En l’articul anterior, hem comprovat que des de l’invasio musulmana fins a la recuperacio de Toledo el llati no deixà d’usar-se en l’Espanya islamica. En est articul, vorem que aixo es confirma pel fet de que alguns mossaraps toledans seguiren usant el llati en els moments immediatament posteriors a la conquista cristiana. Conquistat Toledo, anem a constatar que alguns cristians tributaris d’uns atres territoris que continuaven baix domini musulmà, seguiren fent us del llati. Aplegarém fins a testimonis del s. XIII que ho demostren.

Les proves que reforcen l’evidencia de que alguns mossaraps toledans usaven el llati, les trobem en els arabismes dels seus escrits, en el fet de que en ocasions escrigueren llati en alfabet arap, en les traduccions o diccionaris llati/arap en que intervingueren i en les seues obres en llati. Vejam-ho.

En relacio als arabismes del llati dels mossaraps toledans, resulta interessant el document de 30 d'abril 1089, pel qual Alfons VI donà a la Basilica de “sancti Servandi (et Germani)”, el monasteri de Sant Salvador i la vila de Moratell. El notari fon “Petrus quasi clericus notuit”. Fidel Fita, que reprodui el document en la p 290 del vol 49 del BRAH, parla d’ell com del “notario Pedro, cuyo rudo lenguaje, erizado de arabismos, sin duda fue el de un clérigo mozárabe toledano”.

El fet de que durant els s. XII i XIII, els mossaraps toledans escrigueren llati en alfabet arap, es una prova de que el coneixien anteriorment a la conquista cristiana, perque si l’hagueren depres en grafia llatina, no tindria sentit escriure’l en un atre alfabet. Simonet digue al respecte que “solian dar el nombre de Aljamia á la lengua latina”,  i aportà una “…muestra curiosa de vocablos latinos trascritos en caracteres arábigos”, com per eixemple de l’any 1192: “Y en Aljamia: Ego Micael presbiter Eclexie Xanti Crixtofori textix”, o de l’any 1208: “Y en Aljamia: Ego Micael diaconux Eclexie Xanti Romani textix” (p XXVI de la “Memoria presentada al IX Congreso Internacional de Orientalistas celebrado en Londres en septiembre de 1891”).

Respecte a traduccions arap/llati en que intervingueren, en “L’algemia valenciana (II). Testimonis sobre l’us del romanç (V)”, hem parlat de “Petrus Toletanus”, de “Dominico Archidiacono” o “Dominicus Gundisalvi” o de “mixtarabe Galippo”. Traductors judeus podem citar-ne a “Petrus Alphonsi”, segurament d'Osca, batejat l'any 1106, als deu anys de la conquista d'Osca per Alfons el batallador, i que segons Ramon Marti havia segut “magnus rabinus”, a “Johannes Avendehut israelita philosophus” o Ibn Daud (ca. 1110-1180), fugit l’any 1148 des de Cordova cap a Toledo o, posteriorment, a “Abuteo levite”. Recordem que Roger Bacon (c. 1214-1294), atribuia als natius, les traduccions d’algus forasters, que en teoria venien a dependre arap i a encarregar-se de traduccions. En relacio ad este aprenentage de l’arap, no hem d’oblidar la referencia als diccionaris o vocabularis que relacionaven llati-arap com el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com Glossari de Leiden, de l’ultim quart del s. XII o el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, que es troben en un manuscrit del s. XIII, en l'elaboracio dels quals vorém que participaren mossaraps.

Finalment, un document que demostra rotundament que hi havien mossaraps toledans que dominaven el llati, es el divertidissim “Tractatus Garsiae” o “Garcineida”, de finals del s. XI, escrit en llati per un mossarap toledà que deixà ben claret el seu descontent pel tracte que estaven rebent els cristians autoctons, que eren marginats pels nous conquistadors d’acort en la iglesia de Roma, imponent-los un arquebisbe frances i la liturgia romana. El “Tractatus”, conta un viage que l’autor feu a Roma per a vore al papa Urbà II (1088-1099), acompanyant a Bernard de Sédirac (1040-1124), nou arquebisbe toledà d’orige frances. El text es una satira en la que l’autor es presenta com a “uir Hispanus, Garsias nomine, qui cum Toletano forte aduenerat”. Descriu al nou arquebisbe toledà com a “pinguem, nitidum, lautum, rotundum, molarem, ponderosum, gravem, rigidum…”, es dir gros, llustros, abundant, redo, de pedra, pesat, imponent dur… Del papa diu que tenia una pancha prominent, fora mida “turgebat enim venter extentus non modicum”, i que solia proscriure als inocents, acaçar als honrats, atrapar als pobres… “licet innocentem proscribere, iustum persequi, pauperem inescare…”. Posa en paraules del papa, que en tots els llocs “triumphamus, regnamus, imperamus, inescamus, spoliamus, rapimus, trahimus, abradimus, decipimus, fallimus et emungimus” es dir que “triumfem, regnem, imperem, posem trampes, expoliem, saquegem, arrapem, prenem, mentim, enganyem i furtem”. No es dificil vore que Garcia, no estava massa content ni en el nou arquebisbe frances que li havien fet engolir, ni en el papa que representava les imposicions de la liturgia romana.

Finalment, es interessant coneixer l’existencia de manuscrits originats en zones governades per musulmans, en gloses o anotacions marginals en llati, escrites durant tot el periodo de dominacio musulmana, que li fan dir a Cyrille Aillet, que “el latín no dejó de ser estudiado en el clero andalusí” (p 22 de "Las glosas como fuente para la historia del cristianismo arabizado…”).

Vist que alguns mossaraps toledans usaren el llati, tant anteriorment com posteriorment a la conquista cristiana de l’any 1085, comprovarém que posteriorment a esta data, el llati continuava en us en unes atres zones, que encara es trobaven senyorejades per musulmans. Al respecte, es interessant saber que José-Carlos Rios, en la p 195 de la seua Tesis Doctoral, atribuix a D. Ramón Gonzálvez Ruiz, l’afirmacio de que “los mozárabes andaluces y valencianos duplicaban en número a los propios toledanos” (“Los mozárabes”, en  “Historia de la Iglesia en España” Tomo II-2º).

En la Sevilla de final del s XI o principi del XII, inclus algun musulmà s’atrevia en el llati. Abu al-Jayr al-Isbili o el sevillà, en el “Kitab Umdat al-tabib fi ma'rifat al-nabat li-kull labib” o “Llibre basic del mege per al coneiximent de la botanica per tot expert”, donava el nom de plantes en llati “…en latín uniquli, en romance f.n.g.h y funilyun…”, informacio que obtenia, segons els traductors del llibre, de “consulta a un clérigo mozárabe”,  qui evidentment, havia de saber llati. (p 143 del vol II traduccio de Bustamante, Corriente y Tilmatine). Al-Isbili s’atrevi inclus en el grec, escriguent que “bintuqus murartis: significa en griego ‘oreja de ratón’, pues el nombre del ratón es bintuqus i murartis quiere decir ‘orejas”. Els traductors parlen de “… los disparates lingüísticos que aparecen en estas obras, generalmente atribuibles a consultas a clérigos mozárabes, no solamente bastante ayunos de latín, sino con suficiente audacia como para intentar interpretar el griego”. No obstant, no es correcte atribuir unicament als clercs mossaraps sevillans, i de forma generica, l’us d’un llati degradat. La degradacio del llati era compartida pel clero de la zona musulmana i de zona cristiana, llevat de les llogiques excepcions.

De la Cordova d’inicis del XII, es conserva una lapida bilingüe llati-arap, gravada als 10 anys de la presa del poder pels almoravits, en l’any 1109, en un text llati que diu que “In hoc tumulo requies / cit corpus Ioanni chistico…”. El bilingüisme lapidari llati-arap el tornem a trobar en Santa Justa de Toledo, d’un mossarap mort l’any 1156, en la que es llig que “Hoc est sepulcrum Michael Semeno…”.

En el s. XII, els cristians originaris de zona musulmana, que s’havien desplaçat a zona cristiana, no manifestaven ningun problema en relacio a l’us del llati. “Petrus de Almaria”, o d’Almeria, fon canonge d’Osca i Jaca i l’any 1116, i feu en llati la donacio dels seus bens al al monasteri de Sasau dient que “Ego in Almaria natus venirem ad Aragon ad servicium nobilissimi regis Sancii…”, volent dir que ell, naixcut en Almeria, havia anat a Arago i havia entrat al servici del rei Sancho. Un cristià cordoves que muigue l’any 1181 en Toledo, renuncià a fer-se la lapida bilingüe en arap, per a fer-se-la exclusivament en llati: “In nomine domini Jesus Crihsti vir bonus et gratus vicinus morigeratus dominicus Joanes a Corduba…”.

A continuacio, hem de parlar d’un bisbe sevillà de mitan sigle XII, que dominava el llati de tal forma que ha passat a l’historia per les seues traduccions de l’arap al llati. El coneguem en el context de l’invasio almohade, que feu eixir a la palestra a distints cristians andalusos. Rodrigo Jiménez de Rada (1170-1247), en “De rebus Hispaniae”, nos parla d’un bisbe de Sevilla a qui dien Joan i que tenia molts coneixements d’arap “apud Hispalim gloriosus et sanctissimus Ioannes Episcopus qui ab Arabibus Caeit almatran vocabatur et magna scientia in lingua Arabica”. A continuacio es referix a un atre religios, aparentment de Sevilla, a qui l’invasio almohade feu fugir a Talavera “Fuit etiam ibi alius electus nomine Clemens, qui fugit a facie Almohadum Talaveram…”, fent-nos saber que els bisbes de Sidonia, Niebla (Elepla) i Marchena, tambe hagueren de fugir “etiam tres Episcopi Asidonensis et Elepensis et tertius de Marchena”.

Tradicionalment, s’ha identificat a “Ioannes Episcopus” en un bisbe del s. IX, fins a que P. Sj. van Koningsveld, estudiant distintes versions de diferents manuscrits, aplegà a la conclusion de que el “Ioannes Episcopus” de “Hispalim” o Sevilla, es el “Iohannes ispalensis” autor de distintes traduccions al llati, dient textualment que “John, the Bishop of Sevilla, could be easily identified with the famous Iohannes Hispalensis (John of Sevilla), who is known to have made numerous Latin translations of Arabic scientific works around the middle of the 12th century” (p 51-52 de “The Latin-Arabic glossary of the Leiden University Library”). Esta identificacio es confirma per l’existencia de distintes traduccions en les que “Iohannes ispalensis” es senyalat com a bisbe. Per eixemple, “Iohannes ispalensis” es presentà com “Iohannes ispalensis episcopo(-us?)”, en la traduccio que feu “ex arabico in latinum transtulit” d’un llibre de Qusta ibn Luqa que titulà en llati “Liber de differentia animae et spiritus”, i que dedicà a l’arquebisbe de Toledo “domino suo Raimundo Toletane sedis archiepiscopo”. En una atra traduccio titulada “De nativitatibus”, el trobem referenciat com “Iohannes Hyspalensis epyscopus”.

S’ha de resenyar, que Rodrigo Jiménez de Rada no destacà que el bisbe mossarap de Sevilla “Ioannes Episcopus” o “Iohannes Hispalensis” sapiera llati, segurament perque aixo havia de ser lo normal, sino que crida l’atencio sobre lo molt que sabia d’arap, que era lo que li permetia fer les traduccions arap / llati, sense ajuda de ningun colaborador. Es la mostra de que els “clérigos mozárabes” de Sevilla, que segons Federico Corriente, estaven “bastante ayunos de latín”, podien coexistir en uns atres mossaraps que podien ser experts tant en llati com en arap.

Pero sabem que l’atac frontal dels almohades a les institucions cristianes de territoris governats per musulmans, no impedi que alguns cristians d’eixos territoris continuaren utilisant el llati. El 4 de juny de 1192, el papa Celesti III es dirigi a l’arquebisbe de Toledo per a que es preocupara d’atendre als cristians que habitaven en les ciutats que es trobaven en poder dels sarrains “ex parte christianorum, qui in quibusdam civitatibus sarracenorum hispanie habitant”, citant especificament a Sevilla i parlant genericament d’unes atres ciutats en poder de sarraïns “Hispalim et alias sarracenorum civitates”. El papa demanava que enviara presbiters que sapieren la llengua llatina oficial dels cristians i la llengua arap oficial del territori a on els enviava “presbiterum latina et arabica lingua instructum”, encara que podem imaginar-nos que la comunicacio s’establia en romanç. Per aixo, no ha d’estranyar-nos l’inscripcio bilingüe llati/romanç de l’any 1214, originaria de Sanlucar en Sevilla, que reproduix el P Florez en la p. 121 del tom IX de “España Sagrada”, citant com a orige els manuscrits de Rodrigo Caro, que diu “xps vivit xps vincit xps imperat / Per crvcis hoc signum / fvgiat Pro (cvl) (omn)e malignum / In era MCCLII. Tomé / acabo de labrar esta eglesa”. No hi ha dubte de que el numero de cristians sevillans que existien previamente a la seua conquista (1248) havia de ser important, perque Ibn Utba (m, 636/1238-9) justificà haver-se’n anat de Sevilla a Egipte l’any 1229, en que no volia “pasar el resto de su vida entre cristianos y judíos” (“Cosmovisión en el Islam andalusí” de Maribel Fierro).

Finalment, la seguritat de que els cristians que convivien en els musulmans conservaren l’us del llati fins al s. XIII nos la dona Jacobus de Vitriaco (1160/1170-1240/1244), qui en el cap. 80 de la “Historia Hierosolymitana”, que escomençà l’any 1219, parla dels cristians que convivien entre els sarrains en Africa i Espanya “Illi vero Christiani, qui in Africa et Hispania inter Occidentales Saracenos commorantur Mosarabes nuncupati”, i diu d’ells que tenien cartes en llati “Latinam habent literam” i que l’usaven el llati en les seues escritures “et Latino sermone in scripturis utuntur”.

Comprovat documentalment que l’us del llati no es pergue en ningun moment en l’Espanya musulmana, el proxim articul el dedicarém a l’us del llati en la Valencia musulmana.

Image 8: Open Library