En l’articul anterior, hem vist que durant l’epoca de dominacio musulmana, la costum de fer festa en els bous, era qüestio d’alguns pobles hispans, independentment de la religio dels seus mandataris. Entre eixos pobles es trobava el poble valencià. En el present articul vorem com eixa costum es anterior al començament de l’epoca de dominacio musulmana.

De l’any 617 es la carta del rei Sisebut al bisbe Eugeni, publicada per Florez en el vol. VII de “España Sagrada”, a on llegim: “Objectum hoc quod de ludis theatriis taurorum, scilicet, ministerio sis adeptus nulli videtur incertum…”. Podria ser la primera referencia historica als bous com a espectacul, encara que esta rodejada de polemica, per quan el propi Florez admet que en un manuscrit consta “phanorum” per “taurorum”, defenent no obstant la llectura “taurorum” front a “Juachin de Azur”.

Si anem encara mes arrere, al s. I d. C, trobem que Diodorus Siculus, en la seua “Biblioteca Historica” (Llib.4 p 225 Ed Hanovi 1604), “explica” la relacio especial dels iberics en els bous. Nos conta que Hercules tenia uns bous que havia furtat als “fills de “Chrysaor” i que quan travessà la regio dels ibers, rebe honors d’un del reis del lloc, de religiositat i justicia sobresalient, per lo qual li deixà una part dels bous com a regal: “Interea dum per Iberiam iter facit a loci cuiusdam regulo (erat autem vir pietate, et iustitia excellens) impense honoratus boum illi partem dono reliquia”. Continua dient que “Is quotquot acceperat Herculi consecrat, et quotannis pulcerrimum inde taurum eidem inmolandum dedicat. Bobesque accurate habitae ad nostrum usque seculum in Iberia permanserunt”, volent dir que eixe rei consagrà els bous a Hercules i cada any li’n sacrificava un en el seu honor, afegint que eixe es el motiu pel qual “Fins al dia de hui, en Iberia es mantenen els bous com a sagrats”

Com sabem, els iberorromans valencians fusionaren la cultura autoctona dels ibers en la cultura greco-romana. Joan Llidó i Herrero, parlant dels ibers valencians, nos diu en “Huellas del espíritu en la prehistoria castellonense‎” que “El levante ibérico conoció la sacralidad del toro con generalizada extensión e intensidad. Cabe advertir también que el culto al toro no estuvo exclusivamente vinculado al ritual funerario, aunque en tierras iberas fuera predominante. La proximidad de las necrópolis de urnas al agua portadora de vida, y la presencia en ellas del toro…”. Per l’atra banda, en el mon greco-romà, el bou representava la força i la violencia i era un animal de sacrifici als deus. En la tragedia “Hecuba” d’Eurípides, esta es pregunta: “¿Acas mana el desti sacrificar homens sobre el tumul a on haurien de sacrificar-se bous?” (Biblioteca de Dramáticos griegos Vol. 1 p.7). Els romans pogueren introduir el cult a Mitra, que exigia el bateig dels fidels en sanc de bou i per tant el sacrifici de l’animal.

I les particulars relacions dels valencians en els bous, podrien tindre el seu fet diferencial en ser els descendents del poble iber (vore “Els origens remots del poble valencià). En la p. 223 de “Cultura i estudi local a la Plana de l'Arc”‎, publicat per l’universitat Jaume I, llegim que “Els historiadors apunten que possiblement siguen els ibers qui van introduir el ritual del toreig, com a joc entre l’home i el bou. Les pintures rupestres i les ceramiques trobades a les nostres contrades són testimonis d’unes pràctiques que la tradició ha mantingut vives i que ara perduren en la memoria col·lectiva del poble”.

La cultura material dels ibers present en territori valencià, confirma l’importancia que tenia el bou. En Rojales es trobaren sis escultures grans de bous, datades en el s VI a. de C., en caracteristiques que induixen a pensar en que son animals destinats al sacrifici, que podrien formar part d’un santuari. Una atra similar s’ha descobert fa poc en Monforte del Cid. En Segorp es trobà un bou iberic de bronze. Tambe s’han trobat bous iberics en La Vila Joiosa, Sax, Benidorm, El Molar… El tracte dels ibers valencians en el bou apareix tambe representat en fragments de ceramica ibera de Lliria, l’antiga Edeta. Si nos referim a pintura rupestre, en la p. 175 del vol 19-20 de “Lucentum”, llegim que “F. Jordá da una importancia grande al toro en la pintura levantina, desde el punto de vista religioso”, afegint que “Esta religiosidad pasaría del II milenio a.C., al I”. Podriem destacar la representacio de la cova Remigia en el Maestrat a on es pot contemplar a un arquer acaçat per un bou.

El ritual de bou i foc que es dona en el “bou embolat”, tambe podria tindre origens remots. En la p 128 de la “Revista de dialectología y tradiciones populares” s’afirma que el “el bou embolat, debió de ser un sacrificio dirigido a las divinidades genésicas -de la fertilidad y fecundación del reino vegetal y de la reproducción animal-, representadas por el toro y el sol-fuego”. Per Porcar sabem que a 5 de juliol de 1605, “…tragueren un bou tot alquitranat i cremant tot i un altre carregat de piules, encara que li pegaren foc en lo corralet a on estava i feu mal a algunes persones que estaven prop i es pegà foc el cadafal”. El bou “alquitranat”, seria el “bou embolat”. El bou “carregat de piules” seria el “bou empiulat”, en el qual al bou i al foc (vore “Notes d’etnologia valenciana: el foc i la mort”), s’unix la pirotecnia (vore: “Notes d’etnologia valenciana: la pirotecnia”). En les memories de Joseph Esplugues, del s XVIII, llegim que “es condui en la correguda de un bou ple tot de trons i coets, que feu artificios lo mestre”. En la “Rondalla de rondalles” llegim: “voran com se descobrí l’empanada i el bou empiulat que ix”.

La relacio del poble en els bous, no ha segut del gust de les religions monoteistes com el cristianisme o l’islamisme, que historicament han lluitat entre prohibir i tolerar. Mateu i Sanz, en “De regimene urbi et regne Valenciae” (1654) escriu que “Agitationes taurorum in Hispania primum denegatae denique a Pontificibus permisae”, es dir que la festa dels bous estava inicialment prohibida per l’iglesia fins a que l’aprovaren els papes. La Partida I, Título V, Ley LVII, d’Alfons X, prohibia als prelats “alançar o bohordar, o lidiar los Toros”. La rao d’eixes prohibicions es troben en les evidents reminiscencies de la festa en una cultura pagana precristiana, relacionada en un politeisme de naturalea magica i idolatrica. Segons llegim en la p 220 de “Cultura i estudi local a la Plana de l'Arc”, publicacio de l’Universitat Jaume I, “La sang de bou és considerada màgica i s’utilitza per untar les berrugues”.

Per aixo, podem lligar el tema dels bous, en la “magia” present en la medicina popular d’arraïls remotes precristianes. Els valencians tenim o teniem distints rituals, alguns en imposicio de mans, que curaven el “mal d’aire”, “airada” o constipat, que “trencaven l’enfit”, que curaven la “sipela”, el “aliacrà”, o la “trencadura” (hernia), que “treen el sol del cap” o curaven la “resolada”, que te salvaven si estaves “pres d’ull”, o quan t’havies “esgallat” (mal de renyo)… Tot aço, tenia una certa relacio en la bruixeria. El valencià Arnau de Vilanova, (1238-1311), ya escrigue la “Epistola de reprobacione nigromantice ficcionis (De improbatione maleficiorum).” Els jurats de la ciutat de Valencia, en 1413, disponien que ningu “No gos ni presumesca recorrer a anar a devins o devines, encantadors, sortilers, o conjuradors o altres de mal saber…encara que fos per recaptar salut o medicina a qualque persona…gos e presumesca invocar dimonis de fer rotles o altres sortilegis e devinacions, encantacions o conjuracions o altra cosa que toque art de nigromancia o invocacio de dimonis”. I en este punt, no es pot passar sense fer referencia als personages de l’imaginari colectiu valencià com “tombatossals”, els “donyets”, els “uendos”, les “maremortes”, “la por”, la “muixaranga”, la “carasseta”, la “obila”, el “saginer” o el “greixer”, el “butoni” o “butaroni”, el “moroti” o “morusso”, el “mumo” o la “mumaranta”, la “babota” o “buborota”, la “quarantameula”, el “home del sac”, el “moro Mussa”…

Fet este incis que relaciona els bous en costums ancestrals, magia i bruixeria, encara sera necessari un ultim articul per a parlar del vocabulari dels bous. Comprovarém que al igual que es tracta d’una tradicio valenciana autoctona, tambe el seu vocabulari es propi i en la seua majoria exclusiu de la llengua valenciana.