Es dificil dubtar de que un dels dolços caracteristics de l’etnologia valenciana es el torro. No obstant, com alguns catalans estan prou torrats, han fet correr la fabula de que es tracta d’un invent del XVIII, d’un català que li dien Pere Turrons, -d’a on diuen que li vindria el nom-, que junt en Pere Xercavins (¿inventor dels vins?) guanyaren un concurs de pastissos l’any 1703 inventant ¡el “turró”! (que no el torro). Este desficaci, l’escamparen en el seu dia en “El libro gordo de Petete”, en la finalitat d’enganyar als chiquets i satisfer a catalanistes i acatalanats de capacitat intelectual reduïda. Com es sabut, els catalans diuen i escrivien “turró” (¿de Pere Turrons?), ans de perpetrar l’expoli a la llengua valenciana, tal i com es demostra en el Diccionari de Pere Labèrnia, publicat l’any 1865 en el qual llegim: “Turró: Pasta d’ametlles…”

Destrellats a banda, s’ha de dir, que actualment s’ha generalisat la idea d’un orige musulmà del torro. La seua semblança en el “alajú” de Conca, en el “cubbarta” sicilià, els dos definits per paraules d’orige arap, o tambe en el “halva”, torro “de maná” o torro turc, podria induir ad eixa conclusio. Que la fabricacio i venda del torro era una activitat practicada per musulmans ho demostra el fet de que per eixemple, en el cens de 1510 trobem en “Lo loch de la Torre de Canals que es de Xativa” a “Borayan, torroner, fill quondam de Humaymat” (“El cens de 1510…”, de Rafael Valldecabres), o que en “Manoxuelo de romances”, de Gabriel Lobo de la Vega (1555-1615) lliggam: “Celín Gazul con almendras / Audalla con miel y arrope / y con turrón de Alicante…”. Pero podria ser que la tradicio de fer torro siga anterior a l’epoca de dominacio musulmana, presentant-se per tant com un atre element de continuïtat etnologica del poble valencià.

Encara que siga rapidament, pot ser interessant parlar d’un poc d’historia dels seus dos ingredients principals: la mel i les armeles. Si parlem de la mel, hem de saber que es precisament en Valencia, en Bicorp, a on es troba l’escena mes antiga del mon (vore image de portada), d’uns 5.000 anys a. C, en la que podem vore a una persona rodejada d’abelles que ha pujat a una colmena per unes cordes, per a arreplegar la mel. Si parlem de les armeles, es sap que l’armeler, originari d’Asia central, fon introduit en la peninsula probablement pels fenicis fa mes de 2.000 anys. Pel treball de Ramos Folqués “La cerámica ibérica de La Alcudia de Elche”, sabem que en excavacions arqueologiques s’han trobat “…granadas, almendras, huesos de aceituna, trigo y cebada, cultivos que aún persisten en los campos de Elche…”. Per tant, els ingredients principals per a elaborar el torro, existien en territori valencià des de fa mes de 2000 anys.

En el vol. 39 de “La Semana vitivinícola” (1952-1959), es llig que el pare Josep Belda, naixcut en Bocairent l’any 1890, que fon director del Museu Arquelologic Provincial d’Alacant, havia escrit una “obrita que se ha perdido en la noche de los tiempos”, en la qual “…Belda Domínguez decía que el “all i oli” como el turrón fue un invento de los cartagineses”.

La finalitat curativa ha estat present historicament en la mescla de productes basics. Per Plini el Vell sabem que distints ingredients es coïen en mel, quan llegim en el llibre 27 de la seua Historia Natural “cum melle cocto”. Sabem que en el s. V es mesclaven armeles i mel, sent que Celi Aurelià parlava de “amygdalas in melle”. El valencià Arnau de Vilanova, (1238-1311), escriu que els fruts oleaginosos no han de consumir-se crus per no ser bons per a l’estomec, recomanant que es confiten en sucre i mel. Els autors de l’edicio critica del “Regimen sanitatis ad Regem Aragonum” escriuen que “Sembla una referencia clara als torrons que, a través dels àrabs, van entrar a formar part de la rebosteria mediterrània”. En el “Llibre de Sent Soví” valencià, del s. XIV, es parla dels “Torrons a malalts”. Encara en 1674 Jan Jonston, en “Syntagma universae medicinae” trobava propietats curatives al torro quan escrivia: “Turiones quasi torrones a torrendo dicti, qui ex amygdalis dulcibus, avellanis, pineis contusis vel torrefactis, melle despumato exceptis parantur”. Antoni de Nebrija identifica “torro” en els llatins “Copta” i “Crustum”.

S’ha escrit molt en relacio a l’etimologia de la paraula “torró”. Corominas es decanta per un orige a partir de la idea de terra conglomerada o “terró”, que hauria canviat la “e” per la “o”, donant “torró”, sense descartar la possibilitat d’un derivat del llati “torreo”. Respecte a la primera possibilitat s’ha de dir que en llengua valenciana, la terra conglomerada es diu “tarroç” no “terró”. Per una atra banda el canvi de “e” o “a” per “o” no està en absolut generalissat en valencià com en el català, que diu “fonoll” per “fenoll”, “rodo” per “redo” o “rostoll” per “rastoll”. Una tercera proposta que va defendre l’acatalanat valencià Germà Colón i contra la qual Corominas arremet en força adjetivant-la “rampoina”, es la que consta en el “Vocabolario delle parole del dialecto napoletano…” de 1789, que partix de que com en la festa de sant “Martino Turonense”, els francesos mengen torró, es conclou que “dal nome della di cui patria deriva appunto quello di torrone”. De totes estes teories, la unica que te trellat, es la que fa derivar “torró” del llati “torreo”. Ho confirma que en distints manuscrits de fragments de la Biblia, molts dels quals son copies de la Biblia en llengua valenciana de Bonifaci Ferrer, la traduccio del llati “pulentam” que consta en la Vulgata, es correspon precisament en “torrons”, que es traduix en castellà com “grano tostado”, en frances com “grain rôti”, en angles com “roasted grain”, es dir, “gra torrat” (vore p. 81 del vol 2 de “Homenatge a Josep Gulsoy”). Per tant, en llengua valenciana, els “grans torrats” son “torrons”, que poden ser armeles, avellanes… torrades. Curiosament, en el Diccionari de Carles Ros, en l’entrada “torrò, turròn” diu: “En Valencia se nombra en pluràl, torròns…”. Tenim una construccio similar quan parlem de la coca de “armeló” que en este cas fa referencia a una certa cantitat d’armela crua picada. Tambe a voltes, “pulenta, pulentae, pulentam” pot tindre la connotacio de “picat”. Vegem per tant com la paraula “torró”, derivada de “torrar”, passa a formar part de l’enorme cantitat de derivats verbals acabats en “ó” que indivudualisen la llengua valenciana, com poden ser “esguitó”, “esclafitó”, “engrunsó”, “rentó”, “espolsó”, “arrapó”, “regó”, “paró”, “estufarró”… Segurament, no sera casualitat el fet de que mes del 90% dels espanyols en el llinage “Torró”, siguen valencians, segons es pot comprovar en la pagina del INE que informa sobre la “Distribución territorial de apellidos”

La primera referencia coneguda de la paraula “torró” en castellà, es de l’any 1423 i es troba en el “Arte cisoria” de Enrique de Villena (1384-1434), conquense, que vixque una temporada en Valencia, qui escriu: “Demás d'esto, turrones, miegados, obleas, letuarios…”. Uns atres escritors en castellà, relacionaràn el torró en Alacant. Lope de Rueda en “Los lacayos ladrones”: “Comerme la libra de los turrones de Alicante”. Góngora, en “Romances”: “Lleuaré vna poca / de miel y manteca, / turrón de Alicante / y vna piña buena”. Juan de Salinas: “Es dulce en extremo, y dura / más que turrón de Alicante”. Diego Álava de Viamont: “…después se vendrá a hazer como turrón de Alicante y, en secándose, quitar se a del fuego…” Cervantes, en la “Comedia famosa intitulada El rufián dichoso” escriu “blanco el pan, aloque el vino, y hay turrón alicantado”. Martínez Motiño, “Cozinero Mayor” del rei Felip II, aclarirà conceptes parlant-nos de Xixona en el seu llibre “Conduchos de Navidad” escrit el 1585. Escriu dels torrons que “Son famosos... El de “Xixona” es un compuesto de almendras y miel... bien molido y mezclado... y, con su punto de cocimiento... Se hacen en “caldera”... y, también sobre “piedra”... como el chocolate “hecho a brazo”... “El de “Alicante” se hace igualmente en Xixona... y, la almendra no está molida, sino partida... Fue grande mi sorpresa al ver que los Señores Príncipes, no solo conoscían ya el turrón, sino que dijeran lo comían todos los años en sus países, adonde iban a venderlo los xixonencos...” Quevedo nos posarà en coneiximent de la relació dels torrons en Nadal quan escriu: “Diciembre con navidad / Todas las pascuas refresca / y entre turrón y aguinaldos / cualquier dinero se abrevia”

Com no podia ser d’una atra manera, els torrons tambe estan presents en la lliteratura del sigle d’or de la llengua valenciana. Per aixo, Jaume Roig, en “Lo Spill” nos parla dels “codonys, torrons / he llepolies”. Els valencians sempre els hem relacionat en la festa. El “Llibre de Memories” nos conta com a 9 d’octubre de 1493 “essent cosingerma del Sr Rey Don Ferrando gloriosament regnant, la dita Ciutat li trames sis cabasos de cohets tronadors y sis plats de torrats y sis plats de torrons blanchs y sis plats de citronat, pinyonada, pasta real, marçapans, per causa de la dita festa”

Acabarém fent un repas al vocabulari del torro, a partir de l’estudi “El lèxic del torró a Xixona” de Marisa Francés i Miralles (Quaderns de Migjorn 2). I nos tornem a trobar en els mal dits “mossarabismes”, que son paraules diferencials del romanç valencià prejaumi com “corbo”, “llanda”, “gancho” o “rabet”. Trobem arabismes com “sucre” de l’arap “sukkar”, com “alegria” (llavoretes que es gasten en pastisseria en català diuen “sèsam”), com “corfa” (de l’arap “kirfa”), com “garbell” o “saranda” (de l’arap “gilbal” o del persa “saranda”), com “tabaila” (post en les vores baixetes de l’arap “tabayra”)… i un impressionant: “màquila”. “Treballar a màquila”, consistix en encarregar ad algu la confeccio del torro portant-li les proporcions d’ingredients i pagant el servici en una part del torro resultant. De l’arap “makilaque” o “mesura”, un “maquiler” o “maquilero” es aquell qui treballa “a màquila”. Trobem vocabulari particular com “estorons”, “raors” (gavinets), “ruglons”, “sàrsules” (pales concaves) “vergueres” (enreixat de fil d’aram en vores de fusta per a escorrer la fruita confitada), “natanou”, “neu”… El “galló” que no el “grill” de l’armela es trau de la corfa. El torro pot fer-se en mel de “romer” i no de “romani” i un català no enten ni chufa si li dius que el torro pot “revindre’s”, estar “correjós”, o “secallós”. Les classes d’armeles que es gasten es impressionant: “mollar”, “blanca”, “castellet”, “comuna”, “desmai llarc i roig”, “llargueta”, “marcona”, “memorial”, “pestanya”, “planeta”, “rumbeta”…

Crec que en acabant de llegir est articul, es impossible mantindre la favada sobre la “teoria” de l’orige català del torro, que a soles es una mes, de la montonada de mentires “cientifiques”, que els agrada escampar als adoradors de la secta catalanera. Comprovem com la historia i el lexic del mon del torro, nos parla d’un poble valencià diferenciat, que, descendent dels iberorromans valencians, ha tingut continuïtat durant les etapes de dominacio musulmana i cristiana.

Si a voltes es cert que “en diners torrons”, crec no enganyar-me si dic que no existixen prou diners en tot el mon, per a que els valencians deixem de ser-ho i de sentir que ho som. Que vagen llevant-se-ho del cap tots eixos que pensen que tot es conseguix en diners.