En l’articul anterior hem vist que el proces de la conquista musulmana i de la reconquista cristiana, es un historia de continuïtat d’un mateix poble que es convertia i “reconvertia” d’una religio a una atra. En el present articul, anem a vore que l’identitat racial entre musulmans i cristians, duia a una indiferenciacio fisica que permetia que un musulmà es fera passar per un cristià i viceversa. No obstant, l’indiferenciacio fisica era condicio necesaria pero no suficient per a que es produira eixa “suplantacio”. Un portugues podria fer-se passar per espanyol en quan al seu aspecte fisic, pero en quan escomençara a parlar, ¡Catarroja descoberta! Per aixo, una “suplantacio” creible exigix que suplantador i suplantat parlen una mateixa llengua, a un mateix nivell.

En la compilacio juridica de l’alfaqui cordoves al-Utbi (m. 255/869), coneguda com “al-Utbiyya”, es descriu la solucio a un “problema” d’identitat racial no condicionat per llengua. En una “ma’ala” explica lo que havia de fer un musulmà que anara per una zona deshabitada “y se encuentra a un hombre muerto, del que no sabe si es musulmán o cristiano”, que era, “llevar la mano hacia el pene del muerto por debajo de la ropa, y si está circuncidado, debe hacerle el lavado ritual, rezar por él y amortajarlo; y si no está circuncidado, cubrirlo…”. L’indiferenciacio natural i l’uniformitat en l’aspecte exterior, fea que l’unica forma de discriminar a un musulmà d’un cristià, es buscara en una intervencio artificial en el cos, que tenia caracter ritual per als musulmans.

En un atre fragment de la “Utbiyya” reproduit per Ibn Rusd al-Yadd, (m. 1126) en el “Kitab al-bayan”, es tracta el cas “de un cristiano que compra una esclava musulmana fingiendo ser musulmán”. En este cas, l’intervencio de la llengua de comunicacio sí que degue ser primordial, perque el cristià no haguera pogut fer-se passar per musulmà, si cristians i musulmans no hagueren compartit una mateixa llengua. Al-Saqati, en el “Kitab fi adab al-hisba” o Llibre del bon govern del Mercat (1210), conta que alguns comerciants posaven en venda “mujeres arteras, de belleza sin par y admirable hermosura que dominan la lengua romance y parecen rumíes”, en les que enganyaven als compradors, dient que els venien “una hermosa esclava recién importada de los paises cristianos”. Comprovem l’existencia de musulmans que podien fer-se passar per cristians.

Si alvancem a epoca de dominacio cristiana, en el Fur de Sepulveda (1076), posteriorment aplicat per eixemple a Morella, castigava a mort a tot aquell que venguera cristians fent-los passar per musulmans “Otrosi, qui christiano vendiere por moro, si ge lo pudieren provar, sea despennado por ello”, inclus encara que la suplantacio religiosa fora voluntaria “El christiano que por moro se diese a vender, et si fuera de seso, sea quemado”. Comprovem l’existencia de cristians que podien fer-se passar per musulmans.

Passant a la Valencia de la postconquista, l’any 1280 trobem un eixemple d’unes dones de religio indeterminada que testificaren davant del Justicia. El justicia feu mencio a la religio que elles s’autoassignaven, parlant-se de que “Aquests testimonis foren reebuts per la justicia per rahon d’aqueles II fembres…qui dien esser christianes” (p 119 LCJV). Podriem concloure en que la llengua parlada no havia de ser signe de distincio entre cristianes i musulmanes.

El mateix any 1280, “Bernat de Monblanch” i “Marcho Peris”, havien pujat junts a una barca en Portopí, cap a la ciutat de Valencia. El primer, “apellava lo dit Marcho Peris cosí”, a pesar d’haver dit secretament “que lo dit Marcho ere moro”. La pressunta relacio de parentesc pot fer-nos pensar que Bernat de Monblanc podia ser un convers. Un testic dels fets declarà que “aquel Marcho Peris venia e estava en la dita barcha així com a christià e a persona franca” (p 133 LCJV). Comprovem que l’indiferenciacio religiosa de Marcho Peris no podia resoldre’s ni determinar-se en funcio de la llengua que parlava, pel simple fet de que tant els musulmans com els cristians valencians parlaven en romanç valencià.

Pel Llibre de la Cort del Justicia de Valencia corresponent a 1287/88 sabem que en Silla prengueren a una persona que “dix que no volia dir si era moro o christià”, que manifestà, que nomes davant del Justicia, “diria a él si era moro o christià”. Per lo vist duia distintius cristians i nom cristià “anant axi com a christià, ab garseta e faynent-se esser chrestià e feent-se apelar Garcia”, encara que “l’apelaven Garciola”. Es dificil vore mes clar, que la llengua no era un distintiu que diferenciara a un cristià d’un musulmà.

Per aixo, en ocasions, pareixia necessari declarar explicitament la religio que es professava. L’any 1287, “Mahomet, fil de Famet de Chayuel”, fon interrogat “sobre les coses posades en la inquisició”, i en la contestacio “dix que él era moro e fil de moro”. La declaracio hauria segut superflua, en el cas de que per ser musulmà s’haguera expresat en una llengua no romanç o en un romanç defectuos.

L’any 1304, Alicsen de Tolba denuncià a Aytolà, musulmà i a Llorenç, pastor de Chivert, perque entre els dos li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. Declararen “que avia conegut que ere moro en son menbre”, es dir, per estar circumcidat (“La veu de sarraïns i sarraïnes de la corona d'Aragó a la documentació cristiana del segle XIV” de Anna Domingo, en Sharq Al-Andalus - nº 12, -1995). El castic per a una cristiana que es gitara en un musulmà era la pena de mort, per lo que Alicsen, en la seua declaracio, estava jugant-se la vida. El fet de que Aytolà no parlara en una llengua “especial” que l’identificara com a musulmà, permete declarar a Alicsen, que nomes havia segut sabedora de la religio que professava Aytolà “per son menbre”.

L’any 1321, un tal Nadal, trobà a un home que “tenia ferres”, per lo que li preguntà si era esclau o catiu “demanà-li si era catiu”. Este li digue “que era catiu crestià que volia fugir”. Pero “com lo dit Nadal no creegés que fos crestià, prés aquell e més-lo en casa”. En un atre moment del passage, es referi ad ell com a sarraï “Tornem a casa e vejam si el sarrahy…”. L’intencio del catiu de fer-se passar per cristià, evidencia l’inexistencia de diferencies externes o de llengua, per molt que segurament hi hauria algun detall que feu dubtar a Nadal. Este mateix any, en Xativa “En Hom de Deu” denuncià que “lo dit hom qui·s appella Çuleyma…es cristià et va en abit de moro et ha renegada la fe de Jhesucrist”. En el document que ho relata, Arnau Sarranyana, “tinentloc” del bale de Xativa diu estar “penden confesió del dit home qui·s diu moro sobre lo crim del qual aquell es estat denunciat”, no cabent dubte de que s’entenien.

En la segon mitat del s. XIV, un convers a qui dien Gil Garcia fon condenat a morir en la foguera perque conseguia “que moros infels jaguesen carnalment ab cristianes, e de feyt ab sos tractaments e maneres han jagut carnalment molts e diversos moros moltes e diverses vegades ab diverses e moltes cristianes… fent concreure a les dites cristianes que els dits moros eren cristians” (“La prostitución valenciana en la segunda mitad del siglo XIV” de M. Carmen Peris en p 185 de Revista d'Història. Medieval, 1 -1990). S’evidencia que la llengua que parlaven el convers i els musulmans que es feen passar per cristians, no era ningun problema per a consumar l’engany.

En l’Elig de 1437, s’escrivia sobre “hun hom strany qui lo Justícia e lo Batle de la dita vila tenen pres en la presó comuna de la dita vila, lo qual se diu (…) que es moro…”, es dir que no estaven segurs sobre si ho era o no, a pesar de que es indubtable que s’haurien comunicat en ell. Es parla dels musulmans forasters “que vénen a la dita vila, los quals bonament no poden ésser coneguts fàcilment”, en lo que està afirmant-se que nomes podien diferenciar als qui eren musulmans dels qui no ho eren, perque els coneixien. Posen de manifest el problema de que al no coneixer-los, “se porien nomenar cristians e ésser moros, e jaure carnalment ab crestianes fembres mundanes”. Es dir, que podien eganyar tant ad ells, com a les prostitutes cristianes.

L’any 1456 la prostituta Maria de Viscaya tampoc es donà conte de que havia tingut relacions sexuals en un musulmà, fina a que viu que Ali Laye d’Asp estava circumcidat. (p 24 de “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent sota la senyoria de Barcelona” de Josep-David Garrido). Es evident que Ali Laye d’Asp, musulmà valencià, havia de tindre el mateix aspecte i parlar la mateixa llengua que els cristians valencians.

En el jui que es segui l’any 1567 per a aclarir un atac a uns moriscs traginers de Castello, un dels encausats, Martí Zeyt, declarà que “...els regonegueren per lo membre esser recollits”, confirmant el seu fill Gaspar Zeyt que “… a ell, confesant, com a tots los altres traginers los feren levar los saragüells y regonegueren si y havya algú cristià vell entre aquells...” (“Moros y cristianos en la vida cotidiana…” de Santiago La Parra en “Revista de historia moderna”: “Anales de la Universidad de Alicante”, nº 11 -1992). Comprovem que moriscs i cristians vells podien anar junts, i no es diferenciaven en res que no fora si estaven o no circumcidats.

En el present articul, hem vist que l’identitat de raça i de llengua, permetia que molts musulmans es feren passar per cristians i viceversa. Podien fer-ho perque eren racialment europeus i perque parlaven en romanç. En el s. XI, Ibn Garciya, des de la cort de Denia escrigue una carta polemica plena de “autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Demostrava la superioritat dels “ayam”, afirmant que “el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos”. Un sigle mes tart, Ibn Bassam (m. 1147) descrivia a les valencianes dient que eren “de mejillas de leche y púrpura, boca de coral y perlas”. Diego de Haedo, en “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dia dels musulmans valencians que no volgueren o no pogueren convertir-se al cristianisme, i que foren expulsats a Alger, que eren “blancos y bien proporcionados”, sent l’alusio a la “proporcio”, una mostra d’identificacio racial.

En relacio a l’identitat racial entre cristians i musulmans valencians, hem de saber que els acatalanats tenen l’enronia de voler fer-nos creure en uns “super-colons” catalans, que vingueren a territori valencià a sometre i substituir a una extranya gent d’una atra “raça”, que per a acabar-ho d’arreglar, va i eren “moros”. Per aixo, l’acatalanat valencià Germa Domenec no te vergonya de parlar de “contactes interracials”, escriguent el destarifo de que “les autoritats volien que els moros portessin senyals diferenciadors per tal de no ser confosos amb els cristians i evitar així els contactes interracials” (p 524 de “El (Re)descobriment de l'edat moderna…”). El Sr Domenec deu tindre unes capacitats cognitives “especials”, per lo que segurament necessita posar pirri a un negre per a diferenciar-lo d’un blanc. Per sort, -o per desgracia per ad ell-, les persones normals, entre les que estaven les autoritats musulmanes i cristianes de l’epoca, si hagueren pensat en un pirri com a senyal de distincio, hauria segut per a diferenciar a persones de la mateixa raça que professaven distintes religions. ¿Acas no es diferencia hui en dia a un nortafricà o a un arap, sense necessitat de dur senyal diferenciadora?

En relacio a l’identitat de llengua entre cristians i musulmans valencians, hem de ser concients de que els acatalanats no poden traure ni una sola cita acreditativa de que el tan proclamat “unilingüisme àrab” dels musulmans valencians fon un motiu de diferenciacio general entre musulmans i cristians valencians. No obstant, la tactica goebbelsiana dels acatalanats, consistent en repetir incesantment una mentira, a voltes enganya a mes d’un. Per aixo, referent als s. XIII i XIV valencians, no ha d’estranyar-nos llegir borinotades com que “The easiest way of determining the faith of a person in this period was to listen to him speak”, es dir que la forma mes senzilla de determinar la fe d’una persona durant este periodo era escoltar-lo parlar (“Relations between Muslims and Christians in the medieval Kingdom of Valencia, Jaume I to Pere IV: 1238-1387”, de Travis William Ritt). En est articul crec que hem comprovat palmariament la falsetat d’eixa aseveracio, que es constituix en un simple invent o ocurrencia, conseqüencia d’haver-se cregut el dogma acatalanat sobre l’unilingüisme arap dels musulmans valencians, a partir del qual s’ha elaborat tot un programa reblit de mentires. Pobret Travis, fiar-se dels qui no son de fiar, unicament conduix al ridicul.

En el proxim articul vorem que l’identitat racial i de llengua dels que es convertien a la religio del poder, dugue, a que primer els musulmans i posteriorent els cristians, pretengueren l’establiment de mides segregadores o diferenciadores que permeteren l’identificacio d’una persona per la seua religio.

Imagen 8: Internet Active