decidí fer una obra en un estil ja no en voga, però molt representatiu d’Aragó, amb artífex d’una escola present tant a Osca com a Catalunya Nova.

Arturo Zaragozá, en diverses obres, fa esment de com la catedral és aliena del gòtic francès, amb formes molt clàssiques (fet que ajudarà al gran resultat que aconseguí Antoni Gilbert al 1774 amb el seu recobriment neoclàssic), atribuint això a la presència de dominics en l’alta jerarquia valenciana. Seria, segons aquesta hipòtesi, la catedral reflex d’obres coetànies italianes que bevien de Santa Maria sopra Minerva, cosa que no sembla desgavellada en tindre al front de l’obra al 1303 a l’italià Nicolás Ancona. Aquests espais eren preferits pels dominics per l’ampul·lositat de l’espai i la seva adequació per a la predicació. No oblidem que el regne de Mallorca fou pàtria mare de Ramon Llull, patriarca de la literatura catalana, creador d’una literatura filosòfica i teològica, a més d’una prosa literària. Llull fou missioner pregonant la paraula de Déu i, abans de la seva transformació, preceptor de l’infant de Jaume I. La importància d’aquesta cultura de la predicació donarà el seu major fruit en la persona de Sant Vicent Ferrer, un dels predicadors més importants de tota la Baixa Edat Mitjana.

4

Mes les primeres arquitectures valencianes no foren pas romàniques, sinó gòtiques, tal com el Salvador de Burriana, on sols la decoració escultòrica recorda la tradició romànica i, clar és, els seus artífex tingueren que ser portats ex professo per realitzar l’obra, sent els picapedrers, per les formes dels capitells, d’Aragó, Catalunya septentrional o el sud de França (focus d’arribada dels primers constructors). Potser foren els autors de Santa Maria de Morella.

Sant Joan de l’Hospital respon a fórmules gòtiques similars a les presents en Llenguadoc i Provença, probablement perquè el seu fundador, Hugo de Forcalquier, provenia d’aquests territoris.

Ja des de la segona meitat del Dos-cents s’exportaven productes agropequaris (blat, arròs, oli, fruits secs i llana) i manufactures de tradició islàmica (paper, ceràmica, espart). El principal mercat era l’intern de la mateixa Corona, estant l’internacional en segon lloc: Llenguadoc, el nord d’Itàlia, el regne de Granada i el Magrib. L’exportació era tasca principalment de mercaders estrangers, molts de la península Itàlica, que a més del comerç del paper i la terrissa controlaven també el de la llana del Maestrat i el dels draps occitans, normands i flamencs al mercat valencià. El regne estava així en contacte directe amb la resta de la cristiandat.

Com no podia ser d’altra forma, els centres productors presenten avui edificis mostra d’aquest esplendor, com és el cas de Sant Mateu (ciutat que acusarà la seua caiguda quan els mercaders canvien de mercats llaners, tal com l’anglès, de major qualitat), amb fórmules que ens remeten a Mallorca. Tanmateix, les restes del retaule major de pedra senyalen un fort italianisme, producte de les seues relacions amb la Toscana, però els quatre mestres d’obra que es succeïren semblen ser de la corona d’Aragó, presents tan a Tortosa com al nord de Castelló, en poblacions properes a Sant Mateu.

5

El tres-cents valencià pateix, com tota Europa, una conjunció de calamitats: caresties, fams, pestes i les guerres de la Unió i la de Castella. Mes el seu impacte fou contrarestat per la contínua afluència dels nous pobladors i la gran disponibilitat de recursos del país, pel que no s’arribà a capgirar del tot la tendència expansiva. El cas de la guerra de la Unió pot ser actués com un revulsiu en l’àmbit artístic, doncs després que unes quatre-centes persones prengueren el palau reial i obligaren al rei i a la reina a ballar amb ells al so de les cançons satíriques entonades pel barber Gonçalbo de Roda i alliberar-los per por a la pesta, la repressió fou duríssima, i com diu Furió: La derrota marcà també un punt d’inflexió en la trajectòria de la major part dels llinatges del patriciat urbà. Famílies que s’havien perpetuat tradicionalment en les diferents magistratures locals [...] entrarien ara en decadència, apartades de les vies d’accés al govern municipal. Això degué fer que els nous llinatges que els substituïren volgueren remarcar la seua nova situació social, i com escriu Marsilla la mobilitat social sol exercir un efecte estimulant sobre la demanda artística, perquè els nous rics sovint intenten demostrar l’estatus que han assolit a través de signes visuals de gran impacte. Cal remarcar que la victòria del rei no consolidà un autoritarisme monàrquic. Al tres-cents s’especialitzà la producció i es plantaren nous cultius, més rendibles i especulatius, destinats a mercats exteriors a través de mercaders alemanys i italians i començarà l’exportació de productes d’una activitat industrial en expansió: ceràmica de luxe de Manises que entrava en totes les corts europees: Roma, Avinyó, Castella, Navarra, Borgonya i Flandes. Serà la draperia la manufactura més important. El regne s’enriquia, i això va fer que es multiplicaren les comandes artístiques; als nobles i l’església, s’uniren els burgesos i mercaders, nova força que buscarà amb l’art acreditar el seu estatus, així com els municipis que volien mostrar el seu poder, buscant artistes estrangers o enviant síndics a València per descobrir les novetats. Tal com diu Marsilla:  En efecte, el municipi valencià es va procurar per atraure artistes forans, com el pintor Llorenç Saragossa, al qual en 1374 atorgava 1.650 sous perquè canviés el seu domicili de Barcelona per València i exercís ací el seu art; va pagar viatges a uns altres perquè s’instruïssen observant obres d’altres llocs, com van fer amb Pere Balaguer perquè cerqués models per a les torres de Serrans a Catalunya; i fins i tot va concedir pensions de vellesa a alguns com a reconeixement als seus serveis, com ara Marçal de Sax. Polítiques de similar naturalesa, encara que naturalment a menor escala, podem observar en altres consells municipals, com el de Castelló, que en 1405 va pagar el lloguer de la casa que havia d’habitar el mestre d’obres de l’església de Santa Maria, Bernat Manresa, i en 1414 va prestar diners i va concedir franquícia d’impostos a un terrisser perquè s’establís a la vila. Fins i tot anys més tard, en 1464, Castelló pledejarà amb Paterna perquè un altre ceramista d’aquesta localitat es volia traslladar a la vila de la Plana. Això ens dóna una idea de com era d’important per als municipis “estar a l’última”. Sens dubte, la corona era l’estament més adient per a portar novetats. Si pensem en els matrimonis amb princeses castellanes, italianes o franceses, aquest cosmopolitisme va tenir el seu reflex en l’àmbit artístic, i per exemple la irrupció de la pintura italianitzant va estar en relació directa amb el suport que Pere el Cerimoniós va prestar primer a Ferrer Bassa, un artista al qual se li suposa una estada en algun centre italià; sense aquest suport reial, el més probable és que el municipi de València mai hagués cridat a Llorenç Saragossa, doncs els gustos es difonien de forma piramidal. Al mateix temps, algunes obres valencianes aconseguiren un gran renom, doncs així com Andreu Juliá tingué una autorització reial per visitar el campanar avanç de començar el Micalet, i també en 1414 se pagan a Pere Balaguer los gastos de un viaje hecho a varias ciudades con objeto de ver campanarios y tomar de ellos lo más hermoso y conveniente, trobem que el cimbori en 1418 debió ser obra renombrada cuando según Carreras Candi, Bartolomé Gual, maestro de obras de la Seo de Barcelona, teniendo que construir un cimborrio en esa catedral, visitó Valencia “per anar a veure lo simbori”. Com veiem, fou cosa habitual el que els artistes es desplaçaren a veure obres per a tindre-les com a referents, al igual que ocorria amb les reixes de les capelles i fins i tot amb els retaules, doncs en molts dels contractes que trobem de l’època, veiem com es demana que l’obra a fer siga com tal altra però millor.

6

L’esplendor tardomedieval del regne es centrà a la capital, la més poblada de la península, amb un 25% de la població total del regne i una gran immigració; mes sent aquesta la cara, la creu és la despoblació a molts territoris, i bona part de la immigració que rebia era del propi regne. Alguns sectors s’enfonsaren, com la llana, creixent la seda, per exemple. Es tracta d’un període de grans canvis, potser el més gran fos el dinàstic, rere el compromís de Casp. Un llinatge, els Borja (bona mostra de la mobilitat piramidal del regne) arribaren al papat, causa per la qual València fou la porta d’entrada del quattrocento a la península. El segle XV ha passat a la història com el segle daurat de la nostra terra, amb personatges com el pare Jofre o Sant Vicent Ferrer, pintors com Pere Nicolau, Miquel Alcanyís i Gonçal Peris, immersos a l’esfera del gòtic internacional als que succeïren Lluís Dalmau, Reixach, Los Osona o Paolo de San Leocadio. És també el segle d’or de les lletres , amb Ausiàs March com a màxim exponent, qui fou falconer del Magnànim, noble d’una família que ja havia donat algun poeta. No sols alçà la poètica a l’altura de les llengües europees, sinó que la va posar a la mateixa altura que el francès de François Villon, amb una poesia summament moderna, rica en fórmules i un jo poètic en primera persona i tractant els temes de forma que fins i tot avui en dia el lector s’hi pot identificar. A més és el pare reconegut del segle d’or espanyol, com digué el mateix marqués de Santillana i fins al segle XX, amb Estellés, les terres valencianes no tornaran a donar un poeta de tanta alçada. Fou el temps entre altres de Martorell, Jordi de Sant Jordi, Lluís de Corella o Jaume Roig, qui fou també metge de la reina Maria de Castella i fabriquer de Sant Nicolau.

7

En aquest període les estades a València dels monarques i la seua cort (Joan I, Martí l’Humà o d’Alfons el Magnànim) s’ha entès com un revulsiu que disparava l’activitat artística de l’urbs. La cort règia era qui podia lligar artistes, fins i tot portar-los de l’estranger. Per exemple, en temps del Magnànim, a palau residien dos argenters italians, un obrador italià i un sastre francès. Pintors, escultors i mestres d’obra no solien tindre vincles tan estrets amb el monarca, mes sí un tracte deferent, com és el cas de Jacomart, el més semblant, segons García Marsilla, a un pintor de cort en la València medieval; aquest artista fou premiat amb el dret de lluir les armes reials a la porta de sa casa. Tanmateix, fou el Magnànim qui envià a Lluís Dalmau a Flandes per aprendre les tècniques de l’art dels primitius flamencs. Es diu que la devotio moderna penetrà amb gran força a València de la mà de pintors flamencs com Lluís Alimbrot.

8

La Capella Reial del Convent de Predicadors és mostra importantíssima del canvi en la política artística dels monarques d’Aragó, doncs el Magnànim abandonava el panteó familiar de Poblet i es decantava per un entorn urbà a la ciutat que li prestà major suport incondicional. Finalment fou la virreina Mencía de Mendoza i els seus pares qui foren enterrats ja al segle XVI, ja que el monarca mai tornà de Nàpols i la reina María de Castella va voler ser enterrada en el convent de les Trinitàries. Al 1850 es volgué convertir en panteó de valencians il·lustres, sent soterrat Joan de Joanes portat des de l’església de Santa Creu (no fou enterrada cap altra persona darrere d’ell). Presentem aquesta obra com a màxim exponent de l’arquitectura valenciana del segle XV, últim gòtic per a alguns, primer renaixement per a d’altres. Obra de Baldomar, on participà Pere Compte (qui segurament fóra de Girona) i on d’estaca l’habilitat en l’ús de l’estereotomia. Pere Compte l’aprendrà en aquesta obra i fins i tot millorarà l’art del seu mestre, en obres tan impressionants com la Llotja, on l’art de la pedra és present en parts com la presó de mercaders. L’estereotomia existeix des d’època romana, amb un reflex islàmic, especialment visible al Caire fatimita i mameluc. En el cas concret de la Capella Reial podem posar en relació les voltes sense nervis de l'últim gòtic amb les "voltes de diamant" de Bohèmia o les "alveolades" de Meissen a Saxònia, amb la diferència que suposa que aquestes estan fetes de maons i les de la Capella dels Reis amb pedra, cosa que fa necessària l'aplicació de l'estereotomia moderna, amb una descripció científica prèvia de cada peça i dovella.

  

 

Bibliografia:

  -Bérchez, Joaquín; Arquitectura Renaixentista Valenciana (1500-1570), Ed. Bancaixa Obra Social, 1994.

  -Furió, Antoni; Història del País Valencià, Ed. Tres i Quatre, 2001.

  -García Marsilla, Juan Vicent; Art i societat a la València medieval, Ed. Afers, Catarroja 2011.

  -March, Ausiàs; Antologia, Ed. Bomera (Els nostres autors), 7º edició març 2008.

  -Martorell, Joanot; Tirant lo Blanc, Ed.Thule Ediciones (Col. Grandes Autores Valencianos), 2003.

  -Roig, Jaume; Espill o Llibre de les dones, Edicions 62 i “la Caixa”, Barcelona 1978.

  -Zaragozá Catalán, Arturo; Arquitectura gótica valenciana, Ed. Generalitat Valenciana (Conselleria de Cultura, Educació i Deport), Segona edició revisada octubre de 2004.

  -Zaragozá Catalán; Arturo y Mira; Eduard (Comissaris); Una arquitectura gótica mediterránea (Volumen I), Ed. Generalitat Valenciana (Conselleria de Cultura, Educació i Deport),2003.

Marc Borrás

Marc Borrás Espinosa es Licenciado en Historia del Arte por la Universidad de València, Master d'Estudis Avançants en Hª. de l'Art de la U. de Barcelona, Investigador del Centre d'Art d'Epoca Moderna de la Universidad de Lleida.