Notes d'etnologia valenciana: ELS PORRATS (III)

En l’articul anterior hem vist que els porrats s’inicien en el solstici d’hivern i per tant coincidixen en la celebracio d’un fet astrologic celebrat per totes les civilisacions de l’antiguitat. La celebracio que nos es mes proxima culturalment son els “Saturnalia” o les saturnals romanes. Definint i resumint somerament el significat de les Saturnals, podriem dir que eren unes festes romanes en les que es celebrava el solstici d’hivern i l’inici d’un nou cicle agricola, que estaven dedicades al deu Saturn, deu de l’agricultura que havia regnat en una epoca dorada sense esclavitut ni propietat. En estes festes, els “senyors” convidaven als seus subordinats, estant-los permes dirigir-se ad ells en total llibertat. Eren unes festes de fer-se regals, de llibertat, de fusio, transgresio i inclus d’inversio social, caracterisades per bones borracheres i desenfre sexual. Per a l’intercanvi de regals, es montaven fires o mercats especifics. Existia un “rei de les saturnals”, de qui parlarém. En est articul anem a procedir a estudiar la relacio entre les caracteristiques de les Saturnals i les caracteristiques que tenim documentades dels porrats.

2

Anteriorment a entrar en un analisis pormenorisat, s’ha de dir que podriem pensar, que les festes dels porrats, que en principi pareixen “governades” pel santoral cristià, entren directament en contradiccio en el caracter pagà de les Saturnals romanes. Pero res mes llunt de la realitat. Mechior Talavera, en “Los purrates de Valencia” (1597), posà de manifest l’enfrontament entre l’aparença de festa cristiana dels porrats i la realitat que clarament amaga un orige pagà, quan escriu que “Purrate es solo un bullicio / de gente que va en tropel, / sanctidad mezclada en vicio, / vicio que sacan con él / la devoción de su quicio”. Afig que “haze que sirva la yglesia / por capa de pecadores. Explica que Son un público viage / do en son de hazer vassallage / al sancto qu’es aquel día, / hazen una ramería (sic) / por do se afrenta un linage”, contant-nos que “está de gente este día / el camino que no cabe, / pero la yglesia vazía. Diu dels qui van que “…en son de ganar perdones, / ganan mil vicios tacaños” van al purrate por fuego / y a la yglesia ni aún por lumbre. Orellana, en el XVIII, encara parla dels Porrats com a “pretexto para una Diversión casi del todo profana”. Per a vore com integrava el cristianisme les costums paganes, es interessant reproduir un fragment de carta del papa Gregori Magne (540-604) de l’any 595 dirigida a missioners: “Y puesto que solían sacrificar muchos bueyes a los espíritus malos, es necesario conservar, modificada, esta constumbre también, haciendo un convite, un banquete con mesas y ramas de árbol puestas alrededor de las iglesias, que antes eran templos…No se inmolen ya animales al mal espíritu pero mátense y cómanse en alabanza de Dios, dando gracias así a quien todo lo ha creado, troncando de ese modo los placeres materiales en espirituales”. (p 32 de “Antropología e historia” de Buxó Rey i Álvarez Barrientos -2003).

Hem dit que en els “Saturnalia” es montaven uns mercats especifics orige de productes per a fer regals. I es evident que els porrats son fires o mercats especifics que es celebraven en llocs que es trobaven a les afores de les poblacions, encara que pel seu creiximent molts d’eixos llocs han segut integrats en elles. Covarrubias dia que el lloc a on es celebraven “estan fuera de los muros”. Considere interessant saber que la paraula “fira”, te origens etimologics comuns en el “forum” romà, i implica lloc de reunio. La paraula mercat, te orige en “mark”, “march”, en el significat de llimit o frontera. Els porrats reunixen els significats de fira i mercat, perque eren una reunio de gent generalment fora dels murs de les poblacions. Per a aplegar ad ells, era necessari fer un cami, anant en “romeria” lo que implicava un viage de contacte entre la gent, que hui es historia.

3

Mes avant estudiarém els productes tipics del mercat del porrats. Ara vejam si eixos productes son objecte de regal, com succeia en les Saturnals. I efectivament, en els porrats, es costum fer regals als chiquets, aixina com el regal del novio a la novia, consistent en “fer el mocador”, omplint-lo dels productes que es venen. Nos ho conta Palanca y Roca quan escriu: “Ella, tóba, el mocador / per les cuatre puntes pren, / y ell diu…”. La “mocadorà” del dia de sant Donis no es mes que la transposicio d’una costum popular a una festa institucionalisada. Es interessant saber que els regals de les Saturnals, acabaren ajuntant-se en els regals d’any nou, o “Strenae”, respecte de les quals no hi ha que pensar massa per a identificar-les en les nostres “estrenes” de Nadal.

4

El caracter de festes de llibertat, de fusio i inclus d’inversio social propi de les Saturnals, tambe el trobem en els porrats. D’eixa llibertat nos parla el notari Andreu Martí Pineda (a de 1490-ca. 1558) quan escriu en “Consells a un casat” en relacio a la dona que “Ab les festes del porrat feu que tinga pau i tregua, perque en tals jorns la bondat, ab plomes de llibertat, de tot bon desig caplleua”. (p 287 del “Cançoner satírich valenciá”). La fusio social en els porrats la posà de manifest Mechior Talavera l’any 1597 quan nos diu que Es un passeo do ay como / hable la dama al bizarro, / y es, subiéndole de tomo, / feria de coches de plomo / y de cavallos de barro”, afegint que “El cochero y la fregona, / la dama y el que se entona / todos siguen la estación”. Dient tambe que “La muger del menestral, / como la del principal, / para un día como aqueste / quiere coche, aunque le cueste / la metad de su caudal”. Sobre l’inversio social tambe nos parla Mechior Talavera. Inversio que s’amaga en carasses, posant-se de manifest la relacio en les Carnistoltes: “y ay máscaras que se apegan / como alamares con broches”. Explica que per la llibertat es pert la vergonya: “Es do se da en recompensa / de la libertad offensa, / y aunque sea caso injusto, / para las pagas del gusto / se da a cambio la vergüença”. Nos diu que en els porrats passa lo contrari de lo considerat ortodoxe: “Allí la donzella habla, / la casada se enamora, / la viuda juegos entabla, / la soltera se endiabla”, afegint que “El caballero a la dama / dándola bueltas la infama”. No obstant, sempre hi havia qui intentava resistir-se a anar als porrats. Nos ho conta Juan Lorenzo Palmireno, (1524-1579), qui en “El negro danzar perdió a mi tía” escriu que “Tenía yo una tía de hasta ueynte y un años, que no puedo dezir si era más nombrada por su hermosura o por su buena fama, muy apartada de lo que las otras mucho aman, porque aborrecía juego de cañas, era enemiga de máscaras y si alguna uez yua al porrate constreñida de sus uezinas…”.

5

La component sexual dels porrats, tambe es posada de manifest per Mechior Talavera qui diu dels porrats que son de las almas engaño / y de los pecados nido” i que “Es lonja donde se tratan / muchos negocios carnales / do mil insultos se atan / y es plaça do se rematan / muchos pecados mortales, fent-nos saber que era lloc a on “Dan los pellizcos fiados, / los requiebros por antojo”. Carregant en les dones, parla de que “Son los purrates un río / do las mugeres qual peces / van trepando a su albedrío / y su talle, garbo y brío / pescan los hombres a vezes”, rematant el tema, quan afirma que “Es almoneda encantada / do es Cupido pregonero, / es do se da rematada / la dama por el dinero / y dan por la honra nada”.

6

L’inversio social la trobem en les Saturnals en l’institucio del “rei de les Saturnals”, personage que eixercia d’emperador durant les festes, ridiculisat pel bilbilità Marcus Valerius Martialis o Marcial (40-104) en els seus “Epigrames”, perque vestia un simbol de poder com la toga: “Nil lascivius est Charisiano / Saturnalibus ambulat togatus”. I en els porrats valencians tenim la seua correspondencia, existint la personificacio de la festa en un “rei dels porrats”. En la p 80 de “Espectáculos y comediantes en Valencia (1580-1630)‎”, (traduccio de l’obra de Henri Mérimée per Esquerdo Sivera -2004), llegim que “Uno de los jinetes que abría la marcha era denominado el ‘purrate’acompañado por numerosas carrozas con damas y caballeros de la calle de San Vicente en la que vivía. Detrás iba el ‘purrate’ de San Antón, personaje relevante en la calle de Serranos, después el ‘purrate’ de San Sebastián, el de San Vicente, el de San Valero y el de San Blas”. Es clara la relacio dels porrats en personages marginals que es revisten de simbols de poder. Tenim l’eixemple del “bisbet”, que era un foll del “Spital dels Ignoscents, Folls e Orats” que eixia a demanar als porrats, anotant-se els diners arreplegats en les “Rebudes del bisbet i porrats. Per l’inventari de bens de 9 de juny de 1587 sabem que la mitra era un dels atributs de poder del “bisbet”. Es troben testimonis de les “festes de folls”, en el s XI, atribuint-se el seu orige a les Saturnals romanes. (p. 28 de “Religiosidad popular: nostalgia de lo mágico” de Luís Maldonado).

7

L’evident caracter paga dels porrats fea, que l’iglesia intentara que els seus representants s’apartaren d’ells, cosa que no sempre conseguien, aplegant a prohibir als frares franciscans que eixiren del convent els dies de porrat, llevat d’en casos excepcionals, amenaçant-los inclus en pena d’excomunio. Vejam lo que succei en Capítul dels franciscans, celebrat en el Convent de Requena el dia 26 de juliol de 1637 i en l’any següent: “Que los Frayles moradores en los Conventos de Valencia no concurriesen nunca á los Purrates, pena de ser desterrados de la Ciudad…bien que respecto a los Purrates, algunos Frayles que miraban esta ley por mera bagatela, solian freqüentarlos sin reparo, particularmente los de los Conventos inmediatos a Valencia, como el de Jesús, la Corona, S. Diego de Alfara, y aún los de Sancti Spiritus, y algún confesor de monjas. Más como lo supo el Padre Provincial, hizo circular por todos ellos una carta con fecha de 16 de diciembre de 1638, en la que por virtud de santa obediencia y con pena de excomunión les volvió a intimar el mismo precepto, prohibiendo absolutamente a los guardianes el dar licencia á nadie en tales días para salir de casa, á excepción de los que hubiesen de ir a predicar, confesar, auxiliar ó a las limosnas ordinarias” (p 378 de “Historia de la Provincia de Valencia de la regular observancia de S. Francisco” de Martínez Colomer).

8

No obstant, l’heterodoxia valenciana, consequencia de ser un poble en una cultura producte de la convivencia i interrelacio en unes atres cultures, que es donà en moltes epoques “sots senyoria de moros”, i en els primers temps posteriors a la reconquista, duia a que per ad alguns religiosos, la cultura valenciana i les seues manifestacions festives i ludiques, estigueren per damunt de les consignes oficials de la jerarquia eclesial. Un eixemple podriem tindre’l en Pere Jacint Morlà (ca.1605-ca.1656), en contra de qui escrigue un atre eclesiastic: Lluis Crespí. Algun amic o proxim a Morlà, escrigué la “Sátira en defensa de las comedias que escribió mosén Pedro Morlá contra el referido sermón que predicó don Luis Crespí”, burlant-se de tot lo que es dia que era pecat: “Que se peca si hay comedia / que se peca si se baila / que se peca si en las calles / se consiente la dulzaina, / que se peca cuando hay toros, / que se peca en luminarias, / que se peca en los purrates, / que se peca si se danza / que se peca si se juega, / que se peca si se disfraza”.

9

En el present articul hem vist els moltissims punts de contacte entre els porrats i les saturnals romanes, lo que fa dificil dubtar de que les saturnals siguen l’orige dels nostres porrats. S’ha de descartar un orige cristià dels porrats, a pesar de les aparences superficials. En el proxim articul, donarém les cites de les primeres prohibicions eclesiastiques del sigle XIII i vorem com els descendents dels iberorromans valencians es defengueren alegant a la costum i a la tradicio. Tambe sera interessant comprovar que tambe els valencians que s’havien convertit a l’islam, celebraven una festa similar. No de bades, tots ells eren descendents dels iberorromans d’esta terra.

 

Imagens:
1 y 6: Brevilla
3: santdionis.com

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.