Notes d'etnologia valenciana: LA CHUFA (II)

En el present articul vorem les raons que justifiquen l’introduccio del cultiu de la chufa, definirém cientificament la chufera, i comprovarém que la paraula “chufa” es un valencianisme en el castellà.

En relacio al motiu inductor del cultiu de la chufa, es indiscutible que fon el seu us com a aliment. Est us, durant l’epoca de dominacio musulmana estava restringit al “amma” o poble pla, i no formava part de la dieta de la classe dominant, que sí tindria en conte les seues propietats curatives. Segurament, fon posteriorment, quan passaren a tindre la consideracio de llepolia. Escolano, en les seues “Decadas…” (1610-1611), nos diu que les chufes son “entretenimiento para el gusto”, i “con extremo medicinales”. L’extensio i la popularisacio del seu us, faria que s’incrementara el seu preu, deixant de ser assequible a certes classes socials. Segurament per aixo, en el “Coloqui del tramuser de Alboraya” del s. XVIII llegim: “Plegue’n, qui puga plegar-ne. Y, no agraviant a ningú, en mencharà qui n'agarre. Ea, tramusos, tramusos!, chufes no, perque van cares. No hem d’oblidar l’us de la chufa per a fer orchata, al qual dedicarém un articul sancer.

2

L’us com a llepolia es troba justificat per la dolçor de la chufa, posada de manifest per Carlos Ros, quan en el seu “Diccionario Valenciano-Castellano” (1764) definix “jufa, chufacomuna frutilla muy dulce. El mercedari sevillà, lector de la Seu de Tortosa Juan Suarez de Godoy, en “Thesoro de varias consideraciones sobre el psalmo…” (1598), considera llepolia la chufa, quan escriu “…pues si de las golosinas he de decir, no acabare la fruta verde, las chufas, y criadillas de tierra…”. Tambe Calderón de la Barca, en “Auristela y Lisidante” (1637), fa hereues a les madrilenyes dels gusts de les converses: “Ellas de nada se duelen / como a ellas no les falten / almendrucos y pasteles, / chufas, fresas y acerolas, / garapiñas y sorbetes. Pere Jacint Morlà (ca.1605-ca.1656), qui parla de les chufes en moltes de les seues obres, nos certifica en “Redondilles”, el seu us festiu: “Alegrà’s lo Rat Penat / en los que venen anis, / fondellos, coques, pastis, / chufes, ametles, torrat”. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781) explica que les chufes, collides i seques, “Consérvanse todo el tiempo que se quiere, como se hallen secas, en cualquier ocasión que las ponen en agua, dejando las rugas, se paran tiesas y frescas, como acabadas de coger”. Cavanilles, en “Observaciones sobre el Reyno de Valencia” (1795) especifica que El vulgo las come teniéndolas antes en agua como doce horas”. Trobe una llastima que est us tan sa, vaja desapareguent en benefici de “los chuches” de Rajoy.

3

Repasant algunes de les propietats medicinals que historicament s’han assignat a la chufa, tenim que Ibn Massa el-Basri dia d’elles que favorixen la secrecio espermatica. Segons “Le Chérif”, si s’apliquen triturades en la cara, fan desapareixer les taques. Ibn Wafid afirmà que tenen propietats per al dolor de les dents. Al-Antaki, digue que la chufa servix per a fer-se gros, per a la debilitat dels renyons i per a aumentar la potencia sexual, afegint que de les chufes s’extrau un oli dolç, que calma el pel de mamella. Andres Laguna afirmà que la chufa, “enxuga y conforta el estomago. Escolano mantenia que “su leche o çumo limpia las enfermedades del pecho y el costado y mata la calentura ethyca…aprovecha su leche para templar los ardores de la orina…corrige las camaras de sangre…”.

4

En l’articul anterior hem parlat de les confusions de distintes llengues a l’hora de definir una planta determinada univocament en un nom, lo que va motivar l’aparicio de la nomenclatura cientifica. Previament a definir la denominacio cientifica de la chufera, s’ha de dir, que tot llaurador valencià sap que la paraula “chufa” fa referencia genericament a qualsevol chicotet tubercul que ix en les raïls de qualsevol planta. L’aprofitament d’una d’eixes chufes per a menjarnos-la i fer orchata, ha fet que eixa chufa en concret, siga coneguda com “la chufa” per antonomasia, i la planta que la produix, com a “junça chufera” o simplement “chufera”. Pero es significatiu que la “Conopodium arvense”, planta no autoctona i per tant introduida, distinta de la “chufera” per antonomasia, ha segut batejada popularmente tambe com a “chufera” pel fet de tindre “chufes” o chicotets tuberculs. Vegem, per tant, que es fa imprescindible coneixer les denominacions cientifiques.

5

Linneo (1707-1778), fon el primer que enquadrà la “chufera” en el genero “cyperus” o junc; especie “esculentus” o comestible. Esta definicio fon acollida en el mateix s. XVIII pel nostre botanic Cavanilles, qui identificà el “Cyperus esculentus” en el nom valencià de “Junsa chufera” i en el nom castellà de “juncia avellanada”. Per a entendre confusions historiques, s’ha de saber que del genero “cyperus”, existixen tres especies principals, que son “esculentus”, “rotundus” i “longus”. El “C. esculentus”, la nostra chufera per antonomasia, fa moltes chufetes dolces, el “C. rotundus” nomes que ne fa que una mes gran i amarga que historicament tambe han servit d’aliment, i el “C. longus” no fa chufes. Tant les raïls del “C. rotundus” com les del “C. longus”, han segut gastades historicament en perfumeria. El “C. rotundus” es correspon en la “chufera borda” valenciana i en la “juncia redonda” castellana. El “C. longus” es la “junça llarga” valenciana i la “juncia olorosa, larga o oficinal” castellana. A voltes, en llengua valenciana es gasta per a totes, la denominacio generica de “junça”, podent especificar-se si esta es “fina” o “borda”.

Pero en relacio a la paraula “chufa” que en català diuen “xufla”, s’ha de denunciar l’estrategia catalanera que preten transmetre que “chufa” es paraula castellana. Ho comprovem quan Balañà parla dels “mots català i castellà (xufla i chufa respectivament)”. Possem la mentira al descobert.

6

Que els valencians sabiem que “chufa” era veu valenciana, ho demostra el botanic Cavanilles, qui en la p 141 del T I de “Observaciones sobre el Reyno de Valencia” (1795), escriu “De la Juncia avellanada, ó Chufas de Valencia”, i diu que “Tiene las raices fibrosas y roxizas, y en ellas multitud de tubérculos, llamados en valenciano Chufas. Tambe ho sabia Mayans, quan en “Orígenes de la lengua española” (1737) afirma que “También llamamos chufa a un género de frutilla dulce subterránea;…la qual fruta con el nombre vino de Valencia. I els no valencians tambe ho sabien. El botanic naixcut en Perpinyà, José Quer Martínez (1695-1764), en la p 33 del vol 5 de “Flora Española o Historia de las plantas…” (1762), parlant del “Cyperus (esculentus)” escriu que “En Castellano se llama propiamente esta planta ‘Juncia avellanada’, pues la voz ‘chufas’ en rigor es valenciana, aunque ya adoptada en nuestra lengua”. Palmyreno (Alcanyis, 1514-1580), en el “Vocabulario del humanista” publicat en Valencia l’any 1569, a on diu que “... si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Frances, o lengua Portuguesa...”, contrapon el castellà al valencià quan escriu: “Iuncia avellanada. Chufes. Cyperi species tertia”. El segovià Andres Laguna (1499-1559), mege del papa Juli III, en el Cap. IIII, de la la traduccio i comentari “Acerca de la materia medicinal…” (1555), de Dioscorides, parla “Del Cypero”, dient: “Hallase otra especie de Cypero ansi en el junco, como en la flor, muy semejante à las dichas: cuya rayz en Valentia se llama Chufe (sic), y juncia avellanada en Castilla…”.

7

L’introduccio de la paraula valenciana “chufa” en el castellà, obligava als escritors a haver de donar una explicacio sobre el seu significat. A Pedro de Alcalá, en el seu “Vocabulista arauigo en letra castellana” (1505), consistent en traduccions a l’arap de paraules castellanes, li es necessari explicar que “Chufa” es una especie de junça: Chufas specie d juncia. Hǎbbe zulĕm. Habĭt zulĕm”. En 1583, el valencià Vicent Justinià Antist, en la p 273 de la “Verdadera relación de la vida y muerte del Padre Fray Luys Bertran”, quan conta que “Vincente Matheu niño de dos años, se metio hasta lo mas hondo dela nariz una chufa, ha d’explicar “que es cierta rayz dulce que fe cria en este Reyno. Bernabé Soler traduix al castellà en l’any 1615 el “Thesaurus puerilis” del gironi Onofre Pou, tret segons l’autor “en llengua Cathalana, y Valenciana, y despres lo llati”, impres per primera volta en Valencia l’any 1575. Si l’original, en “De altres herbes y mates” diu senzillament Chuffes. haec Cyparis, is”, la traduccio al castellà du explicacio: Chufas, rayces dulces. Cyparis, is”. Martin Sarmiento, (1695-1772), en el seu “Catálogo de voces vulgares” (1754) encara ha de concretar que Chufas son juncia avellanada o el cyperus”. I encara que ya hem vist que el nom castellà era “juncia avellanada”, ho falcarém en alguna cita mes. Amato Lusitano en “In Dioscoridis Anazarbei…” (1558) escriu “…quam universa Lusitania iuxta ac Hispania, iunca avellanada vocant. Pietro Andrea, (1500-1577), escriu en “Opera quae extant omnia…” (1598) que el “Cyperus” en llengua “Hispanica” es diu “Juncia de olor et juncia avellanada. César Oudin, en “Tesoro de las dos lenguas francesa y española”‎ (1616) parla de la Iuncia avellanada o redonda, o junco oloroso”. Ningu d’ells diu res de la chufa.

8

Si parlem de primeres cites, es cert que en castellà existix una molt primerenca de Enrique de Villena, que consta en el “Capitulo deseno. Del tajo de las cosas que naçen de la tierra” del seu llibre “Arte cisoria” (1423), a on llegim: “Turmas, zanahorias, chiriuias, chufas, cardos…Las chufas por ser pequeñas, non lleuan algun tajo…”. Pero no podem perdre de vista que Enrique de Villena, naixcut en Conca, familia dels Trastamara i net d’Enric II de Castella, tenia una important relacio en Valencia, a on havia vixcut des de 1414 a 1419. Lapesa, en la p 729 de “Estudios de morfosintaxis…” diu que en l’obra “Los doze trabajos de Hércules”, es troben giros “que en el aragonés actual no se conocen…mientras conservan gran vitalidad en el valenciano de hoy”.

9

Anant a cites valencianes, en el treball de Capuano, Thomas M., titulat “Early Catalan Agricultural Writing and the Libre o regla o ensanyament de plantar o senbrar vinyes e arbres...”, es troba reproduit un manuscrit de finals del XV, d’un llibre d’agricultura, que “copiat per una mà oriental de finals del segle XV”, segons diu Lluís Cifuentes, en “La ciència en català a l’Edat Mitjana…”, te segur orige valencià: “The Libre o regla provides ample evidence that it was compiled in the old kingdom of Valencia, and that much of it originated in this region”. La ma degradadora del copiste català es veu per tot, com per eixemple quan parla de “empaltar parera” per “empeltar perera”. No obstant trobem: xufes: Xufes fan asembrar en maig deuen se collir en Agost deuen esser reguad<e>s en la hora quen hagen mester/ Jtem volen esser sembrades en bona terra car com en mjllor terra seran sembrades mjllors seran”. Pel vocabulari, podriem estar parlant d’un original del XIV.

Pero la primera cita de la paraula “chufa”, la trobem en el text del manuscrit llati “ms. Latinus 6.978”, que es troba en la “Bibliothèque Nationale” de Paris, de la primera mitat del s. XIV, i que conté el text del “Regimen sanitatis ad regem Aragonum” (1305-1308), del valencià Arnau de Vilanova, a on es llig: “…XL radicula dicuntur vulgariter txufex de rouax”, parlant de 40 raïls dites vulgarment “txufex de rouax”. En el proxim articul furgarém sobre l’orige etimologic de la paraula “chufa”.

  • Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.